L’art transgressor 12-12-2016 El Periòdic d'Andorra - La finestra oberta

És difícil parlar d’art en un sentit ampli, sobretot perquè és una paraula de la que costa delimitar-ne l’abast. Potser una definició simplificada podria ser l’expressió o la interpretació d’una realitat –passada pel sedàs de l’estudi, l’experiència i la sensibilitat de l’artista– capaç de provocar emocions i sensacions en els altres. Al llarg de la història, moltes expressions artístiques s’han fet des de la revolta, procurant trencar amb els corrents més conservadors i utilitzant la provocació com un recurs més a l’hora de presentar les obres, i això fins arribar al dia d’avui en què sovint l’art fa parlar més per la seva vessant trencadora que per la seva qualitat intrínseca.

L’any va començar amb l’exposició En una realidad paralela, de la fotògrafa mexicana Valeria Vázquez, que va generar un debat intens i va crear un cert malestar a les xarxes perquè recolzava la seva obra en comentaris clarament masclistes –segons l’artista, amb humor i provocació. Al cap de pocs mesos la polèmica va arribar des de Hollywood, amb la carta oberta de l’actriu Mila Kunis on denunciava la discriminació i el masclisme del què són víctimes moltes actrius en el món del cinema i on explicava que resistir havia esdevingut per a ella una prioritat. També s’ha tornat a remoure el món del cinema més recentment, amb els “aclariments” de Bertolucci sobre com es va rodar l’escena de la violació del film Ultimo tango a Parigi, que pel que sembla va tenir molt més de real que de ficció, per vergonya de tots aquells –nombrosíssims– que, tot i saber-ho, van ignorar les reiterades denúncies de la víctima, Maria Schneider.

Aquests dies passats hem pogut veure com dos cantants, força coneguts entre el jovent, han estat notícia no pas per la qualitat de les cançons respectives sinó per les seves lletres, més que provocadores. D’una part, un cantant colombià de reggaeton, Maluma, ídol del món jove latino, presentava la cançó i el videoclip Cuatro babys, amb un caràcter marcadament masclista i denigrant per a les dones; malgrat els 181 milions de reproduccions a Youtube –quan escric aquestes línies–, molts mitjans se n’han fet ressò i es porten a terme diverses iniciatives per demanar-ne la retirada. D’altra part, el cantant –de rap, aquest cop– Lechowski, conegut per les seves lletres amb missatge “social”, presentava també nova obra, Quarcissus, que, com una òpera en diferents actes, explica una història d’amor i traïció que acaba amb un crim passional; tot i que ell diu que es tracta d’una obra de denúncia, la realitat és que presenta el protagonista com una víctima de l’amor romàntic, quan no deixa de ser un agressor i un assassí potencial. En aquest cas també s’ha generat una polèmica de llarga cua que ja veurem com acaba.

Aquests només són uns pocs exemples referits a aquest any; en podríem trobar molts i molts més al llarg del temps per corroborar que l’expressió artística reflecteix l’entorn. L’art es correspon amb les diferents societats que es van succeint, i segueix transmetent que el món és masclista. Si l’art és comunicació i emoció –amb o sense transgressió– també hauria de tenir un rol transformador, portant el públic a més criteri crític i a rebutjar l’intolerable. Només llavors s’acompliria el que Dostoievski va dir: “L’art salvarà el món”.