5 d’oct. 2015

Un nou estil o un canvi real? 5-10-2015 El Periòdic d'Andorra - La finestra oberta


Des de fa dos anys i mig, una gran part de la població catòlica –i fins i tot de la no catòlica– està veient amb incredulitat com el Papa Francesc trenca, de mica en mica, molts dels trets característics i obsolets de l’Església, per obrir la porta a posicionaments molt més oberts i adaptats a la societat actual.
El primer va ser una altra manera de fer: un retorn a la humilitat, a la senzillesa i al sentit comú, en els seus discursos i plantejaments. També, la tria deliberada d’un estil de vida “modest”, en relació amb la pompa habitual i característica dels seus antecessors, molt encertat en una època d’una brutal crisi econòmica.
Els seus canvis no s’han limitat, però, a qüestions d’imatge. Com un autèntic Cap d’estat, s’ha introduït en l’organització interna del Vaticà –un camp de mines, segons sembla–, col·locant en llocs clau persones de la seva confiança per tal de racionalitzar la part financera, però també una estructura administrativa força complexa. El tema que, al Vaticà, ha causat més sensació ha estat la reforma de la Cúria i la seva descentralització, així com els canvis en la cúpula eclesiàstica; el Papa s’ha posicionat prop dels que vénen de les zones més desafavorides del planeta, i s’ha apartat de cardenals, bisbes i arquebisbes massa poderosos i influents –majoritàriament europeus, cal dir-ho.
Per una altra banda, molts mitjans afirmen que Francesc ha entrat amb èxit en l'escena mundial, deixant clar que, a nivell personal, la pau és un compromís essencial i ineludible, que ha sabut traslladar a l’escenari internacional tot mostrant una disposició a relaxar les relacions interreligioses i diplomàtiques, en uns moments en què ja es parla d’una tercera guerra mundial. També s’han fet ressò dels seus apropaments –no tant polítics com religiosos– a països tradicionalment comunistes: només cal recordar els seus contactes amb la Xina, el Vietnam, Rússia i el seu recent viatge a Cuba.
Tot plegat, una personalitat atractiva, una estratègia definida malgrat l’aparent senzillesa, una popularitat buscada i merescuda mitjançant un “màrqueting” de proximitat o, simplement, una manera de fer diferent.
El cert és que, malgrat tot l’anterior i els missatges d’obertura, encara segueixen havent-hi temes tabú, aquelles qüestions per les què Francesc no acaba de trobar una posició justa, com és el tema de la sexualitat de la gent de l’Església. Al llarg de la història s’ha vist com el vot de castedat s’ha quedat en paper mullat per a bon nombre d’eclesiàstics, il·lustrat pels recurrents casos de concubinatge disfressat, de fills il·legítims o d’avortaments silenciats, fins arribar als darrers escàndols de pederàstia. En aquest àmbit –també en d’altres– l’església catòlica no evoluciona adequadament i la recent sortida de l’armari del sacerdot polonès Krzysztof Charamsa Olaf –que l’ha portat a ser acomiadat de la Santa Seu– ho confirma.

El problema, al meu entendre, no se situa essencialment en l’homosexualitat sinó en la sexualitat, que forma part de la vida de cada ser humà i que és irrenunciable per a la majoria. Francesc ha de fer un pas més enllà i superar la hipocresia imperant, senzillament perquè la gent eclesiàstica són homes i dones (altra assignatura pendent) com els demés.