Durant les darreres dècades l’allargament de la vida,
lligat als avenços socials i a l’estat del benestar, ha fet que ser gran es
convertís en una nova i positiva etapa vital i, superant la tercera edat, que
es passés a una quarta edat amb unes –en teoria– bones condicions de vida.
Analitzant amb detall aquest marc idíl·lic veiem, malauradament, que les
condicions de vida no són tan bones com podrien ser-ho i que el fet de ser gran
i de viure el dia a dia ha esdevingut gairebé un repte.
La societat ha tendit a homogeneïtzar i equiparar les
persones grans, i, deixant de banda les poques que encara conviuen amb els seus
familiars i que s’hi troben bé, les persones de la tercera i de la quarta edat
que gaudeixen d’autonomia s’han vist empeses a refugiar-se en residències
geriàtriques, en vivendes especialitzades o, fins i tot, a compartir per força
l’habitatge amb fills o altres familiars per optimitzar recursos. Aquesta
alhora homogeneïtzació i segregació no ha estat ni és percebuda positivament
per les persones grans, senzillament perquè –com deia el meu pare– ser vell no
vol dir tornar-se estúpid. Des del silenci o des de la rebel·lia constaten que
els forcen a la convivència amb altres persones, sense tenir en compte el seu
caràcter, experiència o nivell cultural, i lamenten que cuidadors o familiars
els tractin amb condescendència, quan no menystenint la seva voluntat.
En una societat profundament individualista semblaria
lògic respectar el fet que cadascú pugui viure en el seu espai i de la manera
que li sigui més còmoda, però resulta més fàcil crear ghettos, facilitar la
dependència o discriminar, senzillament impedint a la gent gran fer amb
normalitat allò que els altres sí podem fer.
Des dels estaments públics s’hi esforcen: creen zones de
passeig o d’activitat física específiques, creen llars del jubilat, fomenten
les manualitats per a la gent gran, fins i tot obren menjadors especials, i
està molt bé, però no resulta integrador; també faciliten atenció domiciliària,
però amb comptagotes i sovint oferint un tracte protocol·litzat i poc
personalitzat. I què dir de l’empresa privada, sempre orientada al públic adult
però gairebé mai a la gent gran; en donarem dos exemples, encara que podrien
ser molts més: la majoria de comerços permet fer la compra per Internet però no
per telèfon, la majoria lliura certs productes a domicili però només a partir
d’un cert import de compra, no els petits encàrrecs.
Les persones grans se senten discriminades, i amb raó.
Seria convenient assumir que, grans o no, tots som persones i tots mereixem les
mateixes oportunitats i igual tracte, tinguem l’edat que tinguem, perquè, com
deia l’escriptor Simon, és digne envellir com s’ha viscut.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada