Els éssers humans normalment constituïts
podem, en determinades circumstàncies, arribar a dir paraules que sobrepassen
els límits de l’educació, de la raó o, fins i to, dels coneixements més bàsics.
Són aquelles situacions en les què no hi ha gaires alternatives: la vergonya
pròpia o aliena s’imposa i pot acabar amb unes disculpes, quan no amb un
incòmode silenci o oblit.
Partint de la base que això pot passar a
qualsevol, no ens hem d’estranyar de trobar amb una certa freqüència i en
qualsevol àmbit, lloc i època, algunes –diguem-ne– bajanades, meritòriament
exposades a la llum pública i fins i tot divulgades a les hemeroteques.
La cosa no és preocupant, de ben segur,
però tot i així, en viure en una societat en què el pes dels polítics i la
influència de les seves afirmacions resulta vinculant per a molts, caldria
tenir molta cura (i parlo, evidentment, dels ciutadans i dels partits polítics)
a l’hora de triar aquells que tenen les opcions de governar i, posteriorment,
saber reconduir –per no dir aparcar– com cal els ex líders que no assumeixen la
jubilació del poder o, pitjor encara, que mantenen intacta la “grandeur”
inherent al càrrec que un dia van ocupar.
Dos exemples molt recents: Felipe
González, un president jubilat que no en té prou amb la pensió, la bona vida i
el cultiu dels bonsais i que es dedica a donar conferències a dojo, assegurant
que “el futur no és el que acostumava ser” o que “l’estat del Xile de Pinochet
respectava molt més els drets humans que el paradís de pau i prosperitat de
Maduro”. Paral·lelament, el magnat Donald Trump, en la cursa per entrar a la
Casa Blanca, confessava que “El concepte d’escalfament global va ser creat pels
xinesos per fer menys competitiva la indústria manufacturera des Estats Units”.
De fet, han tingut il·lustres
predecessors. Podem recordar, entre d’altres, en Mariano Rajoy: tampoc sabia
res del canvi climàtic però el seu cosí li ho explicava i, d’altra part, “els
éssers humans som abans que res, persones”; en José Maria Aznar, que parlava en
català en la intimitat, també deia tenir “una orella en front de l’altra”; els
seus amics Bush (pare i fill) van ser dels presidents americans més ocurrents: “tinc
les meves pròpies opinions però no sempre estic d’acord amb elles” o “sé que
els peixos i els homes poden viure pacíficament”...
Pel que fa a altres governants europeus
recordem Berlusconi parlant d’Obama: “Crec que em podré entendre amb ell: és
jove, guapo i... moreno”; també Sarkozy, que “amb la meva dona Carla hem
decidit deixar de mentir”, o l’intel·lectual François Mitterrand, que deia que
“la llibertat és una ruptura, no és un tema de valentia és una qüestió
d’amor...
Amb o sense sentit de l’humor, i més
enllà de la recerca de la transparència en la política, hauríem de fer un
esforç en la cerca de la vàlua i del coneixement dels que ens representen, com
deia Voltaire, el millor govern és aquell on hi ha menys inútils.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada