Fa pocs dies uns amics –que fa uns anys que no visitaven el
país– em comentaven la millora que havia experimentat el centre comercial
d’Andorra la Vella – Escaldes-Engordany, tant pel que fa a la vessant
urbanística i constructiva, com a la comercial d’aparadorisme i marques que
s’hi poden trobar. També van comentar que donava gust passejar en un entorn en
què semblava que la crisi era inexistent i en el qual no es veien indigents
pels carrers. Vaig agrair els seus comentaris, tot i que no vaig poder-me estar
de dir-los que a casa nostra també hi ha crisi, però que es porta més
amagada...
El cert és que el tarannà i el modus vivendi de les persones que habitem en aquest país és
particular. Així, tot i tenir alguns ciutadans que són autèntiques fortunes –molt
reconeguts fronteres enllà–, dins del país guarden un perfil benestant però discret,
pel que fa al seu estil de vida; també tenim el gruix de la població, fet de
classe mitjana i amb una imatge cosmopolita i també benestant –tot i que algun
deixi entreveure un braç que s’allarga més que la màniga–, la majoria de la
qual guarda discreció sobre el seu dia a dia; també tenim una classe
treballadora amb aspiracions a créixer, com arreu, que manté el perfil baix com
a norma de conducta, ja que li sembla que és la millor via d’integració;
finalment, hi ha els altres: els que no treballen, els que no tenen pensions,
els que no arriben ni de bon tros a finals de mes, que configuren una població
transparent, que ningú veu i ningú sent, excepció feta de Càritas o d’algunes
àrees d’assistència social.
Curiosament, des de dalt de la piràmide social fins a la
base, la discreció i el fer-se l’andorrà semblen la norma de conducta
majoritària; això és molt bo en alguns aspectes però nefast en d’altres, senzillament
pel que deia abans: la transparència d’algunes vides ens pot portar a la resta
a creure en la inexistència de la pobresa, de l’exclusió social i de la solitud
que se’n deriven.
Aquesta setmana passada, el diari The Guardian dedicava
tot un article a la interrelació existent entre la pobresa, la solitud i la
malaltia, les tres plagues més temudes en la nostra societat. Entre altres deia
que diferents estudis arriben a la mateixa conclusió: les persones amb
ingressos baixos tenen el doble de probabilitats de ser solitaris, tenen sis
vegades més probabilitats de trobar-se socialment aïllats i, doncs, de caure
malalts. Els experts constaten que la vida social és una nova forma de
privilegi a la que com més revinguts major accés, i la soledat i la
sociabilitat ja no són assumptes privats, ja que quan deriven en malaltia
esdevenen del domini públic. Per arribar a gaudir de salut emocional, física i
mental cal, des dels estaments públics, afavorir mecanismes d’inclusió i
d’integració, i si hi ha persones que no disposen dels mitjans per accedir-hi,
també se’ls hi han de facilitar.
No hem d’oblidar que, encara que no les veiem, a Andorra
hi ha persones necessitades, que ens calen mecanismes de rastreig per
trobar-les i ajudar-les, i que, a banda dels ajuts socials imprescindibles des
dels departaments escaients del Govern, seria bo que els nous equips fruit de
les eleccions comunals treballessin en assolir mecanismes d’inclusió i de
socialització, i també en afavorir la gratuïtat de les activitats socials i
culturals de cada parròquia.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada