26 de set. 2016

Joc de rols 26-09-2016 El Periòdic d'Andorra - La finestra oberta


Sembla que el món de les estrelles del cinema sempre ha creat una fascinació prop dels simples mortals que conformem la resta del planeta. Així, aquesta passada setmana hem pogut veure com al llarg de dos dies els mitjans de comunicació d’arreu –i no solament els més lleugers o “people”, fins i tot els més seriosos– se centraven en anunciar i comentar la notícia del divorci Jolie-Pitt. Hi hauria molt a dir sobre aquesta qüestió, però no és tant el suat tema del divorci el què m’interessa comentar sinó una altra particularitat familiar d’aquesta parella d’actors, de la qual també s’ha parlat molt.
Es tracta del fet que una de les seves filles, tot i ser molt joveneta (deu tenir uns dotze anyets) ja fa temps que ha optat per vestir-se i actuar com un nen, tant de forma pública com privada, sota la mirada i la desafecció –quan no el rebuig– dels mitjans, provocant moviments en contra i, també, a favor dels progenitors en relació a l’educació que donen als seus fills, així com posicionaments també contraposats sobre la llibertat que pot ostentar la noieta a l’hora de triar la seva vestimenta i d’expressar la seva personalitat.
El debat ha continuat quan l'actriu Charlize Theron ha sortit amb el seu nen amb perruca i disfressat de reina de Frozen; alguns periodistes nord-americans no solament han arribat a escriure que això no és legal sinó que han titllat l’actriu de boja o de mala mare. Pocs dies després, també la cantant Adele s’ha passejat per un parc d'atraccions amb el seu fill caracteritzat del seu personatge favorit: una princesa, trobant-se sotmesa a crítiques però també a lloances, d’aquells que optaven per respectar la llibertat d’expressió del nen.
El que més em molesta de tot plegat són les justificacions que han anat aflorant, com la que diu que “la disfressa és un tipus de joc en el qual el nen vol experimentar ser una altra persona i del que no hem de preocupar-nos, ja que no té res a veure amb un trastorn de gènere”. Si bé en part això és cert, ja que als infants els agrada disfressar-se per experimentar jocs de rol, entenc que tampoc ens ha de preocupar que es tracti d’una cerca d’identificació amb un o altre gènere (la paraula “trastorn” ja és en sí mostra d’un menysteniment); al meu entendre el que cal és, senzillament, no reprimir la tendència natural de cada criatura i deixar-li trobar el seu propi camí.

Aquest debat no és nou, ni molt menys. Segurament tots en algun moment de la nostra vida hem conegut alguna noia “xicotot” i algun noi efeminat que, amb el pas del temps, s’han quedat còmodament instal·lats en el rol imperant de l’heterosexualitat o bé han volgut evolucionar obertament cap al lesbianisme o l’homosexualitat. Malgrat pugui semblar que en aquests temes el nostre entorn ha avançat cap a l’obertura i la tolerància, la realitat ens mostra que seguim sent presoners d’una moral encarcarada i d’uns judicis distorsionats per anys i panys de patriarcat. En una societat mancada de referents, potser sigui positiu el debat que obren les demostracions d’aquests actors i cantants, per tal de fer evolucionar una mica els estereotips de gènere i aprendre a tractar amb normalitat les tendències de cadascú.