24 d’abr. 2017

Retrats i biografies 24-04-2017 El Periòdic d'Andorra - La finestra oberta



Acabat de celebrar Sant Jordi, he de confessar als lectors que des de ben joveneta m’han apassionat les biografies i que ahir encara vaig adquirir alguns llibres autobiogràfics i de retrats, per no perdre el costum. Suposo que tinc la necessitat de saber què s’oculta darrera la imatge pública d’escriptors, artistes, polítics o, fins i tot, criminals. Sempre m’ha semblat que les petites històries que s’amaguen darrera de la gran història (gran en el sentit de l’amplitud de la seva divulgació) pot arribar a ser més interessant que aquelles versions oficials.
El cert és que ben aviat em vaig adonar que, sovint, aquest tipus d’obres –i especialment en el cas de les autobiografies– tenen una gran part de subjectivitat, o fins i tot de ficció, que no acostuma anar gaire més enllà de la vulgar mentida introduïda per realçar l’autoestima, per protegir algun protagonista o, més simplement, per evitar una nuesa incòmoda de cara als lectors. Uns fets que, a més de limitar la creença absurda de que tot allò que l’autor explica o confessa és la veritat, fan encara més interessant la tasca d’investigació del lector a l’hora d’esbrinar allò que ha estat o allò que l’autor ens vol vendre.
A banda de les realitats genuïnes que van marcant les vides d’aquells que les expliquen –com poden ser els usos, els costums i els gustos de la persona, però també de l’època que li toca viure–, les experiències vinculades a fets més o menys honrosos, o aquelles més emocionals, apareixen esbiaixades per sentiments tan prosaics com la vergonya o l’orgull, o per l’estat d’ànim del moment o la mala memòria, que amb el temps ens porten a reescriure situacions i vivències. Així, poden variar o desaparèixer les tèrboles primeres passes abans d’assolir l’èxit empresarial, les amistats compromeses necessàries al triomf polític, una tendència sexual, una addicció o patologia, o alguna història d’amor mal resolta, per citar només algunes possibilitats.
Quan la biografia o el retrat és l’obra d’un estrany es podria creure que guanya en objectivitat, però gairebé mai és així, ja que la subjectivitat que ens provoca la simpatia o l’antipatia pel personatge pot donar un vernís d’interpretació que falseja una part de la seva història.
Però bé, malgrat aquests biaixos que al final ens poden fer pensar si aquest tipus d’obres no podrien ser incloses en el gènere de la ficció–, segueixo igualment interessada per les biografies i, com deia, any rere any descobreixo algun nou personatge que em fa frisar i al que intento “investigar” per descobrir o completar allò que diu, siguin secrets confessables o inconfessables. És el què em va passar, per exemple, amb Pablo Picasso, que rere una vida plena i artística com la que va desenvolupar, en llegir la realitat vivencial d’alguna de les seves companyes descobries que, en l’àmbit emocional, havia estat un maltractador; o amb la Marilyn Monroe que darrere la imatge superficial i esbojarrada d’actriu amagava intel·ligència i hipersensibilitat; o també amb l’Ernest Hemingway que, a més de genial escriptor i mascle amb testosterona, no era més que un home fràgil que mai es va poder refer d’un amor primerenc.

Al final del camí allò important és llegir, conèixer, aprendre i acceptar que de manera volguda o no tal i com va dir Somerset Maugham “Ningú pot dir tota la veritat sobre si mateix"; jo hi afegiria, pel que fa als biògrafs, “i sobre els altres tampoc”.



17 d’abr. 2017

Bona Pasqua 17-04-2017 El Periòdic d'Andorra - La finestra oberta



Mentre alguns afortunats descansen aprofitant les vacancetes de Pasqua, altres segueixen treballant per necessitat i altres no fan ni l’una cosa ni l’altra –perquè no poden–; mentrestant, l’actualitat segueix desgranant un lot de notícies que van de la comèdia al drama, com és habitual.
A casa –com sempre en aquesta època– es calculen els quilòmetres de cua d’entrada i sortida al país, es valora la climatologia propícia o no als darrers dies d’esports d’hivern –o a la floració dels pruners bords–, o si s’han venut més o menys mones, i es passa de puntetes sobre altres qüestions més significatives que ja es reveuran passat Pasqua. A la veïna Espanya, a banda dels temes religiosos –amb les tradicionals processons– i les qüestions político-religio-judicials que van del riure al plor, es comenten també la climatologia propícia al ple turístic del litoral i els accidents de circulació a les carreteres. A l’altra banda, a França, la campanya presidencial deixa tantes notes d’humor com d’amargor i destaca per damunt de qualsevol altre tema o fait divers.
Malgrat aquesta aparent rutina informativa a la nostra zona geogràfica, més enllà la realitat ha provocat que al llarg dels darrers dies l’alarma hagi anat pujant en veure com es tornaven a despertar els instints més guerrers d’alguns grans estats del món, i concretament dels Estats Units. Després dels atacs a Síria i del desplegament de forces –preventiu!– cap a Corea del Nord –que els nordcoreans han interpretat com una amenaça d’invasió i han respost amb una amenaça de guerra total, inclosa la nuclear–, el dia 13 l’armada nord-americana va atacar l’Afganistan amb el llançament de "la mare de totes les bombes". Les notícies més alarmistes i algunes falses sobre una possible contesa internacional han començat a circular per Internet, amb un impacte suficient com per que els darrers dies la cerca a Google de la "Tercera Guerra Mundial" esdevingués tendència en els països anglosaxons.
Mentrestant, algunes –poques organitzacions recordaven el trist tercer aniversari del rapte de noietes per part de Boko Haram, gairebé 200 de les quals segueixen desaparegudes, mentre altres denunciaven la creació de camps per a homosexuals a Txetxènia o, encara, recordaven els milers de desapareguts a la Mediterrània.

