Enmig de les habituals i poc
engrescadores notícies polítiques i de les depriments històries de guerres o de
successos, una de les bones notícies “del dia” és que un
veí de Barcelona ha
guanyat 31,5 milions d'euros en
l'Eurojackpot, un joc que es
promou alhora en 17 països europeus, sent aquest el premi més
alt que ha repartit l'ONCE en
la seva història i que,
per primera vegada, es queda a Espanya. És d’aquelles informacions que, si bé no
t’alegren el dia, si més no et fan somriure i, perquè no, somiar.
Hi ha hagut moltes publicacions,
reportatges i pel·lícules que han reprès aquest tipus d’història per explicar
allò que ha estat o que hauria pogut ser. La realitat, però, és –segons les
conclusions d’alguns estudis que s’han realitzat prop de guanyadors de jocs
d’atzar– que el fet de disposar sobtadament d’una gran quantitat de diners pot
transformar una vida, però no aporta forçosament la felicitat esperada.
La majoria expressen haver sentit un gran
moment d’emoció i de felicitat en rebre els diners, però les sensacions canvien
quan comencen a prendre les decisions per gastar o invertir aquests diners.
Molts –pel que sembla– es troben d’entrada amb uns malestars importants al
cercle familiar, quan el marit o la muller, als que cal afegir fills, pares, germans,
nebots o altres familiars, veuen astorats com el/la guanyador/a no els aporta
allò que creuen necessitar o, fins i tot, merèixer.
Un altre problema arriba amb la qüestió tan
prosaica de col·locar els diners en una institució financera. La guerra
comercial és ferotge a l’hora de veure qui oferirà la millor rendibilitat, el
millor fons o la millor assegurança; per a aquells que s’acontentaven amb
cobrir l’expedient bancari, tot són embolics i preses de decisions que sempre
descontenten algú.
L’altre factor és el laboral: quants
guanyadors actius, i una mica farts de la seva feina rutinària, aprofiten el
cop de sort per abandonar allò que se’ls hi feia ja carregós? Curiosament, amb
el pas del temps –sigui quin sigui el resultats de la bona o la mala gestió
dels guanys– no acaben de retrobar una estabilitat o una satisfacció similar a
la que, tot i l’avorriment, havien sentit en guanyar-se la vida amb la seva
feina.
Finalment, una altre factor –molt humà, i sovint poc tingut en compte– arrabassa part de la felicitat dels
guanyadors, quan l’enveja insidiosa es col·la en la ment d’amics, parents,
veïns, o fins i tot desconeguts, i comencen a aflorar la falsedat relacional,
les amistats interessades, quan no les amenaces, els robatoris o els raptes...
Si bé en l’ideal els
guanyadors somien viure millor, gaudir més de les coses materials i tenir més
temps per aprofitar tot plegat (basant-se en les seves experiències passades i
en tot allò que havien desitjat), les circumstàncies que els acaben rodejant
minen aquest ideal idíl·lic, provocant uns maldecaps que mai a la vida haurien
pogut imaginar i minvant la felicitat que algun dia havien pensat assolir.
Ja ho diuen que els diners
no fan la felicitat, però bé, somiar és humà, no?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada