Passat Meritxell, el curs no solament
reprèn per als nens; sembla que, de forma generalitzada, el país polític i
social es posa les piles, després de la parèntesi estival. Per la meva part,
reprenc el teclat per deixar sortir experiències i pensaments per la finestra
oberta del Periòdic d’Andorra.
El sentit de l’’humor varia segons les
cultures, els països i, també, les persones. Si bé la sàtira és patrimoni de la
humanitat, la manera d’emprar-la varia a l’infinit, de la mateixa manera que els
fets que la provoquen. Sense anar gaire lluny, tots recordem encara la mofa que
va fer la revista francesa Charlie Hebdo publicant unes caricatures del Profeta, desfermant una
important polèmica entre els defensors de la llibertat d’expressió i els que
entenien aquesta actuació com una provocació, que posava el foc a la metxa d’un
polvorí altament perillós (que, malauradament, l’atemptat posterior als locals
de la revista va corroborar). En aquest cas, la sàtira no era més que un recurs
gràfic per posar de relleu la bogeria ideològica i religiosa d’una petita part
del planeta, a la fi un objectiu lloable per a una revista que, tradicionalment
–sense frens ni barreres–, s’ha esforçat en el camí de la denúncia i de la
provocació per fer reaccionar la societat contra unes realitats polítiques o
socials controvertides, tant a França com arreu.
Ara bé, de la mateixa manera que la sàtira i la ironia són acceptables –i
fins i tot recomanables– per desmuntar les causes i els mecanismes dels abusos,
de les guerres o de les manipulacions, o per burxar els col·laboradors
necessaris o causals d’aquestes situacions o escàndols, es fan més difícils
d’empassar quan l’humor s’aplica a desgràcies humanes l’origen de les quals és
el destí o l’atzar. Em refereixo, com podeu imaginar, a la maldestra vinyeta de
Charlie Hebdo inspirada pel terratrèmol de fa unes setmanes a Amatrice, Itàlia.
Pels que no l’hagin vist, sota el títol de “terratrèmol a la italiana” tres
caricatures: un home alt i sanguinolent “Penne
(macarrons) amb salsa de tomata”, una dona també amb ferides i coberta de terra
“Penne (macarrons) gratinats” i un
desmunt fet de capes de runes i de restes humanes “Lasanya”. Tot plegat, un
penós intent d’humor negre que assimila les víctimes (gairebé tres-centes, cal
recordar-ho) a coneguts plats de pasta.
A banda de preguntar-me d’on li va sortir la penosa inspiració al dibuixant
Fèlix, m’interpel·la sobretot la tasca de supervisió del Consell de redacció, format
per persones preparades i amb unes trajectòries consolidades. ¿Com van permetre
que pesés més en la balança la provocació trash
per fer parlar de la revista que la consideració per les víctimes d’una
catàstrofe natural? Perquè segur que sabien (com en altres ocasions, però fàcilment
justificables) que la publicació del dibuix implicaria una reacció ciutadana de
rebuig. Molts italians van manifestar el seu desacord, però també altres
ciutadans europeus s’hi van adherir, i va circular l’eslògan “Io non sono
Charlie”. Es va parlar molt de la revista, això sí.
Com va dir una dona italiana, amb la que em solidaritzo, “ells tenen la
llibertat de publicar, però jo tinc la llibertat d’expressar el meu disgust”.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada