13 juny 2016

Com respirar millor? 13-06-2016 El Periòdic d'Andorra - La finestra oberta


Sovint les notícies i la repercussió que tenen em sorprenen perquè no acabo de captar la transcendència que se’ls hi dona, però a vegades també em passa al revés: em sorprèn la manca de reactivitat a determinades notícies que, des del meu punt de vista, resulten alarmants. Així succeí fa uns dies quan vaig veure la notícia, al Periòdic d’Andorra, de que el país necessitaria triplicar el seu bosc per absorbir el CO2 que genera.
El cert és que ja fa molts anys que s’està veient que la sostenibilitat no és precisament el punt fort del nostre país, ni en l’àmbit mediambiental ni tampoc en l’econòmic. Si bé s’han fet avenços en temes com el tractament de residus o els aïllaments tèrmics, i s’han promogut accions com l’aposta –petita però certa– per les energies renovables o pel vehicle elèctric o híbrid, els darrers anys han deixat entreveure problemes en la gestió dels recursos naturals –com, per exemple, en la captació de l’aigua, i concretament en els entorns de protecció– i també en les emissions de diòxid de carboni (CO2), el volum del qual caracteritza una societat benestant i inconscient com la nostra.
Les dades són reveladores: cada anys consumim de mitjana 51.600.000 litres de gasoil, bàsicament destinat a les calefaccions –normal, em direu, en un país en què l’hivern es llarg–, i  tenim de promig més d’un vehicle per habitant (comptant infants i adults que no condueixen). Per una banda la crisi impedeix millorar i aplicar noves tècniques constructives, que afavoririen la limitació d’emissions de CO2, però per altra banda l’economia pròspera del resident mig impulsa a renovar regularment el parc automobilístic, buscant més potència i més imatge.
Com invertir aquesta tendència? A part d’envair els territoris boscats dels països veïns cal pensar, més seriosament, en termes de conscienciació, de sensibilització i d’incentius –positius i negatius– per a què la situació canviï substancialment els anys a venir. Cal saber comunicar l’interès, tant col·lectiu com particular, en millorar l’eficiència energètica i en l’ús de les energies renovables, fer entendre que els nous vehicles elèctrics o híbrids són el futur –o, almenys, un futur millor– i que “molen” més que molts vehicles més potents. Cal crear incentius positius (com el pla Engega, però amb clàusules adequades per que pugui afavorir amb més pluralitat i igualtat les persones i les empreses interessades) però també incentius negatius, com sancions o multes dissuasives per castigar les emissions excessives o els vehicles contaminants.
A hores d’ara ja es coneixen algunes solucions: evitar l’ús de combustibles fòssils, millorar l’eficiència, adaptar les infraestructures dels edificis per no malbaratar energia, limitar al màxim l’ús de ciment en la construcció, frenar l’ús de vehicles tradicionals, promoure el consum de productes ecològics menys perjudicials per l’entorn, o vetllar pels boscos que tant ens ajuden.

Si nos som capaços d’entendre a bones i de forma ràpida que les alteracions atmosfèriques causades per les emissions de diòxid de carboni són irreversibles, ens haurem d’atendre a les conseqüències: la desaparició del planeta que ens sustenta.


6 juny 2016

De la transformació a l’evolució?


