Divendres passat ens vam
retrobar amb la Maite Bourgeaud a la
tertúlia L’Hora Andorra de la SER
conduïda per l’Ester Pons. L’Ester
–cuca com sempre– ens va treure a debat el tema recurrent de la conciliació
entre vida familiar i laboral, un tema que, fet i fet, sabem que té solucions
però que requereixen, d’una part, de voluntats política i empresarial i,
d’altra, d’unes finances sanejades. Ja a la porta de la ràdio ens preguntàvem,
davant els exemples de pràctiques exitoses als països escandinaus o al Canada, perquè
els països llatins no érem capaços de posar fil a l’agulla.
De fet, la realitat de les
famílies ha evolucionat arreu. El teixit social tradicional fluctuant es troba
avui constituït per famílies monoparentals i biparentals, per famílies
reconstruïdes i per famílies multigeneracionals. Els treballadors ja no es
defineixen en relació amb la seva activitat laboral; les noves realitats familiars
configuren la necessitat de crear xarxes una mica diferents de les de fa
cinquanta anys i l’interès major sembla situar-se en buscar un equilibri entre
les obligacions professionals i les familiars.
De la mateixa manera, el món laboral també ha canviat. Ara parlem d’una
major exigència, de la consecució de resultats, d’una càrrega laboral més
feixuga, de terminis a complir, de més polivalència, de tasques múltiples,
d’horaris ampliats i d’altres aspectes que molts reconeixeran. Resumint, per afrontar les responsabilitats i les obligacions que
requereixen els àmbits laboral i personal, cal repensar en profunditat tot el
tema de la conciliació, tant des dels poders públics –legislant, reglamentant i
creant incentius– com des del món empresarial –tenint en compte no solament les
necessitats dels treballadors però també, i sobretot, els beneficis que en
poden extreure les pròpies empreses, perquè n’hi ha i molts.
Si mirem cap al nord –on ja
fa temps que han fet els estudis pertinents per conèixer els avantatges de
facilitar la conciliació dels seus treballadors–, veiem que la seva implantació
incrementa el rendiment i la productivitat, fomenta un major compromís del
personal cap a l'empresari, fa créixer la motivació, millora el clima laboral i,
en definitiva, la qualitat del treball se'n troba optimitzada. També disminueix
l’absentisme, ja que està demostrat que les mesures de conciliació –com la
flexibilitat horària– fan disminuir el cansament i l’estrès dels treballadors, redueixen
els accidents de treball, i baixen les reclamacions per malalties laborals o incapacitats
a curt i a llarg termini. També contribueix a fidelitzar el personal, en una època en què el salari no és
suficient per atreure i guardar talents.
La conciliació és un plus
per a les empreses que es volen distingir de la competència millorant la seva
imatge, l’avantatge més interessant però per a les empreses és la reducció dels
costos: minvant la rotació i les baixes de personal, l'empresari economitza en
la contractació, la formació i l’organització dels recursos humans; si, a més,
aposta pel teletreball, estalvia en els costos vinculats als locals de treball.
Què falta doncs per
posar-s’hi? Potser que el Govern prengui consciencia de la importància del
fenomen i impulsi certes mesures prop dels empresaris. Si es vol continuar en
el camí de la inversió estrangera, un país amb una aposta clara per la
conciliació seria un atractiu per a empreses internacionals i professionals
d’alt nivell, a més milloraria les condicions de vida actuals de moltes
famílies i reduiria també costos socials.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada