30 de maig 2016

La paradoxa nòrdica... i europea. 30-05-2016 El Periòdic d'Andorra - La finestra oberta


Llegia fa pocs dies sobre la “paradoxa nòrdica”, aquell fenomen que fa que Dinamarca, Finlàndia i Suècia es trobin entre els països amb la major igualtat de gènere del món, encara que també són els que pateixen les taxes més elevades de violència de gènere dins la Unió Europea. Aquestes dades engloben no solament la violència dins de la parella, sinó també altres tipus de violència masclista, com les violacions, la taxa de les quals esfereeix. En una època en què la violència contra les dones ha estat reconeguda com un problema de salut global –amb consideració d’epidèmic– per l’Organització Mundial de la Salut, aquests països escandinaus es troben en la tessitura de corregir aquesta situació i, evidentment, d’estudiar-ne les causes.
Tot i que van ser pioners a l’hora de dissenyar estratègies i d’emprendre accions per aconseguir la igualtat de gènere en tots els àmbits, i que els presentem sovint –jo la primera– com a models de societats del benestar, es troben aquests darrers anys en la difícil tessitura d’entendre perquè no han funcionat a l’hora d’eradicar la violència masclista. Si bé en alguns llocs, com Dinamarca, han creat centres d’atenció per a homes violents –a banda d’accions comunes amb altres països, com els centres d’acolliment per a dones maltractades, les línees telefòniques o els xats a Internet d’atenció a les víctimes les 24 hores–, la part més important, que és cercar les causes més profundes, encara no està prou treballada. Segons els darrers estudis, sembla que hi ha, com a  mínim, tres factors que incideixen de manera molt directa en les violències masclistes: el context social i climatològic, el consum d’alcohol, i el consum de material pornogràfic a edats joves.
El cert és que ens referim a la paradoxa nòrdica però, malauradament, la violència masclista segueix viva arreu d’Europa i també a casa nostra; tot i que amb algunes fluctuacions, les xifres demostren que no s’està millorant. El darrer gran estudi que va realitzar sobre el tema, fa gairebé dos anys,  l’Agència des drets fonamentals de la Unió Europea, va deixar constància de la gravetat de la situació. En aquells moments, el 33% de les europees (és a dir, una de cada tres) deia haver estat víctima de violències físiques i/o sexuals, el 5% havia estat víctima d’una violació, i el 55% havien patit assetjament; el més xocant de tot és que el 67% de les víctimes no ho havien comunicat.
Aquest estudi ja feia èmfasi en la “paradoxa nòrdica”, però també precisava que segurament l’alta taxa de denúncies en aquells països era deguda a les polítiques d’igualtat que s’hi havien portat a terme i que havien “alliberat”  les víctimes de la xapa del silenci. També deduïa que segurament la violència és la mateixa en els països del sud, però que la manca d’empoderament de les dones els impedeix parlar-ne o denunciar-ho.

Sigui com sigui, avui com llavors seguim mancats de polítiques d’igualtat i de mesures de prevenció en els casos de violència de gènere. Espero amb ganes la proposició de la Llei d’igualtat que s’està coent al Consell General, per veure si serà una llei eficient i orientada a resultats (mai millor dit) o una llei estètica per quedar bé i figurar.