Ja ha passat molta aigua
sota els ponts des de que alguns experts en màrqueting van començar a parlar
del branding personal, un tema que ha
anat creixent fins assolir unes proporcions exponencials gràcies a internet i,
posteriorment, a les xarxes socials. Es tracta, de fet, de traslladar la
importància de la gestió de la marca –concepte abans únicament utilitzat en l’entorn
empresarial– a l’àmbit personal. Si bé al principi el fenomen va ser ràpidament
integrat per polítics, empresaris i artistes –que van començar a comptar amb el
suport d’experts en màrqueting i comunicació per vendre’s millor–, finalment ha
arribat una certa “democratització” i moltes persones, sense tant protagonisme,
han assumit que la bona gestió de la seva marca resulta imprescindible per un
millor desenvolupament professional i personal.
Tot passa per una presa de
consciència d’allò a què aspirem i dels canals que podem utilitzar per
aconseguir els nostres objectius. Així, els que volen una imatge consolidada
per despuntar en la feina o, senzillament, per arribar a ser contractats, tenen
a l’abast el web personal i les xarxes Linkedin, Xing o Viadeo, entre d’altres;
els que requereixen d’una notorietat personal, o quant a les seves opinions
professionals, poden jugar amb un bloc i afegir-hi, segons els seus interessos,
les xarxes Facebook, Twitter, Google+ o Instagram; pels que necessiten ser
estimats i busquen parella, res com les tradicionals agències matrimonials ben
combinades amb xarxes com Meetic o Badoo (per les relacions gayfriendly diuen
que el millor és Grindr); pels professionals o, simplement, fans de cinema o de música, res com
nodrir-se i compartir mitjançant Spotify, Flickr, Youtube o
Vimeo; i així podríem allargar-nos molt més, amb desenes d’altres combinacions.
Ara bé, si a l’hora de promoure la marca
personal les etapes per definir objectius i canals semblen més o menys clares i
a l’abast de gairebé qualsevol, allò que no resulta tan senzill és saber com
vendre aquesta marca personal. La major part dels errors –sovint amb poca consciència del
preu elevat a pagar pels mateixos– provenen de la dificultat en saber el
què hem de transmetre i, evidentment, el com; és a dir, més enllà d’establir la
marca personal, definir la identitat digital. Hi ha una base molt simple que
hauria de guiar qualsevol comunicació personal: la marca té molt a veure amb la reputació, i això vol dir
que entren en joc elements molts subjectius, com poden ser els valors d’aquells
que pretenem captivar. Per dir-ho de manera planera: s’han fet velles les dites"Bona feina no necessita nunci" o “El bon gènere
es ven tot sol” i, en canvi, s’ha refermat més que mai la de Cesar a Pompeia: “No n’hi ha prou amb què la
dona del Cesar sigui honesta; també ho ha d’aparentar”.
Quan anem afegint a la
nostra marca personal totes les accions públiques o privades que divulguem dia
rere dia, arribem a conformar una imatge global, que és la que percep el públic
al nostre abast. És la que pot consolidar la imatge que volem donar, o fer-la
trontollar, o fins i tot destruir-la. Si bé es pot entendre que tota
personalitat evoluciona amb el temps i està sotmesa a canvis, les manques de
coherència –o el que és pitjor, els enganys– no perdonen. Per tant, s’ha de vigilar, i molt, allò que comuniquem,
perquè és molt fàcil arruïnar i molt difícil remuntar una reputació o una carrera.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada