Sembla que el món de les estrelles
del cinema sempre ha creat una fascinació prop dels simples mortals que
conformem la resta del planeta. Així, aquesta passada setmana hem pogut veure
com al llarg de dos dies els mitjans de comunicació d’arreu –i no solament els
més lleugers o “people”, fins i tot els més seriosos– se centraven en anunciar
i comentar la notícia del divorci Jolie-Pitt. Hi hauria molt a dir sobre aquesta
qüestió, però no és tant el suat tema del divorci el què m’interessa comentar
sinó una altra particularitat familiar d’aquesta parella d’actors, de la qual
també s’ha parlat molt.
Es tracta del fet que una de les
seves filles, tot i ser molt joveneta (deu tenir uns dotze anyets) ja fa temps
que ha optat per vestir-se i actuar com un nen, tant de forma pública com
privada, sota la mirada i la desafecció –quan no el rebuig– dels mitjans, provocant
moviments en contra i, també, a favor dels progenitors en relació a l’educació
que donen als seus fills, així com posicionaments també contraposats sobre la
llibertat que pot ostentar la noieta a l’hora de triar la seva vestimenta i
d’expressar la seva personalitat.
El debat ha continuat quan l'actriu
Charlize Theron ha sortit amb el seu nen amb perruca i disfressat de reina de
Frozen; alguns periodistes nord-americans no solament han arribat a escriure que
això no és legal sinó que han titllat l’actriu de boja o de mala mare. Pocs
dies després, també la cantant Adele s’ha passejat per un parc d'atraccions amb
el seu fill caracteritzat del seu personatge favorit: una princesa, trobant-se
sotmesa a crítiques però també a lloances, d’aquells que optaven per respectar
la llibertat d’expressió del nen.
El que més em molesta de tot plegat
són les justificacions que han anat aflorant, com la que diu que “la disfressa
és un tipus de joc en el qual el nen vol experimentar ser una altra persona i
del que no hem de preocupar-nos, ja que no té res a veure amb un trastorn de
gènere”. Si bé en part això és cert, ja que als infants els agrada
disfressar-se per experimentar jocs de rol, entenc que tampoc ens ha de
preocupar que es tracti d’una cerca d’identificació amb un o altre gènere (la
paraula “trastorn” ja és en sí mostra d’un menysteniment); al meu entendre el
que cal és, senzillament, no reprimir la tendència natural de cada criatura i
deixar-li trobar el seu propi camí.
Aquest debat no és nou, ni molt
menys. Segurament tots en algun moment de la nostra vida hem conegut alguna
noia “xicotot” i algun noi efeminat que, amb el pas del temps, s’han quedat
còmodament instal·lats en el rol imperant de l’heterosexualitat o bé han volgut
evolucionar obertament cap al lesbianisme o l’homosexualitat. Malgrat pugui semblar
que en aquests temes el nostre entorn ha avançat cap a l’obertura i la
tolerància, la realitat ens mostra que seguim sent presoners d’una moral
encarcarada i d’uns judicis distorsionats per anys i panys de patriarcat. En
una societat mancada de referents, potser sigui positiu el debat que obren les
demostracions d’aquests actors i cantants, per tal de fer evolucionar una mica
els estereotips de gènere i aprendre a tractar amb normalitat les tendències de
cadascú.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada