Com escrivia fa pocs dies la
periodista Ana Isabel Bernal Triviño, el present i el futur immediat de gran
part de la societat és una vida de low
cost, una terminologia que només ve a suavitzar una realitat comercial que
és l’única que es pot aplicar a una altra realitat social: la de l’estretor. Cal
dir que la societat de consum té aquesta capacitat fagocitadora d’absorbir allò
que ja no resulta per transformar-ho en alguna cosa igual, però presentada
diferentment, de manera què la roda consumista no s’aturi mai. I aquí ens
trobem, amb que si el client s’empobreix se l’ha d’empènyer igualment al consum,
però a la seva escala, procurant fer-li sentir una efímera felicitat sense
remordiment.
Ja fa uns quants anys que el
nostre vocabulari s’ha anat adaptant a la nova realitat sociocomercial,
intentant d’aquesta manera donar-li més prestigi. Així –i només agafant de
referència els països que ens són més propers–, dels encants o del rastro
hem passat als brocanters i a les botigues retro-vintage,
dels mercadillos hem anat als vide-dressing, de les segones
oportunitats al second hand, de
l’artesania al handmade; fins i tot
les grans marques no desestimen el concepte dels outlets o dels pop up stores
a l’hora de liquidar existències.
Sense amargor cal reconèixer
que, tot plegat, tothom hi troba el seu gust (o quasi): els comerciants
segueixen venent, els consumidors segueixen comprant i, com diria l’encantador
Clooney, What else? El cert és però
que aquesta llarga crisi, els canvis en els valors i els canvis en els hàbits
sociocomercials també s’han traslladat perillosament a altres àmbits, com poden
ser la salut, l’assessorament legal o la telefonia mòbil, entre d’altres. Unes
àrees en les que difícilment les prestacions poden ser de low cost si no és amb moltes mancances.
Més insidiós i gairebé perillós
resulta veure com el lleure accessible a la majoria –parlo del més poderós dels
mitjans: la televisió– també opta per surfejar en la onada del low cost i del vintage. Ja fa uns quants anys que emissions com Gran Hermano o Loft story sobreviuen a les televisions espanyoles i franceses,
promovent bàsicament el famoseig low cost
(intel·lectualment parlant és clar); que L’Île de la tentation o Adán
y Eva enalteixen el culte al cos; que la dificultat de trobar parella es
plasma en emissions tan realistes com Un
príncipe para Corina o L’amour est
dans le pré; que des de casa estant qualsevol sorrut pot canviar gratis d’imatge
i de vida amb Nouveau look pour une
nouvelle vie o Cámbiame; o que renovar
la orientació professional només és qüestió de manetes com a Masterchef o Cousu main. Ara, com que tot allò passat torna a estar de moda, a
França comença el reality Garde à vous, que recupera la disciplina
del servei militar, i a Espanya unes damisel·les es presenten (amb nuvi inclòs)
a Quiero ser monja... Per no atabalar
més només vull afegir, estimats lectors, que en fer la columna he descobert que
al 2015 es van emetre 36 emissions de telerealitat a França i 47 a Espanya...
Parafrasejant el sociòleg Le
Bon, mentre el plaer sigui efímer i el desig durable els homes seguiran manats
pel desig. Només ens queda ser conscients d’allò que necessitem i d’allò que
ens fan desitjar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada