9 de nov. 2015

Solitud 09-11-2015 - El Periòdic d'Andorra - La finestra oberta


Fa pocs dies uns amics –que fa uns anys que no visitaven el país– em comentaven la millora que havia experimentat el centre comercial d’Andorra la Vella – Escaldes-Engordany, tant pel que fa a la vessant urbanística i constructiva, com a la comercial d’aparadorisme i marques que s’hi poden trobar. També van comentar que donava gust passejar en un entorn en què semblava que la crisi era inexistent i en el qual no es veien indigents pels carrers. Vaig agrair els seus comentaris, tot i que no vaig poder-me estar de dir-los que a casa nostra també hi ha crisi, però que es porta més amagada...
El cert és que el tarannà i el modus vivendi de les persones que habitem en aquest país és particular. Així, tot i tenir alguns ciutadans que són autèntiques fortunes –molt reconeguts fronteres enllà–, dins del país guarden un perfil benestant però discret, pel que fa al seu estil de vida; també tenim el gruix de la població, fet de classe mitjana i amb una imatge cosmopolita i també benestant –tot i que algun deixi entreveure un braç que s’allarga més que la màniga–, la majoria de la qual guarda discreció sobre el seu dia a dia; també tenim una classe treballadora amb aspiracions a créixer, com arreu, que manté el perfil baix com a norma de conducta, ja que li sembla que és la millor via d’integració; finalment, hi ha els altres: els que no treballen, els que no tenen pensions, els que no arriben ni de bon tros a finals de mes, que configuren una població transparent, que ningú veu i ningú sent, excepció feta de Càritas o d’algunes àrees d’assistència social.
Curiosament, des de dalt de la piràmide social fins a la base, la discreció i el fer-se l’andorrà semblen la norma de conducta majoritària; això és molt bo en alguns aspectes però nefast en d’altres, senzillament pel que deia abans: la transparència d’algunes vides ens pot portar a la resta a creure en la inexistència de la pobresa, de l’exclusió social i de la solitud que se’n deriven.
Aquesta setmana passada, el diari The Guardian dedicava tot un article a la interrelació existent entre la pobresa, la solitud i la malaltia, les tres plagues més temudes en la nostra societat. Entre altres deia que diferents estudis arriben a la mateixa conclusió: les persones amb ingressos baixos tenen el doble de probabilitats de ser solitaris, tenen sis vegades més probabilitats de trobar-se socialment aïllats i, doncs, de caure malalts. Els experts constaten que la vida social és una nova forma de privilegi a la que com més revinguts major accés, i la soledat i la sociabilitat ja no són assumptes privats, ja que quan deriven en malaltia esdevenen del domini públic. Per arribar a gaudir de salut emocional, física i mental cal, des dels estaments públics, afavorir mecanismes d’inclusió i d’integració, i si hi ha persones que no disposen dels mitjans per accedir-hi, també se’ls hi han de facilitar.

No hem d’oblidar que, encara que no les veiem, a Andorra hi ha persones necessitades, que ens calen mecanismes de rastreig per trobar-les i ajudar-les, i que, a banda dels ajuts socials imprescindibles des dels departaments escaients del Govern, seria bo que els nous equips fruit de les eleccions comunals treballessin en assolir mecanismes d’inclusió i de socialització, i també en afavorir la gratuïtat de les activitats socials i culturals de cada parròquia.