I és que per a la gent normal la realitat és una cosa i la percepció que en volem tenir n’és una altra. La major part del temps i degut a mecanismes d’autoprotecció tendim a centrar-nos en aquelles coses quotidianes que ens resulten menys pertorbadores, i la majoria prefereix oblidar o passar de puntetes sobre allò que pot ferir la sensibilitat. Resulta més tranquil·litzador caure en les notícies tòpiques de cada any que endinsar-nos en les injustícies o la barbàrie, i si bé som capaços de signar algun manifest o de donar diners per a alguna causa que ens importi, en el fons no fem més que callar la nostra consciència, tal com si es tractés de les antigues butlles en què mitjançant el pagament d’uns quants diners a l’Església et podies afartar de carn en plena quaresma. I així anem tirant, amb la bona consciència de qui dia passa any empeny, procurant allunyar-nos de tot allò que podria fer trontollar la nostra comoditat, tancant els ulls sobre la lletjor d’aquest món tot i que en el fons de nosaltres puguem intuir la batzegada.


3 d’abr. 2017

Sentit comú col·lectiu 03-04-2017 El Periòdic d'Andorra - La finestra oberta



Aquests darrers dies hem pogut observar diferents tipus de reaccions a la informació de que el Ministeri d’Ordenament Territorial obre a debat públic la utilització d’una partida de 200.000 euros, en una primera convocatòria d’un pressupost dit participatiu. Tot i ser una primícia en l’entorn andorrà, aquest tipus d’actuacions ja han estat emprades –i amb èxit– en altres països europeus, en els què han sabut dotar de contingut el concepte de democràcia participativa, basant-la en mecanismes d’accés a la informació pública –allò que en diuen transparència– i també en l’obertura a l’opinió dels ciutadans a l’hora de decidir una o altra inversió o decisió política relacionada amb el conjunt de la ciutadania.
Una segona reflexió fa referència al necessari reconeixement de la saviesa col·lectiva dels ciutadans, aquell sentit comú i realisme que quan és la suma de molts individualismes arriba a tenir un pes molt superior al de qualsevol iniciativa política partidista.
Una mostra casolana d’aquest sentit comú l’hem pogut constatar de forma molt recent en l’enquesta que va dur a terme la CEA prop de la població resident per conèixer les percepcions que es tenien de les forces i les debilitats del país, i de les oportunitats i les amenaces que se’ns presenten de cara al futur; les opinions expressades per 500 persones, de forma coincident o contraposades, han estat d’un pragmatisme sorprenent.
Així –i només agafant els cinc primers valors mencionats–, pel que fa a les fortaleses, per a un 20% l’entorn, el medi natural i la climatologia és la primera i més important, seguida per la seguretat (13%) i les infraestructures turístiques i les estacions d’esquí (fregant un 9%); més lluny, arribaven la fiscalitat competitiva (6%), la qualitat i l’estil de de vida, la diversitat cultural i la pau social (5,5%), i la petitesa (més d’un 5% de les persones enquestades).
En relació amb les debilitats, els accessos i els transports internacionals preocupen una mica més del 7% dels enquestats, mentre que el sobredimensionament, l’obsolescència, la carestia i la manca de coordinació de les Administracions públiques inquieten gairebé al 6%; la mobilitat, el trànsit, el transport interior i els aparcaments preocupen el 5,5% de la població; la percepció de la manca d’estratègia i de planificació, així com les polítiques econòmiques, socials, turístiques i d’infraestructures a nivell de país alarmen més d’un 5%; finalment, i tancant el top five, la mà d’obra i el nivell de formació dels treballadors amoïna una mica més del 4,5% dels que han respost l’enquesta.
Pel que fa a les cinc oportunitats més destacades que es veuen per al país, trobem que Andorra pot esdevenir una referència europea i/o mundial en els esports de neu (més d’un 16%); la competitivitat fiscal, la diversificació i l’obertura econòmica ben portada ho és per a gairebé el 14,5%; esdevenir un referent com a país saludable, amb qualitat de vida, en un bon entorn natural i amb molta seguretat ciutadana és mencionat per gairebé un 9%; transformar-se en un referent turístic per l’oferta cultural, la potenciació de la història, la sobirania i els valors identitaris és factible per a una mica més del 5,5%; la llista es completa, amb una mica més del 5% de les opinions, projectant el país com un smart country, un laboratori d’idees i un aparador de noves tecnologies.
Les pors també apareixen en pensar en les amenaces: més d’un 14% creu que ho és el turisme low cost, un 13,5% opina que ho és la pèrdua d’identitat nacional, al 9, 5% li preocupa el model de país actual (sumat al canvi de model econòmic futur), més del 7% pateix pels canvis climatològics i la sostenibilitat mediambiental, i el 6,7% de les persones enquestades opinen que els polítics i l’entorn polític són també una amenaça.

Tot això sense aprofundir, ja que hi ha moltes més dades, només unes pinzellades per demostrar el realistes i conscients que som. Ara només cal que els que elegim com a representants n’estiguin al cas i actuïn en conseqüència.