M’hauria agradat reprendre la columna
periòdica de la Finestra oberta amb lleugeresa i sentit de l’humor, però no ha
estat possible. Ha prevalgut la qüestió relativa a la impressionant tongada
d’immigrants que està arribant per onades a les costes i a les fronteres
europees, una situació a la qual Europa ja hi estava acostumada però que fins
ara s’havia presentat en una proporció més esglaonada i d’un mode molt més
discret. La realitat actual sobrepassa no solament les institucions polítiques
dels diferents països involucrats –pràcticament la totalitat–, però també tant
el raciocini com els sentiments dels ciutadans que conformem aquest puzle
territorial i identitari que ha esdevingut Europa.
Si bé actualment molts dels migrants són
refugiats polítics que escapen de les guerres, també s’hi troben habitants de
països enquistats en la misèria que fugen, molt més prosaicament, de la fam.
Tot plegat, éssers humans que venen de la por i de la inseguretat a la cerca
d’aquella imatge tan ben rodada dels països occidentals rics, on hi ha
educació, llibertat i benestar per a tots, una imatge que molts sabem que no es
correspon amb la realitat i que darrerament s’està esquerdant sense remei.
Més enllà de les situacions epidèrmiques
que s’estan succeint, trobem al fons de tot una problemàtica ja antiga que
ningú –políticament parlant– ha sabut o ha volgut resoldre, i la realitat no
deixa de ser que la pobresa dels països del sud i el seu intens creixement
demogràfic tenalla Europa, i que ho seguirà fent si no s’aborda la situació amb
intel·ligència i valor.
Es fa difícil augurar solucions
senzilles; els experts, però, diuen des de fa temps que la solució no es troba
a l’arribada sinó a l’origen. És allí on, per exemple, s’han de portar a terme mesures
sanitàries, educatives i de planificació familiar, per millorar la salut i el
desenvolupament i per controlar el creixement demogràfic; on s’ha d’invertir en
el foment de la formació i l’ocupació dels habitants, i en donar suport tècnic
als governs estables per ajudar a millorar la macroeconomia dels propis estats.
Si bé fa anys que existeixen ajudes al
desenvolupament, la realitat és que són minses –per no dir clarament insuficients–,
fragmentades, mal canalitzades i difícils de controlar. Quant al suport tècnic,
els que hi hem treballat sabem que els projectes es troben frenats massa sovint
per desacords polítics, per interessos privats d’inversors gairebé sempre estrangers
–que només cerquen el benefici econòmic–, i per l’omnipresent corrupció
administrativa que gangrena qualsevol possibilitat d’èxit.
Si no hi ha una capacitat d’entesa i
d’organització global entre els països desenvolupats i els organismes
competents, com el Banc Mundial, es fa difícil tenir una visió optimista, almenys
a curt termini, sobre la “invasió” d’Europa i la seva evolució.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada