31 d’oct. 2016

Encamp, cor d’Andorra 31-10-2016 El Periòdic d'Andorra - La finestra oberta



Trenta anys –molt o res, segons com es miri. D’aquí a pocs dies farà trenta anys que resideixo en una de les parròquies que considerava de les més boniques, amb la seva vall oberta al cor del país. Avui, però, tot i seguir sent una vall oberta, nombroses cicatrius han anat marcant cada cop més amunt els seus vessants, nombrosos edificis més o menys estètics han anat creixent al llarg i al voltant de la vila, i la letargia que poc a poc s’ha anat apoderant de la ciutat –fins convertir-la en un poble envellit i apagat– fan que senti una certa nostàlgia d’allò que va ser –i que ha perdut– Encamp.
Recordo un Encamp viu, amb moviment, no era com el gran centre comercial del Pas de la Casa, però hi havia un petit comerç i una hostaleria assentats i propers, i sobretot neguits i iniciatives. En l’àmbit cultural, per exemple, durant uns anys Encamp es va trobar col·locat al mapa per les nombroses i valuoses exposicions que s’hi organitzaven, i que feien que s’hi desplacessin gent d’arreu, fins que la desídia dels polítics ens retornés a una mediocritat penosa.
Com no recordar les expectatives que va despertar el Funicamp? Però les pressions i els interessos per allunyar-lo del centre, abocant a la tria d’un emplaçament equivocat, va produir allò que avui tots coneixem: una estructura econòmicament insostenible de la que ningú és vol responsabilitzar i un sentiment d’enveja en veure com La Massana ho va saber resoldre.
Se sap alguna cosa del projecte Encamp 2001, aquell que –seguit per d’altres– va proposar tot un reguitzell de mesures de reactivació de la parròquia i que els polítics de torn han anat deixant al calaix? Què dir de l’European Business School, una iniciativa pionera i internacional que va acabar anant en orris per culpa dels personalismes i de les caceres de bruixes, tan pròpies dels politiquets locals. Algú recorda que Bob Dylan va venir a Encamp, en un concert que va aplegar 5.000 persones del país però també de les regions veïnes? El cost i el flaire de l’herba van fer que els sectors més conservadors ofeguessin dins de l’ou qualsevol iniciativa que s’hi pogués assemblar. Hi haurien molts més exemples encara, però no vull avorrir els lectors.
Avui, mentre els polítics passats i presents defensen gloriosos la seva gestió a cop de teòrics milions d’inversió, ens queda una parròquia comercialment buida, amb unes places infrautilitzades, amb uns carrers on campen vehicles sovint mal aparcats; on les animacions més destacades són un mercadet de cap de setmana i a l’estiu trobades de vehicles al Prat Gran, amb música enllaunada (i a tot drap, això sí). Què dir de les festes de joves, amb més ressò pels “botellons” que per la qualitat dels artistes convidats, i d’unes activitats tradicionals com el ball de l’ossa i els contrabandistes, avui més properes al “frikisme” que a l’atracció turística. I com no agrair que et trobis amb alguns urbans i funcionaris que en l’exercici de les seves funcions parlen entre ells en castellà. Tot plegat, esperant que la instal·lació del Ministeri de Cultura al Rosaleda esdevindrà el motor econòmic de la zona més cèntrica.

Algunes persones que viuen en altres llocs d’Andorra em diuen que això també es podria aplicar a la seva parròquia, però el cert és que no en sé de cap que hagi desaprofitat tantes oportunitats i que hagi deixat passar el temps en va com aquesta. Crec que tant el poble d’Encamp com els seus habitants mereixíem i mereixem alguna cosa millor.