5 de des. 2016

Un deix d’esclavitud 05-12-2016 El Periòdic d'Andorra - La finestra oberta


Llegia fa pocs dies l’entrevista d’una senyora immigrada a Espanya que es dedica a la cura de nens i de gent gran, i també a les tasques domèstiques per compte d’altres. El cert és que algunes de les seves vivències em van portar a reflexions divagants que em permeto compartir amb vosaltres.
Passava de puntetes sobre la duresa d’aquestes feines de la que –penso– som tots àmpliament conscients, però feia èmfasi en la soledat i la manca d’assentament que representa el fet de viure en una llar aliena en la què, la major part del temps, els seus ocupants et fan sentir invisible. D’altra part, tot i no tenir formació al respecte, detallava els coneixements gairebé sociològics als que et porta el fet de ser treballadora domèstica resident, situació on –volent o sense voler– t’assabentes des d’una perspectiva privilegiada de les interioritats i els hàbits més íntims de persones amb qui convius sense conviure.
De fet, nombroses obres literàries i pel·lícules han reflectit aquest tipus de relacions i situacions, que s’han anat succeint al llarg de la història en diferents circumstàncies i èpoques, passant, des de la Xina i el Japó mil·lenaris, per les civilitzacions grecoromanes, per l’Europa il·lustrada o, més tard, per l’Amèrica segregacionista, fins arribar a les societats industrials i, finalment, a avui. La història ens demostra que la servitud sempre ha existit en les societats benestants i que, si bé el reconeixement laboral ha anat evolucionant d’acord amb els avenços socials, en el fons la consideració més íntima i personal inherent al conviure –tot i que en una situació de desigualtat– ha fet que la domesticitat de tots els temps hagi tingut el privilegi de poder portar una mirada crítica, i fins i tot en algun cop compassiva, sobre aquests patrons que tan poc han evolucionat en el seu ser més profund.
A banda de les diferències òbvies que es poden trobar en la manera de fer d’uns o altres patrons –alguns més propers, generosos, respectuosos o bondadosament paternalistes; altres més distants, racistes, exigents o fins i tot abusius–, el punt comú a tots ells és que dins de la seguretat que inspira la pròpia llar traspuen allò que són intrínsecament i deixen al descobert tantes i tantes coses de les que no són conscients, però que conformen el seu jo real.
Tal com assenyalava l’entrevistada, tendim a jutjar la gent pel seu treball, i això des de la intimitat de compartir la quotidianitat sempre és desfavorable als empleats domèstics. També feia una altra reflexió interessant sobre els valors que es concedeixen a diferents coses, posant com a exemple el fet que tot i que els patrons no deixen mai el seu cotxe als empleats en canvi sí que els hi confien alguns dels que haurien de ser els seus béns més preuats, com la cura familiar (infants o padrins). D’aquest pensament en derivaven uns altres, com que l’afecte no es pot suplir amb diners; abans que dedicar atenció i afecte és més fàcil delegar-ho –juntament amb la cura més feixuga– en persones alienes, compensant l’absència amb regals; i que els diners no fan forçosament la felicitat.

Un pas que caldria fer és entendre i acceptar que cap remuneració compensa el sacrifici dels empleats domèstics residents, que posen la seva vida entre parèntesi per dedicar-se als demés. Però el pas definitiu seria, sens dubte, replantejar la forma de vida que tenim tots plegats i les relacions laborals a les que ens porta, per superar d’una vegada per totes aquest deix d’esclavitud.