La
vigília de Reis, el Govern d’Andorra i l’Agència de Residus de Catalunya tancaven
l’acord per tal d’importar, triar i cremar 10.000 tones de deixalles de la
regió veïna en el Centre de tractament de residus de la Comella, en aplicació
d’un acord signat entre els governs d’Andorra i d’Espanya, el 2011, sobre el
trasllat de residus. Una acció justificada en la solidaritat i la reciprocitat que
ens van mostrar precisament els veïns, que durant uns quants anys van assumir
el tractament dels nostres residus quan nosaltres no ho podíem fer. En teoria,
res d’alarmant per a l’afectació de l’entorn ni per a la salut dels nostres
habitants, si tenim en compte que gaudim segons sembla d’un Centre de
tractament de residus punter amb una contaminació innòcua. Tot i així, les
organitzacions ecologistes del país i alguns partits polítics han respost amb
preocupació a aquest acord i han tornat a recuperar la història –maleïda– del
Centre.
Cal
recordar que l’antic forn incinerador ja va fer parlar, i molt. Es tractava
d’un equipament obsolet, que treballava molt per sobre de les seves capacitats
reals, i que va arribar a contaminar –durant anys– a un nivell 1.100 vegades
per sobre del límit marcat per la Unió Europea, representant un perill real per
a la salut pública. També va ser l’objecte de nombrosos debats polítics –amb
accions judicials per entremig– abans d’aconseguir el seu tancament dos anys
abans del termini que l’Administració havia previst, i sense cap resposta clara
sobre quines havien estat les conseqüències de la contaminació sobre la salut
dels residents.
L’etapa
següent –i mentre es tractaven els nostres residus a Catalunya– va ser la concepció
i la creació d’un nou Centre de tractament de residus, un equipament punter,
dotat de les darreres tecnologies, que havia de significar el gir definitiu
vers una millora ambiental. La realitat però no va ser ben bé aquesta. Per no
cansar els lectors i no detallar tots els entrebancs, només recordaré els
problemes constructius, els sobrecostos produïts, els desacords en la gestió de
l’estructura, les responsabilitats que mai es van exigir, tot plegat per
arribar a allò de què disposem avui: una estructura sobredimensionada per al
nostre país, que només podem rendibilitzar important residus d’altres indrets,
que contribueix anecdòticament (2,42% sobre el total) a una major producció
d’energia elèctrica i –el què sembla més perillós, segons denuncien els
ecologistes– que ja es troba tecnològicament obsolet i al límit d’allò que
permet la Unió Europea.
Ni
tot és blanc ni tot és negre, hi ha una infinitat de matisos a l’hora d’avaluar
els temes, però potser que parem i reflexionem: cap on anem? Alguna vegada
aprendrem a respectar els recursos del nostre país i a planificar un desenvolupament
a la nostra mida real? Alguna vegada privilegiarem la qualitat de vida dels
habitants per sobre dels interessos d’alguns? Alguna vegada serem prou valents
per lluitar contra la desídia, que sembla l’esport nacional?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada