19 de des. 2016

Liberosis 19-12-2016 El Periòdic d'Andorra - La finestra oberta


Llegia fa pocs dies el bloc de John Koenigs, un dissenyador i editor que ha trobat la manera de posar nom a emocions, sentiments i sensacions que, tot i ser –pel que sembla– bastant comuns, encara no tenien definició ni nom propi. Em vaig sorprendre en veure que em retrobava –com a mínim– en quatre d’aquestes emocions que Koenings descriu en el seu “Diccionari dels dolors foscos” i que ara comparteixo amb vosaltres, perquè si us trobeu en un cas similar pugueu posar nom al vostre sentiment.
Les circumstàncies de la meva vida –tant personal com professional– m’han portat, per exemple, a experimentar la sensació subtil però persistent de trobar-me fora de lloc en determinats moments; pel que em consta, sembla que és un sentiment força comú, al qual ara ja podem posar nom: Monachopsis.
Una altra sensació que, malauradament, cada cop m’afecta més sovint quan em trobo en grup, és la d’estar participant en una conversa en la qual tothom parla i ningú escolta; fins ara n’hauria dit falta d’empatia o –més senzillament– d’educació, però no: ara s’anomena Anecdoche.
En línia amb aquesta darrera vivència, em passa també alguna vegada de renunciar a explicar una experiència o a expressar una opinió perquè veig que els meus interlocutors no són capaços –o no els interessa– d’entendre-ho; d’això se’n diu Exulansis.
Un sentiment que m’ha agradat retrobar en aquest diccionari és la nostàlgia que m’agafa en les llibreries de vell, o en antigues biblioteques, on m’envaeix aquell sentiment de que no en tindré prou amb tota una vida per arribar a llegir-ho tot; el nom d’aquesta nostàlgia és força bonic: Vellichor.
Hi ha moltes més descripcions en el referit diccionari. Per la part que em toca n’he trobat a faltar (no descarto enviar-li el suggeriment al Sr. Koenigs) especialment una: el desànim que m’afecta quan arriba el Nadal. Curiosament, no és un sentiment excepcional: fa uns dies l’Elena Aranda també en parlava en la seva columna; i també conec moltíssimes persones que no s’estan de manifestar, a qui les vulgui escoltar, el desig secret de saltar directament del novembre al gener, per estalviar-se viure una època agredolça.
Sembla que les festes nadalenques siguin l’època més genial de l’any, amb les bones intencions, els regals i les fartaneres, quan en realitat tot plegat –hi hem d’afegir l’oda al consum– embafa. El miratge de les festivitats d’arrel cristiana ha desembocat en alguna cosa molt superficial i que obvia la desigualtat, la soledat, la diferència... Ja sé que els més romàntics em diran que és una època feta per a la felicitat i la il·lusió dels infants, que és una època gairebé màgica; potser sí, però no deixa que en paral·lel segueix havent-hi –com la resta de l’any, però és potser ara quan més ho percebo– discriminació per pobresa, per religió, per edat, per ètnia, per cultura i un llarg etcètera. I, què voleu, a una –que també és idealista– li agradaria viure unes festes menys brillants però més igualitàries.
De moment, però, la nostra societat no canvia, així que als pobres afectats només ens quedarà l’esperança que es compleixi almenys un desig: que les coses i les situacions que ens envolten ens afectin menys. Per cert, aquest desig també té un nom: Liberosis.

Bé, estimats lectors, ha arribat l’hora. Als que creieu i viviu amb il·lusió el Nadal us desitjo molt bones festes, i a la resta... que us sigui lleu.