Com respirar millor? 13-06-2016 El Periòdic d'Andorra - La finestra oberta

Sovint les notícies i la repercussió que tenen em sorprenen perquè no acabo de captar la transcendència que se’ls hi dona, però a vegades també em passa al revés: em sorprèn la manca de reactivitat a determinades notícies que, des del meu punt de vista, resulten alarmants. Així succeí fa uns dies quan vaig veure la notícia, al Periòdic d’Andorra, de que el país necessitaria triplicar el seu bosc per absorbir el CO2 que genera.

El cert és que ja fa molts anys que s’està veient que la sostenibilitat no és precisament el punt fort del nostre país, ni en l’àmbit mediambiental ni tampoc en l’econòmic. Si bé s’han fet avenços en temes com el tractament de residus o els aïllaments tèrmics, i s’han promogut accions com l’aposta –petita però certa– per les energies renovables o pel vehicle elèctric o híbrid, els darrers anys han deixat entreveure problemes en la gestió dels recursos naturals –com, per exemple, en la captació de l’aigua, i concretament en els entorns de protecció– i també en les emissions de diòxid de carboni (CO2), el volum del qual caracteritza una societat benestant i inconscient com la nostra.

Les dades són reveladores: cada anys consumim de mitjana 51.600.000 litres de gasoil, bàsicament destinat a les calefaccions –normal, em direu, en un país en què l’hivern es llarg–, i  tenim de promig més d’un vehicle per habitant (comptant infants i adults que no condueixen). Per una banda la crisi impedeix millorar i aplicar noves tècniques constructives, que afavoririen la limitació d’emissions de CO2, però per altra banda l’economia pròspera del resident mig impulsa a renovar regularment el parc automobilístic, buscant més potència i més imatge.

Com invertir aquesta tendència? A part d’envair els territoris boscats dels països veïns cal pensar, més seriosament, en termes de conscienciació, de sensibilització i d’incentius –positius i negatius– per a què la situació canviï substancialment els anys a venir. Cal saber comunicar l’interès, tant col·lectiu com particular, en millorar l’eficiència energètica i en l’ús de les energies renovables, fer entendre que els nous vehicles elèctrics o híbrids són el futur –o, almenys, un futur millor– i que “molen” més que molts vehicles més potents. Cal crear incentius positius (com el pla Engega, però amb clàusules adequades per que pugui afavorir amb més pluralitat i igualtat les persones i les empreses interessades) però també incentius negatius, com sancions o multes dissuasives per castigar les emissions excessives o els vehicles contaminants.

A hores d’ara ja es coneixen algunes solucions: evitar l’ús de combustibles fòssils, millorar l’eficiència, adaptar les infraestructures dels edificis per no malbaratar energia, limitar al màxim l’ús de ciment en la construcció, frenar l’ús de vehicles tradicionals, promoure el consum de productes ecològics menys perjudicials per l’entorn, o vetllar pels boscos que tant ens ajuden.

Si nos som capaços d’entendre a bones i de forma ràpida que les alteracions atmosfèriques causades per les emissions de diòxid de carboni són irreversibles, ens haurem d’atendre a les conseqüències: la desaparició del planeta que ens sustenta.