17 d’oct. 2016

Els temps no canvien del tot 17-10-2016 El Periòdic d'Andorra l La finestra oberta


Fa pocs dies una amiga em va fer un comentari que, al moment, em va passar desapercebut, però que després em va fer rumiar bastant. En aquella xerrada intranscendent sobre com van les coses al país em va dir: “sort n’hi ha que a Andorra encara no estem al nivell d’Espanya, cada cop que veig les notícies de baix m’esgarrifo”. Li vaig dir que sí i vam passar a una altra cosa. Però després, conduint cap a casa, ho recordava i m’adonava que tot plegat no anava ben bé així.
Si bé és cert que l’estat veí es troba plagat d’escàndols de tot tipus, segurament en proporció a la seva grandària, al nostre petit i estimat país tampoc anem malament de notícies i de rumors que s’escampen. Sempre han passat coses fosques i casos estranys, fàcils de detectar amb una mica de perspectiva històrica si decidíssim fer un exercici de memòria.
El lobisme, una pràctica tan moderna i alguns cops reprovable, no deixa de ser allò que han fet molts col·lectius per defensar els seus interessos. Podríem agafar per exemple, a Andorra –i a l’atzar–, el cas del tabac, un lobisme legítim tot i que sovint –sembla– recolzat per consellers generals, per consellers de Govern i posteriorment per ministres –potser també algun cap de Govern?–, sense que en aquells anys ningú hi hagués donat més importància. El tràfic de diamants, d’or i de joies –ves quina bajanada– eren en el seu moment negocis totalment legals a Andorra, i no hem d’oblidar que el contraban també ho era. Tot plegat pertany a una època pretèrita que tothom ha assumit sense gaires escarafalls.
La prevaricació és una cosa seriosa. Si busquéssim en sentències i dictàmens –no més enllà de trenta anys enrere– podríem trobar-ne més d’un exemple, però millor passar de puntetes sobre el tema. Ara també es parla de corrupció, una cosa que abans no existia. Els regals i les comissions eren moneda corrent en una població reduïda en què la coneixença o l’amistat prevalia a l’hora de fer i tornar favors, dins d’un marc perfectament conegut i tolerat. Per no parlar del nepotisme, avui denunciable, que també era pràctica corrent en l’Administració quan es tractava de “comprar” els vots d’una família o, senzillament, de col·locar el fill o el nebot poc apte per a altres feines.
Allò que avui es diu abús de confiança era fa uns anys –per exemple– fer córrer els límits de terme d’una propietat en detriment d’algú altre; segons qui era l’espavilat que actuava, ho feia amb total impunitat. La difamació i la calúmnia, avui tan denunciats i perseguits, no eren més que els rumors perniciosos vessats sobre persones, professionals o negocis, que es filtraven –i es filtren encara, cal dir-ho tot– sense més valor que el “cotillejar”, tan propi d’una comunitat petita.
Els exemples històrics de tot allò que abans era moneda corrent i que vorejava la legalitat, avui s’han convertit en delictes contemplats, en la seva majoria, en un marc jurídic ferm i sòlid. L’evolució pròpia i l’assimilació de la nostra societat a la dels països que ens envolten ens han fet avançar, i molt.

Tot i així, queden encara tics i actuacions –derivats d’èpoques pretèrites– i que, el què és més greu, provoquen reaccions de tolerància o acceptació. Potser hauríem d’integrar d’una vegada per totes que l’ètica no és elàstica i deixar clar que, avui, a banda de pressuposar que actuen dins la legalitat, ens agradaria que els nostres representants ho fossin també amb ètica i dignitat.