28 nov. 2016

El perill de la soledat 28-11-2016 El Periòdic d'Andorra - La finestra oberta


Els estudis diuen que mai hi havia hagut entre la població mundial tantes persones –i de totes les edats– amb malalties mentals, entenent aquestes en un sentit ampli que abasta des de les patologies greus que requereixen l’internament del malalt, passant pels trastorns alimentaris, fins les crisis d’ansietat o les fòbies. Pel que diuen els entesos, sembla que hi ha un munt de raons per les quals apareixen aquests trastorns, però alguns apunten que la causa subjacent seria la mateixa: els éssers humans pateixen de soledat, de falta de sociabilització.
És evident que l’entorn econòmic i social actual empeny a “l’èxit” mitjançant la competitivitat i l’individualisme. Des de la infantesa, a l’escola, fins arribar a la vida laboral –els seleccionadors de personal diuen tenir en compte, a més dels coneixements propis de la feina, les habilitats socials de la persona i la seva implicació en activitats socials i esportives–, la realitat és que es valora bàsicament la facilitat per interactuar, però des de la superficialitat, ja que allò que realment es premia és l’afany de superació, que passa, malauradament, pel “chacun pour soi et Dieu pour tous”. Encara que el nostre benestar està intrínsecament vinculat a la relació amb els altres, l’entorn ens mostra, per exemple, que accedir a una universitat o trobar una feina és una lluita descarnada contra una multitud d'altres persones, tan desesperades com nosaltres, per ocupar unes minses places.
Paral·lelament –el passat “Black Friday” ens ho demostra–, el consumisme omple el buit social, produint un alleujament fugaç que no compensa perquè, de fet, intensifica la comparació social, creant sovint més frustració. Com ja he comentat en altres ocasions, el fet d’estar a les xarxes socials també empeny a l’aïllament, sota una aparent unió, proximitat i contacte; la realitat és que només es mostra la cara més positiva o, puntualment, el succés. La facilitat del clic i del comentari breu, tot i transmetre una sensació de calidesa o de reforç, no impedeix que aquesta s’acabi ràpidament.
Una sèrie de treballs de neurocientífics assenyalen que el dolor social i el dolor físic són processats de la mateixa manera i pels mateixos circuits neuronals. També confirmen que, tant en els éssers humans com en altres mamífers socials, el contacte social redueix el dolor físic i que l'afecte és un poderós analgèsic. Les persones que pateixen negligència emocional a la llarga tenen una salut mental més fràgil, fins i tot pitjor que la de les persones que pateixen abusos físics.
No sorprèn que l'aïllament social estigui fortament associat amb la depressió, el suïcidi, l'ansietat, l'insomni, la por i la percepció d'amenaça. Allò que sorprèn més és descobrir la gamma de malalties físiques que causa o exacerba: pressió arterial alta, malalties del cor, accidents vasculars, disminució de la resistència als virus, i un llarg etcètera. Els estudis ho confirmen: la solitud té un impacte comparable a fumar 15 cigarrets al dia i redueix el control dels impulsos, la qual cosa porta a l'obesitat o a la compra impulsiva i fa augmentar, en un 26%, el risc de mort prematura.

Quina n’és la solució? Sens dubte unes polítiques públiques més proactives, però també una revisió dels valors socials, tant col·lectivament com individual.


25 nov. 2016

De l’uniforme a la fidelitat 14-11- 2016


En un entorn canviant i ple d’incerteses, la inseguretat que tenalla tantes i tantes persones s’ha convertit –a més d’una via a explorar per part de metges i psicòlegs– en una nova sortida laboral per a professionals de la comunicació i de la imatge, i en un lucratiu negoci per a productores de mitjans audiovisuals. Evidentment, em refereixo al tema de la imatge personal.
Un estudi sobre la discriminació laboral lligada a la imatge física –realitzat a França, a principis d’any, pel Defensor dels drets–, recull un seguit de dades, segurament extrapolables a altres indrets d’Europa, que porten a reflexionar. El 89% de les dones i el 86% dels homes deien que el primer fre a la contractació que havien trobat anava lligat a l’edat (ser major de 55 anys o aparentar-ho), mentre que el 85% de les dones i el 78% dels homes destacaven el fre d’una imatge no conforme a la norma; en tercer lloc arribava el sobrepès, esmentat pel 78% de les dones i pel 73% dels homes. A la pregunta de si consideraven que l’aparença física influïa en la contractació laboral, el 79% dels enquestats responia que sí; de les persones enquestades en situació d’atur, un 20% deien haver hagut de respondre preguntes relacionades amb l’estil de vestir i un 11% amb el pes.
Amb aquestes dades, és obvi que per poc que algú pateixi d’inseguretat pel que fa al seu físic i vulgui trobar feina, o créixer dins de la seva parcel·la laboral amb major facilitat –o, senzillament, trobar una imatge exterior amb major consonància amb la seva personalitat–, s’adreci a professionals que el puguin ajudar a millorar la imatge externa, però també, directament o indirectament, a reforçar l’autoestima.
Tots hem caigut en un moment o altre en el parany de voler lluir la imatge que teòricament s’adequa a la circumstància que vivim. De fet, ja ens ho van dir els pares: és de bona educació saber estar en cada moment d’acord amb l’entorn, i això no solament pel que fa al comportament sinó també a la imatge; òbviament, no vestiràs de la mateixa manera per una costellada que per unes noces.
En l’àmbit professional, en certa manera el vestit feia el monjo. Però amb el temps s’ha anat perdent aquella identificació laboral, que feia que reconeguessis el farmacèutic per la bata blanca, el lletrat per la toga o el xarcuter pel davantal. Tot i haver evolucionat cap a un estil més informat –el vestit de carrer que iguala, segons els gustos, a molts professionals–, en alguns àmbits laborals segueixen imperant els “uniformes”. Per exemple, quan us trobeu amb un grupet de joves professionals que porten vestits negres o blau marí i camises blanques o blau cel –amb la única variació dels talons per a les noies i de les corbates per als nois–, no cal preguntar: són joves auditors o empleats bancaris, víctimes d’allò que creuen adequat per donar una imatge de serietat i de professionalitat.
Cap on hem d’anar? Utilitzar la vestimenta com una forma d’expressió d’allò que som realment, o com una manera d’integració en l’entorn al què aspirem? Optar per una imatge en consonància amb el nostre jo íntim, o aparentar ser eternament joves, prims i on fire? Acceptar la dictadura dels headhunters, o lluitar per mantenir les nostres habilitats i competències? Disfressar-nos per a què ens acceptin, o ser valents trencant estereotips?
Amb els anys he optat per ser-me fidel. I vosaltres?


7 nov. 2016

Quin futur per a les nenes? 07-11-2016 El Periòdic d'Andorra - La finestra oberta



Fa pocs dies diversos mitjans es feien ressò del darrer estudi publicat per l’associació Save the Children, sobre quin és l’estat de la situació dels infants al món i molt concretament de les nenes; un estudi, com sempre, alarmant, que mostra una massa minsa evolució. Entre les conclusions, allò que ha despertat més interès –perquè no deixa de ser reiteratiu– és el fet que les nenes es queden enrere.
En base a uns indicadors que valoren qüestions com el matrimoni infantil, l’accés a serveis de salut sexual i reproductiva de qualitat, la llibertat d’expressió i de presa de decisions, l’accés al coneixement i a la formació per arribar a prosperar, o la paritat política– han establert un rànquing dels països en funció de les oportunitats que tenen les nenes.
Andorra no surt a la classificació, però podem veure com Suècia, Finlàndia i Noruega encapçalen la classificació, sense sorpresa. Altres països que ens són més propers, com Espanya i França, es troben respectivament en el desè i el divuitè llocs, mentre que Portugal es ocupa el vuitè. Un dels països on també ens podríem emmirallar –per la qüestió de l’avortament–, Irlanda, s’allunya fins al lloc 29.
Malgrat la distància que es veu entre els 144 països considerats i tot i constatar que els pitjors llocs on ser nena són els països més pobres del món –els vint països de la part final de l'índex són els que tenen menys ingressos de l'Àfrica subsahariana–, una espurna d’esperança es troba en el fet que alguns països amb baixos ingressos demostren que el canvi és possible.
Rwanda, per exemple, té la major proporció de dones parlamentàries del món, i també ho està fent relativament bé en la prevenció de matrimoni infantil i l'embaràs adolescent, en comparació amb altres països amb més ingressos. Nepal és un altre país de baixos ingressos que ha millorat, amb una bona taxa entre les nenes de finalització de l'escola secundària –el 86%, el mateix percentatge que a Espanya.
En contraposició, alguns països rics es posicionen molt pitjor que d’altres més pobres: Austràlia, per exemple –que es el número 2 mundial en l'Índex de Desenvolupament Humà del PNUD–, es troba en el lloc 21 en aquest estudi, degut a la seva baixa proporció de paritat política i a una alta taxa de fecunditat de les adolescents; uns factors que trobem de forma similar al Regne Unit, al Canadà i als EUA (32è lloc, darrera d’Algèria), agreujats en aquest darrer cas per una important taxa de mortalitat materna.
Sense espai per aprofundir més en la classificació, el que sí veiem és que les nenes tenen majors oportunitats en els països que compleixen certes condicions: paritat de gènere en la política, control en la salut reproductiva, eradicació del matrimoni infantil, accés a l’educació igualitari, atenció sanitària suficient per reduir al màxim la mortalitat materna.

Així que ja sabem el què ens toca: si volem que les nenes siguin lliures per viure, per aprendre i per prosperar arreu, hem de promoure la igualtat de gènere amb totes les seves conseqüències.