11 d’abr. 2016

Del paradís fiscal a l’infern 11-04-2016 El Periòdic d'Andorra - La finestra oberta


Molts economistes i estudiosos coincideixen, des de fa anys, en alertar sobre la insostenibilitat d’aquesta deriva del capitalisme que sembla voler ensorrar països i persones. Els líders polítics de les nacions més poderoses, amb prou feines es posen d'acord en quines mesures emprendre per evitar l’amenaça d'un horitzó de deflació, i reconeixen sotto voce que les polítiques d'expansió monetària estan tocant fons, sense saber dir què es pot fer per sortir de la situació actual.
No sembla suficient que l’Organització de les Nacions Unides denunciï que la situació que tenim avui al món és denunciable, no desitjable i insostenible, i això tant des dels punts de vista ecològic i social com –evidentment– econòmic; caldria anar més enllà i buscar una alternativa al capitalisme mutant, que està esgotant la seva capacitat de regeneració –tal i com he comentat en ocasions anteriors des d’aquest mateix espai.
A banda d’una situació econòmica al límit, ara resulta que, a més de l’1% de la població mundial beneficiat pel sistema capitalista actual, i segons el Consorci de Periodistes de Recerca (ICIJ), existeixen moltes persones privilegiades (riques i no tan riques) que, fugint dels “inferns fiscals”, s’aprofiten dels mecanismes econòmics i de les facilitats de transferències de recursos dels paradisos fiscals per –dient-ho clara i directament– estafar els seus Estats, i doncs els seus conciutadans.
Tot i que puc arribar a entendre –en un exercici extrem d’empatia– que es fa difícil desfer-se d’una part dels diners, heretats o guanyats, a favor d’un ens abstracte com és l’Estat, allí on m’encallo és en la manca de solidaritat amb les classes més desafavorides de la població, i més quan molts dels personatges coneguts (esportistes, polítics i fortunons) citats a les llistes dels Panamà Papers han fet mostra d’una presència constant en activitats de beneficiència  -és clar que una cosa és la contribució directa a través de l’Estat i una altra la possibilitat més glamurosa de sortir en el paper cuixé vestit per a les millors gales.
Només es tracta de criteris dineraris, d’ecominicisme en estat pur: si puc passar per damunt de les lleis del meu Estat per tenir més, doncs ho faig. Té la seva lògica, si aquestes persones freqüenten col·legis i universitats privades, i tampoc no requereixen de la sanitat pública, per quin motiu haurien de contribuir? En el fons i en la forma, no hi ha cap tipus d’ètica o de solidaritat.
La contribució ha d’existir, ha de ser equitativa –cadascú ha de poder aportar allò que li correspon en la mesura del que té-, perquè contribuir a la hisenda pública permet el desenvolupament econòmic i social del país, fa que disminueixin les desigualtats i fa possible la igualtat d'oportunitats sobre la qual es construeix tota societat avançada.

Les conseqüències hi són: aquests diners escamotejats són els que falten als Estats per les polítiques públiques i els deixen en l’endeutament; porten a la inestabilitat, al creixement de la finança especulativa i al guany sense límit, en contraposició a la precarietat d’altres sectors de la població. Però també incideixen –i no hem d’amagar el cap sota l’ala– en l’augment de la criminalitat: aquests diners defraudats es barregen molt íntimament amb el finançament del tràfic de persones, d’armes i d’atemptats terroristes, amb un llarg etcètera del que tots –els defraudadors també– som víctimes potencials.