9 de maig 2016

Crònica del quotidià 09-05-2016 El Periòdic d'Andorra - La finestra oberta


De bon matí els canals de notícies ens expliquen en qualsevol idioma allò que hem de saber: la política, els escàndols, els successos, les catàstrofes –que sempre n’hi ha en algun racó de món– o la meteorologia –no sé perquè, sempre expliquen la del dia anterior abans de parlar de la previsió del dia, que és la que realment ens interessa, però bé, és el que hi ha.
Després a treballar unes hores i, entremig, connexió als mitjans d’Andorra via Twitter, per veure les notícies d’aquí, per llegir les columnes dels teus opinadors de capçalera –no sempre encertats, però és cert que es fa difícil mantenir el múscul de l’opinió periòdica amb criteri– i, si escau, retuitejar alguna notícia que encaixa amb els teus cavalls de batalla.
Tot i continuar treballant cal estar atent als missatges dels nombrosos grups de whatsapp en què et trobes, bé per gust o bé per necessitat: el familiar, els dels amics, els de la feina; curiosament, és una comunicació flaix que de ser molt útil pot passar a ser assetjadora per la repetició, la insistència o l’hora d’emissió, quan no resultar un exercici d’endevinació atzarós per entendre missatges críptics (que no encriptats) plagats d’emojis.
Si l’hora de dinar ho permet, cop d’ull a la premsa dels països veïns, zapping i escolta d’alguna de les tertúlies radiofòniques nacionals, procurant concentrar-se en la que compta amb millors temes i tertulians –exercici a voltes difícil per les barreges improbables i els discursos sempre tan políticament correctes i reiteratius.
A la tarda continuar amb la feina, però també atents al telèfon, no sigui que algun missatge se’ns pugui escapar. A l’hora d’anar a comprar o de fer esport interactuar amb el millor ànim possible amb comerciants, dependents o companys de gimnàs, que, segons el dia i les presses, no són precisament els que més ens interessen. I en tornar a casa després d’enllestir tots els temes pendents, uns moments de recés per remirar les xarxes. El capvespre és més aviat hora del Facebook i d’Instagram, on veiem tot allò que els nostres amics o contactes volen ensenyar de la seva vida i on compartim allò que volem exposar de la nostra, gairebé sempre magnífiques fotos, moments de felicitat, de gaudir i de compartir, tot i que alguns pesats (entre els quals m’incloc, ¿oi Yvan Lara?) també aprofitem per penjar articles de divulgació o de conscienciació dels temes que més ens interessen (personalment, sobretot política, igualtat i feminisme).
Després d’uns breus i sovint intensos diàlegs familiars –en persona, telefònicament o via Skype– i si el temps ho permet, uns instants de lectura abans d’apagar el llum de la tauleta de nit.

És llavors, en la foscor i en el repàs de l’activitat del dia, quan aquells que no cauen rendits en els braços de Morfeu s’adonen de la lleugeresa i la velocitat del temps que passa, i es fan els bons propòsits de prendre-s’ho amb més calma, de reservar algun moment per la contemplació, d’aprofundir el vessant relacional centrant-se més en les trobades reals amb els que ens importen de veritat, i –sobretot i el més difícil– de trobar algun moment de reflexió en un estat de consciència plena sense pol·lució exterior. Perquè no n’hi ha prou amb viure la vida, a més ha de tenir algun sentit.