Llegia fa pocs dies sobre la
“paradoxa nòrdica”, aquell fenomen que fa que Dinamarca, Finlàndia i Suècia es
trobin entre els països amb la major igualtat de gènere del món, encara que
també són els que pateixen les taxes més elevades de violència de gènere dins
la Unió Europea. Aquestes dades engloben no solament la violència dins de la
parella, sinó també altres tipus de violència masclista, com les violacions, la
taxa de les quals esfereeix. En una època en què la violència contra les dones
ha estat reconeguda com un problema de salut global –amb consideració
d’epidèmic– per l’Organització Mundial de la Salut, aquests països escandinaus
es troben en la tessitura de corregir aquesta situació i, evidentment,
d’estudiar-ne les causes.
Tot i que van ser pioners a
l’hora de dissenyar estratègies i d’emprendre accions per aconseguir la
igualtat de gènere en tots els àmbits, i que els presentem sovint –jo la
primera– com a models de societats del benestar, es troben aquests darrers anys
en la difícil tessitura d’entendre perquè no han funcionat a l’hora d’eradicar
la violència masclista. Si bé en alguns llocs, com Dinamarca, han creat centres
d’atenció per a homes violents –a banda d’accions comunes amb altres països,
com els centres d’acolliment per a dones maltractades, les línees telefòniques
o els xats a Internet d’atenció a les víctimes les 24 hores–, la part més
important, que és cercar les causes més profundes, encara no està prou
treballada. Segons els darrers estudis, sembla que hi ha, com a mínim, tres factors que incideixen de manera
molt directa en les violències masclistes: el context social i climatològic, el
consum d’alcohol, i el consum de material pornogràfic a edats joves.
El cert és que ens referim a
la paradoxa nòrdica però, malauradament, la violència masclista segueix viva
arreu d’Europa i també a casa nostra; tot i que amb algunes fluctuacions, les
xifres demostren que no s’està millorant. El darrer gran estudi que va
realitzar sobre el tema, fa gairebé dos anys,
l’Agència des drets fonamentals de la Unió Europea, va deixar constància
de la gravetat de la situació. En aquells moments, el 33% de les europees (és a
dir, una de cada tres) deia haver estat víctima de violències físiques i/o
sexuals, el 5% havia estat víctima d’una violació, i el 55% havien patit
assetjament; el més xocant de tot és que el 67% de les víctimes no ho havien
comunicat.
Aquest estudi ja feia èmfasi
en la “paradoxa nòrdica”, però també precisava que segurament l’alta taxa de
denúncies en aquells països era deguda a les polítiques d’igualtat que s’hi
havien portat a terme i que havien “alliberat”
les víctimes de la xapa del silenci. També deduïa que segurament la violència
és la mateixa en els països del sud, però que la manca d’empoderament de les
dones els impedeix parlar-ne o denunciar-ho.
Sigui com sigui, avui com
llavors seguim mancats de polítiques d’igualtat i de mesures de prevenció en
els casos de violència de gènere. Espero amb ganes la proposició de la Llei
d’igualtat que s’està coent al Consell General, per veure si serà una llei
eficient i orientada a resultats (mai millor dit) o una llei estètica per
quedar bé i figurar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada