26 set. 2016

Joc de rols 26-09-2016 El Periòdic d'Andorra - La finestra oberta


Sembla que el món de les estrelles del cinema sempre ha creat una fascinació prop dels simples mortals que conformem la resta del planeta. Així, aquesta passada setmana hem pogut veure com al llarg de dos dies els mitjans de comunicació d’arreu –i no solament els més lleugers o “people”, fins i tot els més seriosos– se centraven en anunciar i comentar la notícia del divorci Jolie-Pitt. Hi hauria molt a dir sobre aquesta qüestió, però no és tant el suat tema del divorci el què m’interessa comentar sinó una altra particularitat familiar d’aquesta parella d’actors, de la qual també s’ha parlat molt.
Es tracta del fet que una de les seves filles, tot i ser molt joveneta (deu tenir uns dotze anyets) ja fa temps que ha optat per vestir-se i actuar com un nen, tant de forma pública com privada, sota la mirada i la desafecció –quan no el rebuig– dels mitjans, provocant moviments en contra i, també, a favor dels progenitors en relació a l’educació que donen als seus fills, així com posicionaments també contraposats sobre la llibertat que pot ostentar la noieta a l’hora de triar la seva vestimenta i d’expressar la seva personalitat.
El debat ha continuat quan l'actriu Charlize Theron ha sortit amb el seu nen amb perruca i disfressat de reina de Frozen; alguns periodistes nord-americans no solament han arribat a escriure que això no és legal sinó que han titllat l’actriu de boja o de mala mare. Pocs dies després, també la cantant Adele s’ha passejat per un parc d'atraccions amb el seu fill caracteritzat del seu personatge favorit: una princesa, trobant-se sotmesa a crítiques però també a lloances, d’aquells que optaven per respectar la llibertat d’expressió del nen.
El que més em molesta de tot plegat són les justificacions que han anat aflorant, com la que diu que “la disfressa és un tipus de joc en el qual el nen vol experimentar ser una altra persona i del que no hem de preocupar-nos, ja que no té res a veure amb un trastorn de gènere”. Si bé en part això és cert, ja que als infants els agrada disfressar-se per experimentar jocs de rol, entenc que tampoc ens ha de preocupar que es tracti d’una cerca d’identificació amb un o altre gènere (la paraula “trastorn” ja és en sí mostra d’un menysteniment); al meu entendre el que cal és, senzillament, no reprimir la tendència natural de cada criatura i deixar-li trobar el seu propi camí.

Aquest debat no és nou, ni molt menys. Segurament tots en algun moment de la nostra vida hem conegut alguna noia “xicotot” i algun noi efeminat que, amb el pas del temps, s’han quedat còmodament instal·lats en el rol imperant de l’heterosexualitat o bé han volgut evolucionar obertament cap al lesbianisme o l’homosexualitat. Malgrat pugui semblar que en aquests temes el nostre entorn ha avançat cap a l’obertura i la tolerància, la realitat ens mostra que seguim sent presoners d’una moral encarcarada i d’uns judicis distorsionats per anys i panys de patriarcat. En una societat mancada de referents, potser sigui positiu el debat que obren les demostracions d’aquests actors i cantants, per tal de fer evolucionar una mica els estereotips de gènere i aprendre a tractar amb normalitat les tendències de cadascú.


19 set. 2016

De la passió a la compassió 19-09-2016 El Periòdic d'Andorra - La finestra oberta


Llegia l’altre dia a l’Ara.cat una entrevista feta a l’Albert Om, el conegut presentador català de ràdio i televisió, en la qual expressava, des de la maduresa, petites però importants reflexions que, precisament, només es poden fer quan els fogots de la joventut ja s’han esvaït i quan el seny que aporta el pas dels anys comença a pesar. Aquests pensaments, emesos des de la senzillesa, corresponen als de moltes persones de la nostra generació, tots orígens i experiències vitals confoses.
Deia: “Em costa parlar de mi, però cada cop menys”. Un dels privilegis de complir anys és, precisament, arribar a conèixer-se suficientment per poder parlar d’un mateix amb honestedat i, sobretot, amb sentit de l’humor –per desdramatitzar aquelles petites o grans coses que conformen les nostres vides i què ens fan créixer com a persones–; però cal saber dosificar amb prudència (o pudor) aquesta llibertat i la capacitat per parlar de si mateix, sense “envair” els altres i, sobretot, aprenent a escoltar.
En aquest sentit, també afirmava que “No ens ensenyen gaire a escoltar. Ens ensenyen més a emetre que no pas a rebre”, i si bé això resulta bastant cert segons la meva experiència, les persones que es dediquen a emetre compleixen –habitualment una de dues premisses: la primera és ser jove, amb la desinhibició i el descaro tan propis d’aquells que encara (creuen que) ho tenen tot a guanyar i parlen sense recança d’ells; la segona –que es produeix a l’edat adulta– és el fet de gaudir d’un ego prou important com per emetre en canal gairebé continuat i practicar poc l’escolta, bàsicament per la manca d’interès vers els altres.
A priori podria semblar que parlem d’una minoria, però curiosament porto ja un cert temps trobant-me amb més i més persones capficades amb les pròpies vides i les pròpies històries, i amb un nul o molt minso interès en escoltar (activament, això sí; no hi ha res més avorrit que l’escolta muda, com la d’aquells gossets que des de la part de darrera del vehicle diuen eternament que sí). El que espero, simplement, és estar amb altres persones per comunicar, intercanviar o allò que se’n diu, ja tan banalment dialogar. Crec que he arribat a una etapa en què cada cop defujo més els egòlatres, els egotistes i els egocèntrics de tot pèl, siguin joves o adults. Potser és que el meu llindar de paciència ha arribat al seu sostre...
Una altra reflexió de l’Om, amb la que també em vaig sentir identificada, és que “La indignació amb algú que et fa una putada no em dura gaire... A vegades tinc el dubte de dir: Hosti, però què va passar, exactament? Estava emprenyat amb ell o amb ella i no recordo què em va fer”. Doncs això també deu passar pel procés de madurar, allò que en diuen el seny i l’edat. El cert és que molts estudis demostren que la memòria curta és garant d’una major felicitat i, així, potser amb el desig inconscient de ser més feliç sense ressentiments, no solament em trobo més bé, sinó que més que perdonar ofenses passades, les oblido, i, encara més, puc empatitzar amb aquells que en algun moment de la vida me n’havien fet alguna.
Finalment, resultarà que madurar és una cosa bona i que potser, com deia Camus, envellir és passar de la passió a la compassió.




12 set. 2016

Sàtira i humor negre 12-09-2016 El Periòdic d'Andorra - La finestra oberta


Passat Meritxell, el curs no solament reprèn per als nens; sembla que, de forma generalitzada, el país polític i social es posa les piles, després de la parèntesi estival. Per la meva part, reprenc el teclat per deixar sortir experiències i pensaments per la finestra oberta del Periòdic d’Andorra.

El sentit de l’’humor varia segons les cultures, els països i, també, les persones. Si bé la sàtira és patrimoni de la humanitat, la manera d’emprar-la varia a l’infinit, de la mateixa manera que els fets que la provoquen. Sense anar gaire lluny, tots recordem encara la mofa que va fer la revista francesa Charlie Hebdo publicant unes caricatures del Profeta, desfermant una important polèmica entre els defensors de la llibertat d’expressió i els que entenien aquesta actuació com una provocació, que posava el foc a la metxa d’un polvorí altament perillós (que, malauradament, l’atemptat posterior als locals de la revista va corroborar). En aquest cas, la sàtira no era més que un recurs gràfic per posar de relleu la bogeria ideològica i religiosa d’una petita part del planeta, a la fi un objectiu lloable per a una revista que, tradicionalment –sense frens ni barreres–, s’ha esforçat en el camí de la denúncia i de la provocació per fer reaccionar la societat contra unes realitats polítiques o socials controvertides, tant a França com arreu.
Ara bé, de la mateixa manera que la sàtira i la ironia són acceptables –i fins i tot recomanables– per desmuntar les causes i els mecanismes dels abusos, de les guerres o de les manipulacions, o per burxar els col·laboradors necessaris o causals d’aquestes situacions o escàndols, es fan més difícils d’empassar quan l’humor s’aplica a desgràcies humanes l’origen de les quals és el destí o l’atzar. Em refereixo, com podeu imaginar, a la maldestra vinyeta de Charlie Hebdo inspirada pel terratrèmol de fa unes setmanes a Amatrice, Itàlia.
Pels que no l’hagin vist, sota el títol de “terratrèmol a la italiana” tres caricatures: un home alt i sanguinolent “Penne (macarrons) amb salsa de tomata”, una dona també amb ferides i coberta de terra “Penne (macarrons) gratinats” i un desmunt fet de capes de runes i de restes humanes “Lasanya”. Tot plegat, un penós intent d’humor negre que assimila les víctimes (gairebé tres-centes, cal recordar-ho) a coneguts plats de pasta.
A banda de preguntar-me d’on li va sortir la penosa inspiració al dibuixant Fèlix, m’interpel·la sobretot la tasca de supervisió del Consell de redacció, format per persones preparades i amb unes trajectòries consolidades. ¿Com van permetre que pesés més en la balança la provocació trash per fer parlar de la revista que la consideració per les víctimes d’una catàstrofe natural? Perquè segur que sabien (com en altres ocasions, però fàcilment justificables) que la publicació del dibuix implicaria una reacció ciutadana de rebuig. Molts italians van manifestar el seu desacord, però també altres ciutadans europeus s’hi van adherir, i va circular l’eslògan “Io non sono Charlie”. Es va parlar molt de la revista, això sí.

Com va dir una dona italiana, amb la que em solidaritzo, “ells tenen la llibertat de publicar, però jo tinc la llibertat d’expressar el meu disgust”.