Llegia l’altre dia a l’Ara.cat una
entrevista feta a l’Albert Om, el conegut presentador català de ràdio i
televisió, en la qual expressava, des de la maduresa, petites però importants
reflexions que, precisament, només es poden fer quan els fogots de la joventut
ja s’han esvaït i quan el seny que aporta el pas dels anys comença a pesar.
Aquests pensaments, emesos des de la senzillesa, corresponen als de moltes
persones de la nostra generació, tots orígens i experiències vitals confoses.
Deia: “Em costa parlar
de mi, però cada cop menys”. Un dels privilegis de complir anys és, precisament,
arribar a conèixer-se suficientment per poder parlar d’un mateix amb honestedat
i, sobretot, amb sentit de l’humor –per desdramatitzar aquelles petites o grans
coses que conformen les nostres vides i què ens fan créixer com a persones–;
però cal saber dosificar amb prudència (o pudor) aquesta llibertat i la capacitat
per parlar de si mateix, sense “envair” els altres i, sobretot, aprenent a
escoltar.
En aquest sentit, també afirmava que “No
ens ensenyen gaire a escoltar. Ens ensenyen més a emetre que no pas a rebre”, i
si bé això resulta bastant cert segons la meva experiència, les persones que es
dediquen a emetre compleixen –habitualment– una de dues premisses: la primera és ser jove, amb la
desinhibició i el descaro tan propis d’aquells que encara (creuen que) ho tenen
tot a guanyar i parlen sense recança d’ells; la segona –que es produeix a l’edat
adulta– és el fet de gaudir d’un ego
prou important com per emetre en canal gairebé continuat i practicar poc
l’escolta, bàsicament per la manca d’interès vers els altres.
A priori podria semblar que parlem d’una
minoria, però curiosament porto ja un cert temps trobant-me amb més i més
persones capficades amb les pròpies vides i les pròpies històries, i amb un nul
o molt minso interès en escoltar (activament, això sí; no hi ha res més avorrit
que l’escolta muda, com la d’aquells gossets que des de la part de darrera del
vehicle diuen eternament que sí). El que espero, simplement, és estar amb
altres persones per comunicar, intercanviar o –allò que se’n diu, ja tan banalment– dialogar. Crec que he arribat a una etapa en què cada
cop defujo més els egòlatres, els egotistes i els egocèntrics de tot pèl,
siguin joves o adults. Potser és que el meu llindar de paciència ha arribat al
seu sostre...
Una altra reflexió de l’Om, amb la que també
em vaig sentir identificada, és que “La indignació amb algú que et fa una putada no em dura
gaire... A vegades tinc el dubte de dir: Hosti, però què va passar, exactament?
Estava emprenyat amb ell o amb ella i no recordo què em va fer”. Doncs això
també deu passar pel procés de madurar, allò que en diuen el seny i l’edat. El
cert és que molts estudis demostren que la memòria curta és garant d’una major
felicitat i, així, potser amb el desig inconscient de ser més feliç sense
ressentiments, no solament em trobo més bé, sinó que més que perdonar ofenses
passades, les oblido, i, encara més, puc empatitzar amb aquells que en algun
moment de la vida me n’havien fet alguna.
Finalment, resultarà que madurar és una cosa bona i que potser, com deia
Camus, envellir és passar de la passió a la compassió.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada