16 de nov. 2015

Supervivència 16-11-2015 El Periòdic d'Andorra - La finestra oberta


Nit de divendres 13 de novembre del 2015, les xarxes socials i seguidament els mitjans de comunicació alerten sobre uns atemptats al centre de Paris; passades les primeres hores d’incertesa –en què tots ens movem per saber d’aquells que estimem i es troben a la Ville lumière–, van caient dramàticament les dades de morts i les cerques de desapareguts.
48 hores més tard els ciutadans europeus, encara en estat de xoc, segueixen buscant les paraules per mirar d’entendre el perquè de l’horror. Ja s’ha explicat a bastament que es tracta dels actes d’una organització terrorista –prou coneguda des de fa anys per les múltiples atrocitats comeses arreu del món–  que sap convèncer  i entrenar els seus soldats sense que puguin sentir un gram de pietat o de clemència. Uns actes preparats amb precisió, no solament per fer mal al màxim de persones, sinó per colpejar la consciència dels europeus atacant majoritàriament joves, i París, la ciutat que acull més turistes del món.
Entenent i acceptant la major part dels comentaris que ens parlen d’un acte de guerra comès per una organització totalitària –que sota el pretext d’un discurs religiós coacciona la llibertat individual i els drets col·lectius, i que sembra l’amenaça i la por entre els seus propis seguidors, però també, i sobretot, prop d’aquells que tenen altres conviccions o creences–, no em sembla just que l’anàlisi es quedi en aquest estadi. D’acord, es tracta d’una ideologia reduccionista contra una societat oberta i plural, però no solament.
En el món global en què vivim altres veus s’alcen per fer entendre que a l’arrel d’aquesta guerra hi ha causes més profundes i que només una anàlisi detallada i global de les mateixes és la que ens pot portar a trobar-hi solució.
En primer lloc cal assenyalar la desigualtat existent, aquest abisme que separa les societats desenvolupades d’aquelles en què la supervivència és encara el primer objectiu; la fam en molts països, o la lluita per una vida més digna en qualsevol suburbi de capitals europees, són el caldo de cultiu que permet trobar els soldats d’aquesta nova croada.
Una altra causa n’és la hipocresia de les aliances i dels pactes polítics entre països occidentals i orientals, entre països democràtics i països totalitaris, en què els interessos econòmics passen sovint per sobre d’altres consideracions, fent que les lluites polítiques es converteixen en guerres i que encara que ens puguin semblar llunyanes (Irak, Síria, Nigèria...) ens són molt properes. Es troben al centre del debat actual perquè som nosaltres qui les armem: ¿cal recordar que els set exportadors més grans d’armes són, per ordre, Estats Units, Rússia, Xina, Alemanya, França, Regne Unit i Espanya?
Plantar cara al terrorisme va més enllà dels laments. Una cultura per la pau passa per ajudar els països més pobres en els seus propis territoris, aportant-los recursos i educació per que puguin prosperar; per buscar altres opcions econòmiques abans de pactar amb governs dictatorials; per negociar abans d’emprendre la via armada; per apostar per forces de pacificació abans que forces de guerra, per canviar la mentalitat dominant/dominat, que ja no té sentit en el món actual.

Segurament és molt difícil però no gens utòpic; molts estudiosos ho propugnen des de fa anys. Només cal prendre consciència que la nostra supervivència i la fi del terrorisme només poden passar per aquest camí.