5 de gen. 2015

Ser gran 05-01-2015 El Periòdic d'Andorra - La finestra oberta


Durant les darreres dècades l’allargament de la vida, lligat als avenços socials i a l’estat del benestar, ha fet que ser gran es convertís en una nova i positiva etapa vital i, superant la tercera edat, que es passés a una quarta edat amb unes –en teoria– bones condicions de vida. Analitzant amb detall aquest marc idíl·lic veiem, malauradament, que les condicions de vida no són tan bones com podrien ser-ho i que el fet de ser gran i de viure el dia a dia ha esdevingut gairebé un repte.
La societat ha tendit a homogeneïtzar i equiparar les persones grans, i, deixant de banda les poques que encara conviuen amb els seus familiars i que s’hi troben bé, les persones de la tercera i de la quarta edat que gaudeixen d’autonomia s’han vist empeses a refugiar-se en residències geriàtriques, en vivendes especialitzades o, fins i tot, a compartir per força l’habitatge amb fills o altres familiars per optimitzar recursos. Aquesta alhora homogeneïtzació i segregació no ha estat ni és percebuda positivament per les persones grans, senzillament perquè –com deia el meu pare– ser vell no vol dir tornar-se estúpid. Des del silenci o des de la rebel·lia constaten que els forcen a la convivència amb altres persones, sense tenir en compte el seu caràcter, experiència o nivell cultural, i lamenten que cuidadors o familiars els tractin amb condescendència, quan no menystenint la seva voluntat.
En una societat profundament individualista semblaria lògic respectar el fet que cadascú pugui viure en el seu espai i de la manera que li sigui més còmoda, però resulta més fàcil crear ghettos, facilitar la dependència o discriminar, senzillament impedint a la gent gran fer amb normalitat allò que els altres sí podem fer.
Des dels estaments públics s’hi esforcen: creen zones de passeig o d’activitat física específiques, creen llars del jubilat, fomenten les manualitats per a la gent gran, fins i tot obren menjadors especials, i està molt bé, però no resulta integrador; també faciliten atenció domiciliària, però amb comptagotes i sovint oferint un tracte protocol·litzat i poc personalitzat. I què dir de l’empresa privada, sempre orientada al públic adult però gairebé mai a la gent gran; en donarem dos exemples, encara que podrien ser molts més: la majoria de comerços permet fer la compra per Internet però no per telèfon, la majoria lliura certs productes a domicili però només a partir d’un cert import de compra, no els petits encàrrecs.

Les persones grans se senten discriminades, i amb raó. Seria convenient assumir que, grans o no, tots som persones i tots mereixem les mateixes oportunitats i igual tracte, tinguem l’edat que tinguem, perquè, com deia l’escriptor Simon, és digne envellir com s’ha viscut.