15 de maig 2017

La igualtat de gènere vista pels milenials


Llegia fa pocs dies, amb preocupació, dades extretes d’uns informes publicats pel Council on Contemporary Families, en els quals, en base a uns sondejos realitzats al llarg dels darrers 40 anys als estudiants dels Estats Units, es pot veure com en lloc d’anar avançant cap a la igualtat de gènere, les generacions més joves es troben estancades en una nebulosa de proporcions inquietants. Si bé la proporció majoritària de joves que mantenien opinions igualitàries sobre les relacions de gènere queda patent des del 1977 fins a mitjan dels noranta, a partir d’aquest moment comencen a sorgir opinions molt més arcaiques que marquen una inflexió en les tendències.
Així, al 1994 el 42% dels estudiants estaven d'acord en què la millor família era aquella en la qual l'home era la principal font d'ingressos i la dona s'ocupava de la casa; al 2014, eren el 58% en opinar el mateix. Al 1994, menys del 30% dels estudiants pensaven que “l'espòs ha de prendre totes les decisions importants en la família”, i al 2014 el percentatge ja era gairebé del 40%. Al 1994, el 83% dels homes joves rebutjava la superioritat de les famílies en les quals l'home servia de sosteniment, però al 2014 la xifra havia caigut al 55%. Cal remarcar, però –i per sort–, que en aquest darrer cas el desacord de les dones –segurament molt més sensibilitzades en temes d’igualtat– ha disminuït molt menys, doncs ha passat del 85% al 1994 al 72% al 2014. I per confirmar aquesta tendència, des del 1994 ha seguit augmentant la confiança de les dones joves en que les que tenen una ocupació laboral són tan bones mares com les que es queden a casa en contra d’un vell tòpic.
No solament són els milenials més joves els qui semblen resistir-se a continuar amb la revolució del gènere. Cal recordar que altres estudis han demostrat que, en general, els nord-americans d'entre 18 i 34 anys se senten menys còmodes que les generacions anteriors amb la idea que les dones exerceixin papers que històricament han tingut assignats els homes. A més, els homes milenials són significativament més propensos que els homes de la generació X o els baby boomers a dir que la societat ja ha fet tots els canvis necessaris per crear la igualtat en el lloc de treball.
Podríem pensar que això és el cas específic d’Estats Units però no és ben bé així: un altre estudi recent realitzat en vint-i-dos països europeus mostra que els que són pares manifesten uns nivells més alts d'infelicitat en comparació amb els qui no són pares, una diferència que segons els investigadors “s'explica totalment” mitjançant l'absència de polítiques que recolzin la conciliació laboral i familiar.
No és d'estranyar que alguns joves pensin que els models familiars més tradicionals podrien fer la vida menys estressant, però si se’ls hi pregunta sobre les seves aspiracions familiars, la gran majoria tria compartir el sosteniment familiar i la cura dels fills –tot i esmentar, això sí, la necessitat de polítiques laborals compatibles amb la família.

Queda clar que el futur passa doncs per inversions públiques substancials en la promoció de la igualtat de gènere; per les polítiques de conciliació laboral i familiar; per baixes per maternitat/paternitat compartides; pels avantatges financers i/o fiscals per afavorir l’accés al treball amb idèntiques remuneracions; per la creació de serveis accessibles i humans per a la cura dels infants; o per sensibilitzar i incentivar la criança compartida dels fills i el repartiment equitatiu de les tasques domèstiques. Entre d’altres.


1 de maig 2017

Diferències 01-05-2017 El Periòdic d'Andorra - La finestra oberta


Ens trobem ja a pocs dies de saber qui serà el nou president de la República Francesa, immersos en una campanya electoral de segona volta podríem dir que sense precedents. Si bé l’escenari actual pot recordar el de l’any 2002 –en què es van afrontar en segon torn els candidats Jacques Chirac (RPR) i Jean Marie Le Pen (FN)–, quan la majoria dels electors d’esquerra es va agrupar per votar en contra de Le Pen. Fins aquí les semblances; per la resta, la campanya es desenvolupa de forma prou diferent.
Contextualitzant la campanya del 2002, podem recordar el factor sorpresa de la primera volta, en què Lionel Jospin –representant del PS i fins llavors Primer Ministre– va ser eliminat (per poca diferència, també cal dir-ho), tot deixant pas, per primera vegada en la Va República, al Front Nacional, que va irrompre amb molta força. Aquest partit, creat als anys 80, es presentava com d’extrema dreta i nacionalista; el seu líder ja s’havia presentat en eleccions anteriors, sense assolir ni de bon tros els resultats d’aquell any.
La campanya de la segona volta es presentava turbulenta i es va crear un front dit republicà –que agrupava tendències de tot tipus de l’espectre polític– per demanar el vot per a Jacques Chirac. Els partits d’esquerra van iniciar un moviment a les xarxes socials per fomentar el vot dels seus seguidors per a Chirac, “amb guants o amb una pinça al nas” si era necessari –en referència a la seva dubtosa gestió com alcalde de París–; paral·lelament, també es van produir manifestacions ciutadanes per protestar contra la presència de Le Pen en aquella segona volta, amb un eslògan força dur: “vergonya de ser francès”. Per la seva part, el FN va convocar accions multitudinàries –algunes carregades de simbolisme nacionalista–, on defensava conceptes variats però sempre “en contra de”. Una campanya que va culminar amb la negativa de Chirac a realitzar el tradicional debat televisiu i amb una àmplia victòria de “La France ensemble”.
Avui les coses han canviat substancialment. Després de la multipolarització del vot en la primera volta, en detriment del tradicional bipartidisme, han arribat al segon torn Emmanuel Macron, un jove polític que representa el també jove moviment “En marche!” i que, tot i pouar les seves arrels en l’esquerra francesa, es presenta com un socioliberal, una barreja màgica per acontentar el màxim d’electors. Com a contrincant, l’hereva Marine Le Pen, que continua la tradició del pare i del partit, però amb una imatge positivada i molt propera als treballadors, per procurar atraure votants indecisos.
Aquest cop, però, tot i que molts dels candidats descartats a la primera volta han fet una crida –com al 2002– a votar contra Le Pen, altres han preferit demanar l’abstenció; tot i un moviment ciutadà molt important al carrer i a les xarxes, flota a l’aire un halo d’inquietud. Cal dir que els eslògans dels dos candidats s’assemblen molt, tant que poden confondre: “Ensemble la France“ i “Choisir la France”; en els cartells, els respectius retrats mostren l’ombra d’un somriure sobre un mateix blau de fons. A banda de les diferències programàtiques, queda clar que la batalla es lliura a d’altres nivells. Si tenim en compte la crisi, els problemes socials, el terrorisme, el seguit d’informacions que circulen –com la proximitat de Macron amb determinats poders fàctics o la pretesa corrupció de Marine Le Pen–, sembla que en campanya els candidats es troben força igualats.

Només ens cal esperar que, com al 2002, guanyi el mal menor.




24 d’abr. 2017

Retrats i biografies 24-04-2017 El Periòdic d'Andorra - La finestra oberta



Acabat de celebrar Sant Jordi, he de confessar als lectors que des de ben joveneta m’han apassionat les biografies i que ahir encara vaig adquirir alguns llibres autobiogràfics i de retrats, per no perdre el costum. Suposo que tinc la necessitat de saber què s’oculta darrera la imatge pública d’escriptors, artistes, polítics o, fins i tot, criminals. Sempre m’ha semblat que les petites històries que s’amaguen darrera de la gran història (gran en el sentit de l’amplitud de la seva divulgació) pot arribar a ser més interessant que aquelles versions oficials.
El cert és que ben aviat em vaig adonar que, sovint, aquest tipus d’obres –i especialment en el cas de les autobiografies– tenen una gran part de subjectivitat, o fins i tot de ficció, que no acostuma anar gaire més enllà de la vulgar mentida introduïda per realçar l’autoestima, per protegir algun protagonista o, més simplement, per evitar una nuesa incòmoda de cara als lectors. Uns fets que, a més de limitar la creença absurda de que tot allò que l’autor explica o confessa és la veritat, fan encara més interessant la tasca d’investigació del lector a l’hora d’esbrinar allò que ha estat o allò que l’autor ens vol vendre.
A banda de les realitats genuïnes que van marcant les vides d’aquells que les expliquen –com poden ser els usos, els costums i els gustos de la persona, però també de l’època que li toca viure–, les experiències vinculades a fets més o menys honrosos, o aquelles més emocionals, apareixen esbiaixades per sentiments tan prosaics com la vergonya o l’orgull, o per l’estat d’ànim del moment o la mala memòria, que amb el temps ens porten a reescriure situacions i vivències. Així, poden variar o desaparèixer les tèrboles primeres passes abans d’assolir l’èxit empresarial, les amistats compromeses necessàries al triomf polític, una tendència sexual, una addicció o patologia, o alguna història d’amor mal resolta, per citar només algunes possibilitats.
Quan la biografia o el retrat és l’obra d’un estrany es podria creure que guanya en objectivitat, però gairebé mai és així, ja que la subjectivitat que ens provoca la simpatia o l’antipatia pel personatge pot donar un vernís d’interpretació que falseja una part de la seva història.
Però bé, malgrat aquests biaixos que al final ens poden fer pensar si aquest tipus d’obres no podrien ser incloses en el gènere de la ficció–, segueixo igualment interessada per les biografies i, com deia, any rere any descobreixo algun nou personatge que em fa frisar i al que intento “investigar” per descobrir o completar allò que diu, siguin secrets confessables o inconfessables. És el què em va passar, per exemple, amb Pablo Picasso, que rere una vida plena i artística com la que va desenvolupar, en llegir la realitat vivencial d’alguna de les seves companyes descobries que, en l’àmbit emocional, havia estat un maltractador; o amb la Marilyn Monroe que darrere la imatge superficial i esbojarrada d’actriu amagava intel·ligència i hipersensibilitat; o també amb l’Ernest Hemingway que, a més de genial escriptor i mascle amb testosterona, no era més que un home fràgil que mai es va poder refer d’un amor primerenc.

Al final del camí allò important és llegir, conèixer, aprendre i acceptar que de manera volguda o no tal i com va dir Somerset Maugham “Ningú pot dir tota la veritat sobre si mateix"; jo hi afegiria, pel que fa als biògrafs, “i sobre els altres tampoc”.