Dissabte passat, l’església catòlica i
la població d’Àvila celebraven el cinquè centenari del naixement de Santa
Teresa de Jesús, destacant essencialment la vida religiosa i espiritual de la
dona, i la seva força de treball i moral, en impulsar l’orde de les Carmelites
descalces. Mentrestant, des de l’àmbit intel·lectual es remarcaven les dots de
la Santa per l’escriptura, la poesia i la pedagogia –en un entorn en què la
història i la intel·lectualitat eren dominis hermètics copsats pels homes–, i es
recordava la batalla.que va haver de dur a terme per ser escoltada i presa mínimament en
consideració, el què la va portar a ser marginada i menystinguda per molts, a més
de ser controlada per la Inquisició. Contextualitzant la seva lluita al llarg
de tota la vida, tot i les múltiples traves va intentar demostrar que les dones
també eren “filles de Déu” i que podien participar, com els homes, a fer un món
més just i més igualitari.
Ara, cinc cents anys més tard, les coses
han canviat però no suficientment; encara que el pes de les religions ha minvat
i que l’acció de les dones i d’alguns homes ha permès que les coses
evolucionessin, la igualtat real no existeix, el món no és més just ni més humà
i els desequilibris segueixen sent aterradors per a moltes persones.
Si Teresa de Jesús naixés avui, amb el
mateix caràcter i entorn, probablement esdevindria una militant feminista per
seguir reivindicant tot allò que encara ens manca assolir. Les dones assumeixen
actualment les dues terceres parts del treball, però només reben una dècima
part dels ingressos mundials: són la cara més pobra de la pobresa. Més enllà de les regions “avançades” i de la
pobresa, les desgràcies lligades al fet de ser dona són innumerables i cada dia
podem veure a les notícies –i sovint enmig de la indiferència– com són víctimes
de les massacres i dels raptes dels guerrillers, com són sotmeses a la barbàrie
en nom d’una religió en la què no es poden reconèixer, o encara com són
esclavitzades i sotmeses als homes-bèsties que ni tan sols justifiquen les
seves accions violentes.
Fa uns dies, Montserrat Tura comentava
en una conferència que és molt difícil ser feminista avui, quan aquelles que
podrien ser-ho s’han de focalitzar en donar menjar als seus fills o en sustentar
les seves famílies; aquestes dones, heroïnes des de la humilitat, que podrien
ser les líders actuals, es troben sobrepassades per la necessitat ineludible de
la supervivència.
En uns moments en què sembla que les
noves generacions de dones preparades se senten molt iguals, molt lliures i
molt respectades, que creuen que la paraula feminista denota un no sé què de
pejoratiu i que pertany al segle passat, i que no tenen la necessitat de
reivindicar gran cosa a part del seu lloc com a individu dins de la societat,
crec que haurien de reprendre el (també) vell concepte de la solidaritat i
aplicar-lo al gènere, senzillament perquè moltes altres dones ni són iguals, ni
són lliures, ni són respectades, ni tan sols són tractades com a éssers humans.
Com deia l’escriptora Benoîte Groult, el feminisme no ha matat mai ningú, el
masclisme mata cada dia.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada