14 de set. 2015

Venir de la por 14-09-2015 El Periòdic d'Andorra - La finestra oberta


M’hauria agradat reprendre la columna periòdica de la Finestra oberta amb lleugeresa i sentit de l’humor, però no ha estat possible. Ha prevalgut la qüestió relativa a la impressionant tongada d’immigrants que està arribant per onades a les costes i a les fronteres europees, una situació a la qual Europa ja hi estava acostumada però que fins ara s’havia presentat en una proporció més esglaonada i d’un mode molt més discret. La realitat actual sobrepassa no solament les institucions polítiques dels diferents països involucrats –pràcticament la totalitat–, però també tant el raciocini com els sentiments dels ciutadans que conformem aquest puzle territorial i identitari que ha esdevingut Europa.
Si bé actualment molts dels migrants són refugiats polítics que escapen de les guerres, també s’hi troben habitants de països enquistats en la misèria que fugen, molt més prosaicament, de la fam. Tot plegat, éssers humans que venen de la por i de la inseguretat a la cerca d’aquella imatge tan ben rodada dels països occidentals rics, on hi ha educació, llibertat i benestar per a tots, una imatge que molts sabem que no es correspon amb la realitat i que darrerament s’està esquerdant sense remei.
Més enllà de les situacions epidèrmiques que s’estan succeint, trobem al fons de tot una problemàtica ja antiga que ningú –políticament parlant– ha sabut o ha volgut resoldre, i la realitat no deixa de ser que la pobresa dels països del sud i el seu intens creixement demogràfic tenalla Europa, i que ho seguirà fent si no s’aborda la situació amb intel·ligència i valor.
Es fa difícil augurar solucions senzilles; els experts, però, diuen des de fa temps que la solució no es troba a l’arribada sinó a l’origen. És allí on, per exemple, s’han de portar a terme mesures sanitàries, educatives i de planificació familiar, per millorar la salut i el desenvolupament i per controlar el creixement demogràfic; on s’ha d’invertir en el foment de la formació i l’ocupació dels habitants, i en donar suport tècnic als governs estables per ajudar a millorar la macroeconomia dels propis estats.
Si bé fa anys que existeixen ajudes al desenvolupament, la realitat és que són minses –per no dir clarament insuficients–, fragmentades, mal canalitzades i difícils de controlar. Quant al suport tècnic, els que hi hem treballat sabem que els projectes es troben frenats massa sovint per desacords polítics, per interessos privats d’inversors gairebé sempre estrangers –que només cerquen el benefici econòmic–, i per l’omnipresent corrupció administrativa que gangrena qualsevol possibilitat d’èxit.

Si no hi ha una capacitat d’entesa i d’organització global entre els països desenvolupats i els organismes competents, com el Banc Mundial, es fa difícil tenir una visió optimista, almenys a curt termini, sobre la “invasió” d’Europa i la seva evolució.