2 de nov. 2015

L’amor de la política 02-11-2015 - El Periòdic d'Andorra - La finestra oberta


Ja falta molt poquet per que es coneguin les llistes dels valents que es presentaran a les properes eleccions comunals, per alguns amb alguna sorpresa i per altres confirmant allò que sospitaven. Quan parlo de valents no ho dic pas en to irònic; no és evident trobar 14 o 16 persones per parròquia disposades a afrontar una campanya, uns comicis i, si la sort els acompanya, a tirar endavant les responsabilitats lligades a la plaça aconseguida, que –sigui a la majoria o a l’oposició– acostuma comportar feina i maldecaps. Tota una cursa d’obstacles que els menys valents preferim obviar quedant-nos a casa.
Vist des de fora, i pels que no s’han trobat mai en l’arena política, pot semblar atractiu participar alguna vegada en aquest tipus de contesa. De fet, és molt semblant a les històries d’amor: primer hi ha els festejos, que desperten papallones tremoloses a l’espera de la felicitat més serena de l’establiment d’un compromís, però sovint tot es queda en promeses i el pretendent deixa refredar la cosa sense més; altres vegades l’enllaç no arriba per discrepàncies evidents –ja se sap que uns són de Mart i altres de Venus–, però el pitjor és, sens dubte, quan hi ha banyes abans d’haver assolit el compromís, amb les conseqüents gelosies, frustracions i renyines insuperables.
Quan el compromís arriba, ja és una altra cosa. La força del partit –o del grup– genera una sensació de rusc, en el qual –tots amb la mateixa embranzida– es recolzen en una empenta col·lectiva cap a un objectiu comú... És quan la il·lusió i el sentiment de pertinença, al llarg de la campanya, creen uns lligams que semblen indestructibles, fins arribar gairebé a l’altar.
La nit de l’escrutini, com la nit de noces, representa la primera prova per a aquells sentiments enaltits. Si els resultats són favorables, l’adrenalina fa que la vetllada sigui memorable i que es creï –potser– el ciment d’una unió més duradora; però quan la derrota arriba, veus com els amants s’allunyen al final de la nit amb els pensaments posats en els recomptes i en l’autocrítica d’allò que potser hauria pogut ser i que no ha estat.
Un cop el matrimoni consumat, els escollits inicien el seu camí comú. Comença la part més difícil i esgotadora: mantenir vius aquells sentiments primers d’enamorament i de comunió, de mirar en la mateixa direcció, de mantenir els objectius que feien brunzir totes les abelles i, finalment, de fer perdurar l’èxtasi –encara que sigui en moments puntuals– per a què la unió perduri.
L’experiència ens demostra que no tots els idil·lis arriben a bon port, que no tots els amors són purs quan l’interès els mou, que no tots els compromisos acaben en noces, que no totes les unions arriben als quatre anys i que si algunes traïcions són perdonades, altres no ho seran mai. També, que els amants d’un dia poden esdevenir enemics irreconciliables, que els més oberts no dubten a fer intercanvi de parelles, que els més ambiciosos proven sort un cop i un altre –passant, si convé, per diferents relacions–, mentre que els més agosarats proven noves tècniques, sense por al masoquisme o a la zoofília...
En fi, que tenim sort de que encara hi hagi persones que creguin en l’amor, no?