Nit de divendres 13 de novembre del 2015, les xarxes
socials i seguidament els mitjans de comunicació alerten sobre uns atemptats al
centre de Paris; passades les primeres hores d’incertesa –en què tots ens movem
per saber d’aquells que estimem i es troben a la Ville lumière–, van caient dramàticament les dades de morts i les
cerques de desapareguts.
48 hores més tard els ciutadans europeus, encara en estat
de xoc, segueixen buscant les paraules per mirar d’entendre el perquè de
l’horror. Ja s’ha explicat a bastament que es tracta dels actes d’una
organització terrorista –prou coneguda des de fa anys per les múltiples
atrocitats comeses arreu del món– que
sap convèncer i entrenar els seus soldats
sense que puguin sentir un gram de pietat o de clemència. Uns actes preparats
amb precisió, no solament per fer mal al màxim de persones, sinó per colpejar
la consciència dels europeus atacant majoritàriament joves, i París, la ciutat
que acull més turistes del món.
Entenent i acceptant la major part dels comentaris que
ens parlen d’un acte de guerra comès per una organització totalitària –que sota
el pretext d’un discurs religiós coacciona la llibertat individual i els drets
col·lectius, i que sembra l’amenaça i la por entre els seus propis seguidors, però
també, i sobretot, prop d’aquells que tenen altres conviccions o creences–, no
em sembla just que l’anàlisi es quedi en aquest estadi. D’acord, es tracta
d’una ideologia reduccionista contra una societat oberta i plural, però no
solament.
En el món global en què vivim altres veus s’alcen per fer
entendre que a l’arrel d’aquesta guerra hi ha causes més profundes i que només
una anàlisi detallada i global de les mateixes és la que ens pot portar a trobar-hi
solució.
En primer lloc cal assenyalar la desigualtat existent,
aquest abisme que separa les societats desenvolupades d’aquelles en què la
supervivència és encara el primer objectiu; la fam en molts països, o la lluita
per una vida més digna en qualsevol suburbi de capitals europees, són el caldo
de cultiu que permet trobar els soldats d’aquesta nova croada.
Una altra causa n’és la hipocresia de les aliances i dels
pactes polítics entre països occidentals i orientals, entre països democràtics
i països totalitaris, en què els interessos econòmics passen sovint per sobre
d’altres consideracions, fent que les lluites polítiques es converteixen en
guerres i que encara que ens puguin semblar llunyanes (Irak, Síria, Nigèria...)
ens són molt properes. Es troben al centre del debat actual perquè som
nosaltres qui les armem: ¿cal recordar que els set exportadors més grans
d’armes són, per ordre, Estats Units, Rússia, Xina, Alemanya, França, Regne
Unit i Espanya?
Plantar cara
al terrorisme va més enllà dels laments. Una cultura per la pau passa per
ajudar els països més pobres en els seus propis territoris, aportant-los
recursos i educació per que puguin prosperar; per buscar altres opcions
econòmiques abans de pactar amb governs dictatorials; per negociar abans
d’emprendre la via armada; per apostar per forces de pacificació abans que
forces de guerra, per canviar la mentalitat dominant/dominat, que ja no té
sentit en el món actual.
Segurament és molt difícil
però no gens utòpic; molts estudiosos ho propugnen des de fa anys. Només cal
prendre consciència que la nostra supervivència i la fi del terrorisme només
poden passar per aquest camí.
