16 de gen. 2017

Mentides i veritats 16-01-2017 El Periòdic d'Andorra - La finestra oberta



Segons sembla la mentida és pròpia de l’ésser humà; la historia de la humanitat n’està plena i, fins i tot, troba lloc en un moment o altre en la vida de cadascú de nosaltres.
Mirant la història les mentides sempre han tingut alguna raó de ser, en fossin quins en fossin els objectius i les circumstàncies. Veiem com les principals religions les han incorporat en els seus fonaments i litúrgies, de manera que avui formen part dels usos i els costums de gran part de la humanitat. De la mateixa forma, i gràcies als avenços científics, hem anat superant mentides universals per arribar a veritats absolutes, en un camí en el qual, potser, els descobriments futurs acabin palesant que les d’ara són mentides o veritats relatives.
Dins de la quotidianitat hi ha molt tipus de mentida: les mentides piadoses, fetes per no danyar o perjudicar un altre; les mentides amb objectiu, que són per exemple per vendre quelcom, per trobar un lloc de treball o, evidentment, per guanyar electors; hi ha les mentides generoses, per complimentar algú que apreciem o minimitzar alguna mancança; hi ha les mentides gruixudes en les que, de fet, tant fa el què en pensi l’altre; hi ha les mentides per omissió, quan sembla millor callar abans que dir una veritat compromesa; també hi ha les mentides malicioses, per perjudicar o embrutar alguna cosa o alguna persona; de fet hi ha tants tipus de mentides que, com era previsible, és impossible detallar-les totes aquí.
Allò que sustenta la mentida, sigui del tipus que sigui, és l’acceptació de la què gaudeix i també el diferent barem que en tenim els humans: per a uns una mentida és greu i en canvi per a d’altres la mateixa mentida és peccata minuta; segons l’experiència o el viscut que es tinguin, la valoració n’és diferent. De fet, l’home neix amb el sentit de la veritat i tots els que hem tingut nens a la vora sabem que és una qualitat innata, però el fet de viure en societat fa que els adults els fem passar de mica en mica pel sedàs de la mentida, potser mitjançant allò que se’n diu socialització.
Així, molt aviat apareixen els ratolins que s’emporten les dents, el Pare Noel o els Reis que porten regals, la religió amb les seves beneïdes llavors de veritat però basades en històries de ciència ficció, i quan es tracta de l’educació i la bona convivència, aviat els infants entenen que no totes les veritats són bones a dir i que cal evitar algunes reflexions que, per certes que siguin, no són admeses en un entorn social de bona convivència. Més tard apareixeran a la seva vida personatges com Aznar o com Trump –per no citar-ne del país–, que tot i mentiders de pota negre i sotmesos a l’escarni públic, acaben triomfant i sent uns líders reconeguts.
Alguns estudis afirmen que es diu una mitjana d’entre tres i sis mentides diàries; aquest valor augmenta si s’hi inclouen els comentaris i les interaccions a les xarxes social Tot això pot portar a una conclusió: vivim en una societat hipòcrita i mentidera. També se’n derivaria una pregunta: a hores d’ara, i si voléssim fer el canvi, estaríem preparats  per suportar la veritat, tota la veritat i només la veritat?




9 de gen. 2017

Cap on anem? 09-01-2017 El Periòdic d'Andorra - La finestra oberta


La vigília de Reis, el Govern d’Andorra i l’Agència de Residus de Catalunya tancaven l’acord per tal d’importar, triar i cremar 10.000 tones de deixalles de la regió veïna en el Centre de tractament de residus de la Comella, en aplicació d’un acord signat entre els governs d’Andorra i d’Espanya, el 2011, sobre el trasllat de residus. Una acció justificada en la solidaritat i la reciprocitat que ens van mostrar precisament els veïns, que durant uns quants anys van assumir el tractament dels nostres residus quan nosaltres no ho podíem fer. En teoria, res d’alarmant per a l’afectació de l’entorn ni per a la salut dels nostres habitants, si tenim en compte que gaudim segons sembla d’un Centre de tractament de residus punter amb una contaminació innòcua. Tot i així, les organitzacions ecologistes del país i alguns partits polítics han respost amb preocupació a aquest acord i han tornat a recuperar la història –maleïda– del Centre.
Cal recordar que l’antic forn incinerador ja va fer parlar, i molt. Es tractava d’un equipament obsolet, que treballava molt per sobre de les seves capacitats reals, i que va arribar a contaminar –durant anys– a un nivell 1.100 vegades per sobre del límit marcat per la Unió Europea, representant un perill real per a la salut pública. També va ser l’objecte de nombrosos debats polítics –amb accions judicials per entremig– abans d’aconseguir el seu tancament dos anys abans del termini que l’Administració havia previst, i sense cap resposta clara sobre quines havien estat les conseqüències de la contaminació sobre la salut dels residents.
L’etapa següent –i mentre es tractaven els nostres residus a Catalunya– va ser la concepció i la creació d’un nou Centre de tractament de residus, un equipament punter, dotat de les darreres tecnologies, que havia de significar el gir definitiu vers una millora ambiental. La realitat però no va ser ben bé aquesta. Per no cansar els lectors i no detallar tots els entrebancs, només recordaré els problemes constructius, els sobrecostos produïts, els desacords en la gestió de l’estructura, les responsabilitats que mai es van exigir, tot plegat per arribar a allò de què disposem avui: una estructura sobredimensionada per al nostre país, que només podem rendibilitzar important residus d’altres indrets, que contribueix anecdòticament (2,42% sobre el total) a una major producció d’energia elèctrica i –el què sembla més perillós, segons denuncien els ecologistes– que ja es troba tecnològicament obsolet i al límit d’allò que permet la Unió Europea.

Ni tot és blanc ni tot és negre, hi ha una infinitat de matisos a l’hora d’avaluar els temes, però potser que parem i reflexionem: cap on anem? Alguna vegada aprendrem a respectar els recursos del nostre país i a planificar un desenvolupament a la nostra mida real? Alguna vegada privilegiarem la qualitat de vida dels habitants per sobre dels interessos d’alguns? Alguna vegada serem prou valents per lluitar contra la desídia, que sembla l’esport nacional?


19 de des. 2016

Liberosis 19-12-2016 El Periòdic d'Andorra - La finestra oberta


Llegia fa pocs dies el bloc de John Koenigs, un dissenyador i editor que ha trobat la manera de posar nom a emocions, sentiments i sensacions que, tot i ser –pel que sembla– bastant comuns, encara no tenien definició ni nom propi. Em vaig sorprendre en veure que em retrobava –com a mínim– en quatre d’aquestes emocions que Koenings descriu en el seu “Diccionari dels dolors foscos” i que ara comparteixo amb vosaltres, perquè si us trobeu en un cas similar pugueu posar nom al vostre sentiment.
Les circumstàncies de la meva vida –tant personal com professional– m’han portat, per exemple, a experimentar la sensació subtil però persistent de trobar-me fora de lloc en determinats moments; pel que em consta, sembla que és un sentiment força comú, al qual ara ja podem posar nom: Monachopsis.
Una altra sensació que, malauradament, cada cop m’afecta més sovint quan em trobo en grup, és la d’estar participant en una conversa en la qual tothom parla i ningú escolta; fins ara n’hauria dit falta d’empatia o –més senzillament– d’educació, però no: ara s’anomena Anecdoche.
En línia amb aquesta darrera vivència, em passa també alguna vegada de renunciar a explicar una experiència o a expressar una opinió perquè veig que els meus interlocutors no són capaços –o no els interessa– d’entendre-ho; d’això se’n diu Exulansis.
Un sentiment que m’ha agradat retrobar en aquest diccionari és la nostàlgia que m’agafa en les llibreries de vell, o en antigues biblioteques, on m’envaeix aquell sentiment de que no en tindré prou amb tota una vida per arribar a llegir-ho tot; el nom d’aquesta nostàlgia és força bonic: Vellichor.
Hi ha moltes més descripcions en el referit diccionari. Per la part que em toca n’he trobat a faltar (no descarto enviar-li el suggeriment al Sr. Koenigs) especialment una: el desànim que m’afecta quan arriba el Nadal. Curiosament, no és un sentiment excepcional: fa uns dies l’Elena Aranda també en parlava en la seva columna; i també conec moltíssimes persones que no s’estan de manifestar, a qui les vulgui escoltar, el desig secret de saltar directament del novembre al gener, per estalviar-se viure una època agredolça.
Sembla que les festes nadalenques siguin l’època més genial de l’any, amb les bones intencions, els regals i les fartaneres, quan en realitat tot plegat –hi hem d’afegir l’oda al consum– embafa. El miratge de les festivitats d’arrel cristiana ha desembocat en alguna cosa molt superficial i que obvia la desigualtat, la soledat, la diferència... Ja sé que els més romàntics em diran que és una època feta per a la felicitat i la il·lusió dels infants, que és una època gairebé màgica; potser sí, però no deixa que en paral·lel segueix havent-hi –com la resta de l’any, però és potser ara quan més ho percebo– discriminació per pobresa, per religió, per edat, per ètnia, per cultura i un llarg etcètera. I, què voleu, a una –que també és idealista– li agradaria viure unes festes menys brillants però més igualitàries.
De moment, però, la nostra societat no canvia, així que als pobres afectats només ens quedarà l’esperança que es compleixi almenys un desig: que les coses i les situacions que ens envolten ens afectin menys. Per cert, aquest desig també té un nom: Liberosis.

Bé, estimats lectors, ha arribat l’hora. Als que creieu i viviu amb il·lusió el Nadal us desitjo molt bones festes, i a la resta... que us sigui lleu.