Llegia fa pocs dies un interessant article de Manuel Escudero i Ignacio Muro sobre el fet que l'economia digital i, per derivació, la informació digitalitzada han provocat uns canvis transcendentals. Per una banda, el capitalisme necessita cada vegada menys contingut de treball productiu i, en paral·lel, sorgeixen noves activitats socialment útils que ocupen cada vegada més persones. La fins ara lògica mercantil del capitalisme evoluciona afermant una nova noció de progrés social i d'avanç de la humanitat.
De fet, els dos experts expliquen les mutacions que ja han començat a produir-se i que creuen que esdevindran preponderants en el futur immediat, en temes tan cabdals com la divisió del treball i l’ocupació –i la desocupació– laboral. Així –tal com hem llegit en tantes obres del què semblava ciència ficció–, veuen que els robots passaran a convertir-se en objectes d'ús general en tot tipus d’activitats, reemplaçant efectius humans de qualificació mitjana, i que els avanços en intel·ligència artificial faran innecessaris molts perfils d'especialistes creatius. Aquestes transformacions portarien, també segons els referits experts, a desigualtats creixents entre capital/treball i accentuarien les diferències entre la renda del 20% de professionals altament qualificats i la del 80% de la resta de treballadors.
Si, d’una banda, diagnostiquen que la desigualtat i la desocupació creixents seran els senyals d'identitat d'un futur proper –en el qual el sistema no solament necessitarà cada cop menys volum de treball productiu, sinó que, a més, no serà capaç de retribuir el treball amb remuneracions suficients per garantir un nivell de vida digne–, també vaticinen una depressió conseqüent del mercat. Una solució per compensar les desigualtats entre assalariats i desocupats passaria per la ja famosa renda bàsica universal.
Hi haurà també uns canvis –que a hores d’ara ja s’han començat a notar– quan es retorni a noves maneres d’intercanviar, fora de l'esfera del mercat, amb unes interaccions que afavoriran els modes de distribució i de consum oberts, lliures i sense preu; dins de l’entorn digital, en trobem un exemple amb la Wikipedia, un projecte obert i col·laboratiu que ha construït l'enciclopèdia més vasta del món. Els experts apunten, però, que no sempre serà així. Les noves maneres col·laboratives es poden inserir en processos més complexos, en els quals la lògica mercantil acabi sent dominant; en aquest cas esmenten com a exemple el lideratge d’Android –el sistema operatiu de Google per a mòbil–, degut a la seva capacitat per créixer i adaptar-se a diferents requeriments dels fabricants a partir d'un nucli de codi obert i lliure, de preu zero al mercat. Per tant, prediuen acabaran convivint unes xarxes d'aplicacions que combinen contribucions universals i compartides, no mercantils, amb altres d’exclusives, regides per la lògica del cost i el benefici tradicional. Tot plegat i per resumir entre d’altres: auguren la transició des del sistema capitalista a un altre de nou, el postcapitalisme –en el qual el mercat i el capital coexistiran de manera creixent, i amb un sector de l'economia que no operarà amb la lògica del benefici, ni amb la lògica del mercat. 
El temps ens dirà si aquestes prediccions s’acompleixen o si els humans amb la nostra intel·ligència –artificial o no- encara som capaços de capgirar els pronòstics.


30 maig 2016

La paradoxa nòrdica... i europea. 30-05-2016 El Periòdic d'Andorra - La finestra oberta


Llegia fa pocs dies sobre la “paradoxa nòrdica”, aquell fenomen que fa que Dinamarca, Finlàndia i Suècia es trobin entre els països amb la major igualtat de gènere del món, encara que també són els que pateixen les taxes més elevades de violència de gènere dins la Unió Europea. Aquestes dades engloben no solament la violència dins de la parella, sinó també altres tipus de violència masclista, com les violacions, la taxa de les quals esfereeix. En una època en què la violència contra les dones ha estat reconeguda com un problema de salut global –amb consideració d’epidèmic– per l’Organització Mundial de la Salut, aquests països escandinaus es troben en la tessitura de corregir aquesta situació i, evidentment, d’estudiar-ne les causes.
Tot i que van ser pioners a l’hora de dissenyar estratègies i d’emprendre accions per aconseguir la igualtat de gènere en tots els àmbits, i que els presentem sovint –jo la primera– com a models de societats del benestar, es troben aquests darrers anys en la difícil tessitura d’entendre perquè no han funcionat a l’hora d’eradicar la violència masclista. Si bé en alguns llocs, com Dinamarca, han creat centres d’atenció per a homes violents –a banda d’accions comunes amb altres països, com els centres d’acolliment per a dones maltractades, les línees telefòniques o els xats a Internet d’atenció a les víctimes les 24 hores–, la part més important, que és cercar les causes més profundes, encara no està prou treballada. Segons els darrers estudis, sembla que hi ha, com a  mínim, tres factors que incideixen de manera molt directa en les violències masclistes: el context social i climatològic, el consum d’alcohol, i el consum de material pornogràfic a edats joves.
El cert és que ens referim a la paradoxa nòrdica però, malauradament, la violència masclista segueix viva arreu d’Europa i també a casa nostra; tot i que amb algunes fluctuacions, les xifres demostren que no s’està millorant. El darrer gran estudi que va realitzar sobre el tema, fa gairebé dos anys,  l’Agència des drets fonamentals de la Unió Europea, va deixar constància de la gravetat de la situació. En aquells moments, el 33% de les europees (és a dir, una de cada tres) deia haver estat víctima de violències físiques i/o sexuals, el 5% havia estat víctima d’una violació, i el 55% havien patit assetjament; el més xocant de tot és que el 67% de les víctimes no ho havien comunicat.
Aquest estudi ja feia èmfasi en la “paradoxa nòrdica”, però també precisava que segurament l’alta taxa de denúncies en aquells països era deguda a les polítiques d’igualtat que s’hi havien portat a terme i que havien “alliberat”  les víctimes de la xapa del silenci. També deduïa que segurament la violència és la mateixa en els països del sud, però que la manca d’empoderament de les dones els impedeix parlar-ne o denunciar-ho.

Sigui com sigui, avui com llavors seguim mancats de polítiques d’igualtat i de mesures de prevenció en els casos de violència de gènere. Espero amb ganes la proposició de la Llei d’igualtat que s’està coent al Consell General, per veure si serà una llei eficient i orientada a resultats (mai millor dit) o una llei estètica per quedar bé i figurar.