19 de set. 2016

De la passió a la compassió 19-09-2016 El Periòdic d'Andorra - La finestra oberta


Llegia l’altre dia a l’Ara.cat una entrevista feta a l’Albert Om, el conegut presentador català de ràdio i televisió, en la qual expressava, des de la maduresa, petites però importants reflexions que, precisament, només es poden fer quan els fogots de la joventut ja s’han esvaït i quan el seny que aporta el pas dels anys comença a pesar. Aquests pensaments, emesos des de la senzillesa, corresponen als de moltes persones de la nostra generació, tots orígens i experiències vitals confoses.
Deia: “Em costa parlar de mi, però cada cop menys”. Un dels privilegis de complir anys és, precisament, arribar a conèixer-se suficientment per poder parlar d’un mateix amb honestedat i, sobretot, amb sentit de l’humor –per desdramatitzar aquelles petites o grans coses que conformen les nostres vides i què ens fan créixer com a persones–; però cal saber dosificar amb prudència (o pudor) aquesta llibertat i la capacitat per parlar de si mateix, sense “envair” els altres i, sobretot, aprenent a escoltar.
En aquest sentit, també afirmava que “No ens ensenyen gaire a escoltar. Ens ensenyen més a emetre que no pas a rebre”, i si bé això resulta bastant cert segons la meva experiència, les persones que es dediquen a emetre compleixen –habitualment una de dues premisses: la primera és ser jove, amb la desinhibició i el descaro tan propis d’aquells que encara (creuen que) ho tenen tot a guanyar i parlen sense recança d’ells; la segona –que es produeix a l’edat adulta– és el fet de gaudir d’un ego prou important com per emetre en canal gairebé continuat i practicar poc l’escolta, bàsicament per la manca d’interès vers els altres.
A priori podria semblar que parlem d’una minoria, però curiosament porto ja un cert temps trobant-me amb més i més persones capficades amb les pròpies vides i les pròpies històries, i amb un nul o molt minso interès en escoltar (activament, això sí; no hi ha res més avorrit que l’escolta muda, com la d’aquells gossets que des de la part de darrera del vehicle diuen eternament que sí). El que espero, simplement, és estar amb altres persones per comunicar, intercanviar o allò que se’n diu, ja tan banalment dialogar. Crec que he arribat a una etapa en què cada cop defujo més els egòlatres, els egotistes i els egocèntrics de tot pèl, siguin joves o adults. Potser és que el meu llindar de paciència ha arribat al seu sostre...
Una altra reflexió de l’Om, amb la que també em vaig sentir identificada, és que “La indignació amb algú que et fa una putada no em dura gaire... A vegades tinc el dubte de dir: Hosti, però què va passar, exactament? Estava emprenyat amb ell o amb ella i no recordo què em va fer”. Doncs això també deu passar pel procés de madurar, allò que en diuen el seny i l’edat. El cert és que molts estudis demostren que la memòria curta és garant d’una major felicitat i, així, potser amb el desig inconscient de ser més feliç sense ressentiments, no solament em trobo més bé, sinó que més que perdonar ofenses passades, les oblido, i, encara més, puc empatitzar amb aquells que en algun moment de la vida me n’havien fet alguna.
Finalment, resultarà que madurar és una cosa bona i que potser, com deia Camus, envellir és passar de la passió a la compassió.