Segons sembla la mentida és pròpia de l’ésser humà; la
historia de la humanitat n’està plena i, fins i tot, troba lloc en un moment o
altre en la vida de cadascú de nosaltres.
Mirant la història les mentides sempre han tingut alguna
raó de ser, en fossin quins en fossin els objectius i les circumstàncies. Veiem
com les principals religions les han incorporat en els seus fonaments i
litúrgies, de manera que avui formen part dels usos i els costums de gran part
de la humanitat. De la mateixa forma, i gràcies als avenços científics, hem
anat superant mentides universals per arribar a veritats absolutes, en un camí
en el qual, potser, els descobriments futurs acabin palesant que les d’ara són
mentides o veritats relatives.
Dins de la quotidianitat hi ha molt tipus de mentida: les
mentides piadoses, fetes per no danyar o perjudicar un altre; les mentides amb
objectiu, que són per exemple per vendre quelcom, per trobar un lloc de treball
o, evidentment, per guanyar electors; hi ha les mentides generoses, per complimentar
algú que apreciem o minimitzar alguna mancança; hi ha les mentides gruixudes en
les que, de fet, tant fa el què en pensi l’altre; hi ha les mentides per
omissió, quan sembla millor callar abans que dir una veritat compromesa; també
hi ha les mentides malicioses, per perjudicar o embrutar alguna cosa o alguna
persona; de fet hi ha tants tipus de mentides que, com era previsible, és
impossible detallar-les totes aquí.
Allò que sustenta la mentida, sigui del tipus que sigui, és l’acceptació de
la què gaudeix i també el diferent barem que en tenim els humans: per a uns una
mentida és greu i en canvi per a d’altres la mateixa mentida és peccata minuta; segons l’experiència o
el viscut que es tinguin, la valoració n’és diferent. De fet, l’home neix amb
el sentit de la veritat i tots els que hem tingut nens a la vora sabem que és
una qualitat innata, però el fet de viure en societat fa que els adults els fem
passar de mica en mica pel sedàs de la mentida, potser mitjançant allò que se’n
diu socialització.
Així, molt aviat apareixen els ratolins que s’emporten les dents, el Pare
Noel o els Reis que porten regals, la religió amb les seves beneïdes llavors –de veritat però basades en històries de ciència
ficció–, i quan es tracta de
l’educació i la bona convivència, aviat els infants entenen que no totes les
veritats són bones a dir i que cal evitar algunes reflexions que, per certes
que siguin, no són admeses en un entorn social de bona convivència. Més tard apareixeran a la seva vida personatges
com Aznar o com Trump –per no citar-ne del país–, que tot i mentiders de pota
negre i sotmesos a l’escarni públic, acaben triomfant i sent uns líders
reconeguts.
Alguns estudis afirmen que es diu una mitjana d’entre
tres i sis mentides diàries; aquest valor augmenta si s’hi inclouen els comentaris
i les interaccions a les xarxes social Tot això pot portar a una conclusió: vivim
en una societat hipòcrita i mentidera. També se’n derivaria una pregunta: a
hores d’ara, i si voléssim fer el canvi, estaríem preparats per suportar la veritat, tota la veritat i
només la veritat?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada