Trenta anys –molt o res, segons com es miri. D’aquí a
pocs dies farà trenta anys que resideixo en una de les parròquies que
considerava de les més boniques, amb la seva vall oberta al cor del país. Avui,
però, tot i seguir sent una vall oberta, nombroses cicatrius han anat marcant
cada cop més amunt els seus vessants, nombrosos edificis més o menys estètics
han anat creixent al llarg i al voltant de la vila, i la letargia que poc a poc
s’ha anat apoderant de la ciutat –fins convertir-la en un poble envellit i
apagat– fan que senti una certa nostàlgia d’allò que va ser –i que ha perdut–
Encamp.
Recordo un Encamp viu, amb moviment, no era com el gran
centre comercial del Pas de la Casa, però hi havia un petit comerç i una hostaleria
assentats i propers, i sobretot neguits i iniciatives. En l’àmbit cultural, per
exemple, durant uns anys Encamp es va trobar col·locat al mapa per les
nombroses i valuoses exposicions que s’hi organitzaven, i que feien que s’hi
desplacessin gent d’arreu, fins que la desídia dels polítics ens retornés a una
mediocritat penosa.
Com no recordar les expectatives que va despertar el
Funicamp? Però les pressions i els interessos per allunyar-lo del centre,
abocant a la tria d’un emplaçament equivocat, va produir allò que avui tots
coneixem: una estructura econòmicament insostenible de la que ningú és vol
responsabilitzar i un sentiment d’enveja en veure com La Massana ho va saber
resoldre.
Se sap alguna cosa del projecte Encamp 2001, aquell que –seguit
per d’altres– va proposar tot un reguitzell de mesures de reactivació de la
parròquia i que els polítics de torn han anat deixant al calaix? Què dir de
l’European Business School, una iniciativa pionera i internacional que va
acabar anant en orris per culpa dels personalismes i de les caceres de bruixes,
tan pròpies dels politiquets locals. Algú recorda que Bob Dylan va venir a
Encamp, en un concert que va aplegar 5.000 persones del país però també de les
regions veïnes? El cost i el flaire de l’herba van fer que els sectors més
conservadors ofeguessin dins de l’ou qualsevol iniciativa que s’hi pogués
assemblar. Hi haurien molts més exemples encara, però no vull avorrir els
lectors.
Avui, mentre els polítics passats i presents defensen gloriosos
la seva gestió a cop de teòrics milions d’inversió, ens queda una parròquia
comercialment buida, amb unes places infrautilitzades, amb uns carrers on
campen vehicles sovint mal aparcats; on les animacions més destacades són un
mercadet de cap de setmana i a l’estiu trobades de vehicles al Prat Gran, amb
música enllaunada (i a tot drap, això sí). Què dir de les festes de joves, amb
més ressò pels “botellons” que per la qualitat dels artistes convidats, i d’unes
activitats tradicionals com el ball de l’ossa i els contrabandistes, avui més
properes al “frikisme” que a l’atracció turística. I com no agrair que et
trobis amb alguns urbans i funcionaris que en l’exercici de les seves funcions
parlen entre ells en castellà. Tot plegat, esperant que la instal·lació del
Ministeri de Cultura al Rosaleda esdevindrà el motor econòmic de la zona més cèntrica.
Algunes persones que viuen en altres llocs d’Andorra em
diuen que això també es podria aplicar a la seva parròquia, però el cert és que
no en sé de cap que hagi desaprofitat tantes oportunitats i que hagi deixat
passar el temps en va com aquesta. Crec que tant el poble d’Encamp com els seus
habitants mereixíem i mereixem alguna cosa millor.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada