A priori, sembla fàcil determinar allò que és veritat
d’allò que és mentida. Sense remuntar-nos a les diferents interpretacions que
la filosofia n’ha anat fent al llarg de temps, podem entendre com a sentit
universalment acceptat que és veritat allò que es correspon amb el què passa a
la realitat, o amb allò que una majoria de persones pot percebre de la
realitat. Tot i així, curiosament, sovint la realitat té diferents percepcions;
segurament ja us heu trobat amb el fet que un esdeveniment –viscut amb altres
persones–, segons qui l’explica esdevé una realitat diferent de la que havíeu
percebut. Aquella explicació, ¿és veritat o versió? I el que és més preocupant,
¿quina és la veritat, la nostra o la de l’altre?
Els anys, a part de portar més saviesa –diuen– comporten
l’emmagatzematge d’un volum ingent de records; sempre és bo escoltar històries
del passat, tot i ser conscients que la majoria de les vegades només es tracta
de versions de la realitat viscuda per una persona, passada pel sedàs de la
seva imaginació, de la seva memòria i, evidentment, del seu amor propi. En
aquest cas la imaginació (encara que no en siguem conscients) és una facultat
que utilitzem per elaborar, per a nosaltres i el nostre cercle, el relat que més
ens convé, un relat que justifica com ens hem comportat, una història en la
qual nosaltres solem tenir raó i els altres no. Aquesta és una veritat
subjectiva, potser la millor per sobreviure. La distinció entre el viscut i
l'explicat resulta una experiència perillosa, i més quan l’has de practicar amb
la família o els amics, ja que cadascú posaria la mà al foc per fer seva l'autenticitat
d'un record o d'una història. El fet és que els episodis de la vida pròpia i
aliena no deixen de basar-se en sensacions de les quals no ens hauríem de fiar.
A més, a l’hora d’explicar-los, una mirada complaent o excessivament crítica
pot portar a la deformació del relat d’una o altra manera.
Els psicòlegs, sempre condescendents amb la naturalesa
humana, accepten i toleren que quan expliquem el què ens ha succeït tractem de
convertir aquesta història en un artifici ben construït, pel que passem a tota
velocitat sobre els temes que no veiem gaire importants i donem més dramatisme
a d’altres que considerem més interessants. Aquesta seria la veritat
subjectiva, la més humana, aquella que neix sovint de la falta d’estima social
i de reconeixement. Però també existeix la veritat objectiva, aquella que
exigeixen la policia o la justícia quan demanen neutralitat i objectivitat a
l’hora d’establir qualsevol testimoniatge, perquè ells saben que qualsevol
mancança a la veritat pot significar uns danys irreparables a l’honor o fins i
tot l’empresonament, però ¿segur que no s’hi pot filtrar encara un punt de
subjectivitat?
Sembla necessari per la nostra supervivència creure en la
veritat, però quina? Segurament tenia raó Pablo Neruda: ”La veritat és que no
hi ha veritat...”.
Foto de Mark Sommer
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada