Des de fa dos anys i mig, una gran part
de la població catòlica –i fins i tot de la no catòlica– està veient amb
incredulitat com el Papa Francesc trenca, de mica en mica, molts dels trets
característics i obsolets de l’Església, per obrir la porta a posicionaments
molt més oberts i adaptats a la societat actual.
El primer va ser una altra manera de fer:
un retorn a la humilitat, a la senzillesa i al sentit comú, en els seus
discursos i plantejaments. També, la tria deliberada d’un estil de vida “modest”,
en relació amb la pompa habitual i característica dels seus antecessors, molt
encertat en una època d’una brutal crisi econòmica.
Els seus canvis no s’han limitat, però,
a qüestions d’imatge. Com un autèntic Cap d’estat, s’ha introduït en l’organització
interna del Vaticà –un camp de mines, segons sembla–, col·locant en llocs clau persones
de la seva confiança per tal de racionalitzar la part financera, però també una
estructura administrativa força complexa. El tema que, al Vaticà, ha causat més
sensació ha estat la reforma de la Cúria i la seva descentralització, així com
els canvis en la cúpula eclesiàstica; el Papa s’ha posicionat prop dels que vénen
de les zones més desafavorides del planeta, i s’ha apartat de cardenals, bisbes
i arquebisbes massa poderosos i influents –majoritàriament europeus, cal
dir-ho.
Per una altra banda, molts mitjans afirmen
que Francesc ha entrat amb èxit en l'escena mundial, deixant clar que, a nivell
personal, la pau és un compromís essencial i ineludible, que ha sabut
traslladar a l’escenari internacional tot mostrant una disposició a relaxar les
relacions interreligioses i diplomàtiques, en uns moments en què ja es parla
d’una tercera guerra mundial. També s’han fet ressò dels seus apropaments –no
tant polítics com religiosos– a països tradicionalment comunistes: només cal
recordar els seus contactes amb la Xina, el Vietnam, Rússia i el seu recent
viatge a Cuba.
Tot plegat, una personalitat atractiva,
una estratègia definida malgrat l’aparent senzillesa, una popularitat buscada i
merescuda mitjançant un “màrqueting” de proximitat o, simplement, una manera de
fer diferent.
El cert és que, malgrat tot l’anterior i
els missatges d’obertura, encara segueixen havent-hi temes tabú, aquelles
qüestions per les què Francesc no acaba de trobar una posició justa, com és el
tema de la sexualitat de la gent de l’Església. Al llarg de la història s’ha
vist com el vot de castedat s’ha quedat en paper mullat per a bon nombre
d’eclesiàstics, il·lustrat pels recurrents casos de concubinatge disfressat, de
fills il·legítims o d’avortaments silenciats, fins arribar als darrers
escàndols de pederàstia. En aquest àmbit –també en d’altres– l’església
catòlica no evoluciona adequadament i la recent sortida de l’armari del
sacerdot polonès Krzysztof Charamsa Olaf –que l’ha portat a ser acomiadat de la
Santa Seu– ho confirma.
El problema, al meu entendre, no se
situa essencialment en l’homosexualitat sinó en la sexualitat, que forma part
de la vida de cada ser humà i que és irrenunciable per a la majoria. Francesc
ha de fer un pas més enllà i superar la hipocresia imperant, senzillament perquè
la gent eclesiàstica són homes i dones (altra assignatura pendent) com els
demés.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada