25 de nov. 2016

De l’uniforme a la fidelitat 14-11- 2016


En un entorn canviant i ple d’incerteses, la inseguretat que tenalla tantes i tantes persones s’ha convertit –a més d’una via a explorar per part de metges i psicòlegs– en una nova sortida laboral per a professionals de la comunicació i de la imatge, i en un lucratiu negoci per a productores de mitjans audiovisuals. Evidentment, em refereixo al tema de la imatge personal.
Un estudi sobre la discriminació laboral lligada a la imatge física –realitzat a França, a principis d’any, pel Defensor dels drets–, recull un seguit de dades, segurament extrapolables a altres indrets d’Europa, que porten a reflexionar. El 89% de les dones i el 86% dels homes deien que el primer fre a la contractació que havien trobat anava lligat a l’edat (ser major de 55 anys o aparentar-ho), mentre que el 85% de les dones i el 78% dels homes destacaven el fre d’una imatge no conforme a la norma; en tercer lloc arribava el sobrepès, esmentat pel 78% de les dones i pel 73% dels homes. A la pregunta de si consideraven que l’aparença física influïa en la contractació laboral, el 79% dels enquestats responia que sí; de les persones enquestades en situació d’atur, un 20% deien haver hagut de respondre preguntes relacionades amb l’estil de vestir i un 11% amb el pes.
Amb aquestes dades, és obvi que per poc que algú pateixi d’inseguretat pel que fa al seu físic i vulgui trobar feina, o créixer dins de la seva parcel·la laboral amb major facilitat –o, senzillament, trobar una imatge exterior amb major consonància amb la seva personalitat–, s’adreci a professionals que el puguin ajudar a millorar la imatge externa, però també, directament o indirectament, a reforçar l’autoestima.
Tots hem caigut en un moment o altre en el parany de voler lluir la imatge que teòricament s’adequa a la circumstància que vivim. De fet, ja ens ho van dir els pares: és de bona educació saber estar en cada moment d’acord amb l’entorn, i això no solament pel que fa al comportament sinó també a la imatge; òbviament, no vestiràs de la mateixa manera per una costellada que per unes noces.
En l’àmbit professional, en certa manera el vestit feia el monjo. Però amb el temps s’ha anat perdent aquella identificació laboral, que feia que reconeguessis el farmacèutic per la bata blanca, el lletrat per la toga o el xarcuter pel davantal. Tot i haver evolucionat cap a un estil més informat –el vestit de carrer que iguala, segons els gustos, a molts professionals–, en alguns àmbits laborals segueixen imperant els “uniformes”. Per exemple, quan us trobeu amb un grupet de joves professionals que porten vestits negres o blau marí i camises blanques o blau cel –amb la única variació dels talons per a les noies i de les corbates per als nois–, no cal preguntar: són joves auditors o empleats bancaris, víctimes d’allò que creuen adequat per donar una imatge de serietat i de professionalitat.
Cap on hem d’anar? Utilitzar la vestimenta com una forma d’expressió d’allò que som realment, o com una manera d’integració en l’entorn al què aspirem? Optar per una imatge en consonància amb el nostre jo íntim, o aparentar ser eternament joves, prims i on fire? Acceptar la dictadura dels headhunters, o lluitar per mantenir les nostres habilitats i competències? Disfressar-nos per a què ens acceptin, o ser valents trencant estereotips?
Amb els anys he optat per ser-me fidel. I vosaltres?