Els estudis diuen que
mai hi havia hagut entre la població mundial tantes persones –i de totes les
edats– amb malalties mentals, entenent aquestes en un sentit ampli que abasta
des de les patologies greus que requereixen l’internament del malalt, passant
pels trastorns alimentaris, fins les crisis d’ansietat o les fòbies. Pel que
diuen els entesos, sembla que hi ha un munt de raons per les quals apareixen
aquests trastorns, però alguns apunten que la causa subjacent seria la mateixa:
els éssers humans pateixen de soledat, de falta de sociabilització.
És evident que
l’entorn econòmic i social actual empeny a “l’èxit” mitjançant la
competitivitat i l’individualisme. Des de la infantesa, a l’escola, fins
arribar a la vida laboral –els seleccionadors de personal diuen tenir en
compte, a més dels coneixements propis de la feina, les habilitats socials de la
persona i la seva implicació en activitats socials i esportives–, la realitat
és que es valora bàsicament la facilitat per interactuar, però des de la
superficialitat, ja que allò que realment es premia és l’afany de superació,
que passa, malauradament, pel “chacun pour soi et Dieu pour tous”. Encara que
el nostre benestar està intrínsecament vinculat a la relació amb els altres, l’entorn
ens mostra, per exemple, que accedir a una universitat o trobar una feina és
una lluita descarnada contra una multitud d'altres persones, tan desesperades
com nosaltres, per ocupar unes minses places.
Paral·lelament –el
passat “Black Friday” ens ho demostra–, el consumisme omple el buit social,
produint un alleujament fugaç que no compensa perquè, de fet, intensifica la
comparació social, creant sovint més frustració. Com ja he comentat en altres
ocasions, el fet d’estar a les xarxes socials també empeny a l’aïllament, sota
una aparent unió, proximitat i contacte; la realitat és que només es mostra la
cara més positiva o, puntualment, el succés. La facilitat del clic i del
comentari breu, tot i transmetre una sensació de calidesa o de reforç, no
impedeix que aquesta s’acabi ràpidament.
Una sèrie de treballs
de neurocientífics assenyalen que el dolor social i el dolor físic són
processats de la mateixa manera i pels mateixos circuits neuronals. També
confirmen que, tant en els éssers humans com en altres mamífers socials, el
contacte social redueix el dolor físic i que l'afecte és un poderós analgèsic. Les
persones que pateixen negligència emocional a la llarga tenen una salut mental més
fràgil, fins i tot pitjor que la de les persones que pateixen abusos físics.
No sorprèn que
l'aïllament social estigui fortament associat amb la depressió, el suïcidi,
l'ansietat, l'insomni, la por i la percepció d'amenaça. Allò que sorprèn més és
descobrir la gamma de malalties físiques que causa o exacerba: pressió arterial
alta, malalties del cor, accidents vasculars, disminució de la resistència als
virus, i un llarg etcètera. Els estudis ho confirmen: la solitud té un impacte
comparable a fumar 15 cigarrets al dia i redueix el control dels impulsos, la
qual cosa porta a l'obesitat o a la compra impulsiva i fa augmentar, en un 26%,
el risc de mort prematura.
Quina n’és la
solució? Sens dubte unes polítiques públiques més proactives, però també una
revisió dels valors socials, tant col·lectivament com individual.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada