21 de set. 2015

Donald, Felipe & Co 21-09-2015 El periòdic d'Andorra - La finestra oberta


Els éssers humans normalment constituïts podem, en determinades circumstàncies, arribar a dir paraules que sobrepassen els límits de l’educació, de la raó o, fins i to, dels coneixements més bàsics. Són aquelles situacions en les què no hi ha gaires alternatives: la vergonya pròpia o aliena s’imposa i pot acabar amb unes disculpes, quan no amb un incòmode silenci o oblit.
Partint de la base que això pot passar a qualsevol, no ens hem d’estranyar de trobar amb una certa freqüència i en qualsevol àmbit, lloc i època, algunes –diguem-ne– bajanades, meritòriament exposades a la llum pública i fins i tot divulgades a les hemeroteques.
La cosa no és preocupant, de ben segur, però tot i així, en viure en una societat en què el pes dels polítics i la influència de les seves afirmacions resulta vinculant per a molts, caldria tenir molta cura (i parlo, evidentment, dels ciutadans i dels partits polítics) a l’hora de triar aquells que tenen les opcions de governar i, posteriorment, saber reconduir –per no dir aparcar– com cal els ex líders que no assumeixen la jubilació del poder o, pitjor encara, que mantenen intacta la “grandeur” inherent al càrrec que un dia van ocupar.
Dos exemples molt recents: Felipe González, un president jubilat que no en té prou amb la pensió, la bona vida i el cultiu dels bonsais i que es dedica a donar conferències a dojo, assegurant que “el futur no és el que acostumava ser” o que “l’estat del Xile de Pinochet respectava molt més els drets humans que el paradís de pau i prosperitat de Maduro”. Paral·lelament, el magnat Donald Trump, en la cursa per entrar a la Casa Blanca, confessava que “El concepte d’escalfament global va ser creat pels xinesos per fer menys competitiva la indústria manufacturera des Estats Units”.
De fet, han tingut il·lustres predecessors. Podem recordar, entre d’altres, en Mariano Rajoy: tampoc sabia res del canvi climàtic però el seu cosí li ho explicava i, d’altra part, “els éssers humans som abans que res, persones”; en José Maria Aznar, que parlava en català en la intimitat, també deia tenir “una orella en front de l’altra”; els seus amics Bush (pare i fill) van ser dels presidents americans més ocurrents: “tinc les meves pròpies opinions però no sempre estic d’acord amb elles” o “sé que els peixos i els homes poden viure pacíficament”...
Pel que fa a altres governants europeus recordem Berlusconi parlant d’Obama: “Crec que em podré entendre amb ell: és jove, guapo i... moreno”; també Sarkozy, que “amb la meva dona Carla hem decidit deixar de mentir”, o l’intel·lectual François Mitterrand, que deia que “la llibertat és una ruptura, no és un tema de valentia és una qüestió d’amor...

Amb o sense sentit de l’humor, i més enllà de la recerca de la transparència en la política, hauríem de fer un esforç en la cerca de la vàlua i del coneixement dels que ens representen, com deia Voltaire, el millor govern és aquell on hi ha menys inútils.