Fa pocs dies una amiga em va fer un
comentari que, al moment, em va passar desapercebut, però que després em va fer
rumiar bastant. En aquella xerrada intranscendent sobre com van les coses al
país em va dir: “sort n’hi ha que a Andorra encara no estem al nivell
d’Espanya, cada cop que veig les notícies de baix m’esgarrifo”. Li vaig dir que
sí i vam passar a una altra cosa. Però després, conduint cap a casa, ho
recordava i m’adonava que tot plegat no anava ben bé així.
Si bé és cert que l’estat veí es
troba plagat d’escàndols de tot tipus, segurament en proporció a la seva grandària,
al nostre petit i estimat país tampoc anem malament de notícies i de rumors que
s’escampen. Sempre han passat coses fosques i casos estranys, fàcils de
detectar amb una mica de perspectiva històrica si decidíssim fer un exercici de
memòria.
El lobisme, una pràctica tan
moderna i alguns cops reprovable, no deixa de ser allò que han fet molts
col·lectius per defensar els seus interessos. Podríem agafar per exemple, a
Andorra –i a l’atzar–, el cas del tabac, un lobisme legítim tot i que sovint –sembla–
recolzat per consellers generals, per consellers de Govern i posteriorment per
ministres –potser també algun cap de Govern?–, sense que en aquells anys ningú
hi hagués donat més importància. El tràfic de diamants, d’or i de joies –ves
quina bajanada– eren en el seu moment negocis totalment legals a Andorra, i no
hem d’oblidar que el contraban també ho era. Tot plegat pertany a una època
pretèrita que tothom ha assumit sense gaires escarafalls.
La prevaricació és una cosa seriosa.
Si busquéssim en sentències i dictàmens –no més enllà de trenta anys enrere–
podríem trobar-ne més d’un exemple, però millor passar de puntetes sobre el
tema. Ara també es parla de corrupció, una cosa que abans no existia. Els
regals i les comissions eren moneda corrent en una població reduïda en què la
coneixença o l’amistat prevalia a l’hora de fer i tornar favors, dins d’un marc
perfectament conegut i tolerat. Per no parlar del nepotisme, avui denunciable,
que també era pràctica corrent en l’Administració quan es tractava de “comprar”
els vots d’una família o, senzillament, de col·locar el fill o el nebot poc
apte per a altres feines.
Allò que avui es diu abús de
confiança era fa uns anys –per exemple– fer córrer els límits de terme d’una
propietat en detriment d’algú altre; segons qui era l’espavilat que actuava, ho
feia amb total impunitat. La difamació i la calúmnia, avui tan denunciats i
perseguits, no eren més que els rumors perniciosos vessats sobre persones,
professionals o negocis, que es filtraven –i es filtren encara, cal dir-ho tot–
sense més valor que el “cotillejar”, tan propi d’una comunitat petita.
Els exemples històrics de tot allò
que abans era moneda corrent i que vorejava la legalitat, avui s’han convertit
en delictes contemplats, en la seva majoria, en un marc jurídic ferm i sòlid. L’evolució
pròpia i l’assimilació de la nostra societat a la dels països que ens envolten
ens han fet avançar, i molt.
Tot i així, queden encara tics i
actuacions –derivats d’èpoques pretèrites– i que, el què és més greu, provoquen
reaccions de tolerància o acceptació. Potser hauríem d’integrar d’una vegada
per totes que l’ètica no és elàstica i deixar clar que, avui, a banda de
pressuposar que actuen dins la legalitat, ens agradaria que els nostres
representants ho fossin també amb ètica i dignitat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada