Estem immersos des de fa bastant
temps en una contradicció permanent (tot cal dir-ho: entre moltes d’altres) en
què, per una banda, tothom ha d’estar al dia de tot allò que fa referència a
les noves tecnologies i hiperconnectat –per no perdre pistonada, sota pena de
quedar-se obsolet– i, per altra banda, una inquietud creixent pel que fa al
tractament de les dades personals, que impulsa cada cop més a reglamentar o a legislar
–tant en l’àmbit nacional com transnacional– per protegir-ne l’ús i la difusió
que se’n pot fer. En uns moments en què tot apunta que la via del futur passarà
pels smart countries o les smart cities en l’àmbit públic, o en
l’ús corrent de la domòtica en l’àmbit privat, es fa difícil entreveure com establir
–i, fins i tot, si podrà existir– un equilibri entre les dues tendències abans
mencionades.
Alguns plantegen una visió
idíl·lica de la ciutat del futur, on els cotxes elèctrics es carreguen sols i aparquen
sols, en places d’aparcament lliures que han estat indicades al vehicle via GPS
en entrar al barri; on la calefacció, la rentadora o la termomix es programen a
distància, per arribar a casa i trobar-hi la temperatura ideal, la bugada feta
i el dinar a punt; on una víctima d’una atac de cor és atesa gràcies a
l’arribada, abans que l’ambulància, d’un dron que porta un desfibril·lador...
Visions que, si bé poden semblar de ciència ficció, ja existeixen a hores d’ara,
encara que només per a uns usuaris privilegiats, però que, seguint l’ambició
d’una vida millor que sembla ens guia sempre (i això si les circumstàncies
econòmiques dels estats ho permeten), seran el pa quotidià de les properes
generacions.
Altres veus es comencen a alçar
per denunciar la repercussió en les persones d’aquesta automatització: si bé la
seva vida pot millorar substancialment pel que fa a la comoditat i la rebaixa
de l’estrès que sovint envaeix els urbanites, la realitat és que el ciutadà haurà
d’aportar voluntàriament informació a unes bases de dades que,
encara que teòricament al servei de l’Administració, de fet seran explotades per
empreses privades. I si la base de recollida de la informació és una àmplia
xarxa de sensors que recopilen totes les nostres dades, més enllà d’una ciutat
o d’un país intel·ligent ens podem trobar en una sessió permanent del “Gran
germà”, fent més propera la dictadura pel control exposada per Georges Orwell a
l’obra 1984; i això no deixa de fer
molta por.
En la cimera “Future Cities Summit”, que s’ha celebrat a Londres,
s’ha confirmat aquest temor prop dels mateixos experts; els temes que han
generat més debat i plantejat més dubtes han estat com compatibilitzar els
desafiaments de les xarxes d'última generació front al respecte dels ciutadans
i la seva privacitat. De fet, les conclusions assenyalen que les ciutats
intel·ligents seran viables sempre i quan segueixin un enfocament de baix a
dalt i controlat pels propis ciutadans.
Mentre aquest futur arriba –i a l’espera de veure com el controlarem o si ens
controlarà ell a nosaltres–
anem pensant de forma conscient en la realitat “real”, i no en la virtual, quan
facilitem les nostres dades a les diferents xarxes que utilitzem, des de les de
les administracions públiques, passant per les xarxes socials, les compres per Internet,
les associacions, els clubs, etc.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada