La setmana passada vaig anar al cine a veure l’èxit de
taquilla a França “Qu’est-ce qu’on a fait au Bon Dieu”, una comèdia que narra un moment de la història d’una família burgesa que
assimila el casament de les filles amb uns gendres francesos però d’arrels
estrangeres: un xinès, un musulmà, un jueu, i el darrer un catòlic, però de
color. Sense desvetllar la trama, cal reconèixer que està ben trobada i
tractada de forma amable, en una època en què la ciutadania francesa està cada
cop més propera de les tesis del Front Nacional –França pels francesos–,
obviant que la integració massiva dels anys posteriors a la pèrdua de les
colònies i la mixitat han portat a una societat multiforme, feta de francesos
amb arrels, cultures, religions i races diverses, amb tot allò de positiu i de
negatiu que comporta.
Uns dies després es van produir a França l’atemptat a
Charlie Hebdo, l’atac a una patrulla de policia i la presa d’ostatges en un
supermercat, que es van acabar saldant amb la mort de prop de vint persones.
Els francesos, en estat de xoc, van descobrir que el perill gihadista no venia
de fora i que els tres implicats eren nacionals, tant els germans Kouachi,
d’arrels magribines i membres d’Al-Qaida, com Coulibaly, amb arrels a l’Àfrica
de l’oest i membre de l’Estat Islàmic; també eren franceses i musulmanes
algunes de les seves víctimes: el policia Ahmed i els dos Mustafa, l’un
corrector i l’altre encarregat del manteniment a Charlie Hebdo.
Les reaccions, a banda de la lògica emoció, van ser
diverses. La classe política francesa es va reafirmar en la defensa dels valors
de la república i de la llibertat d’expressió, excepte el Front Nacional, que
va optar –un cop més– per la provocació, denunciant l’auge del fonamentalisme
islàmic, demanant un referèndum sobre la pena de mort i iniciant una campanya
per Twitter amb el lema “Keep calm and vote Le Pen”, amb la vista posada en les
eleccions i sabedors que aquest fet social tindrà unes conseqüències
polítiques.
Pel que fa a la ciutadania, les reaccions majoritàries
van ser de suport total a Charlie Hebdo i de defensa de la llibertat
d’expressió, i així ho van demostrar a les
xarxes socials: #JeSuisCharlie va esdevenir viral pràcticament al món sencer.
Però al mateix moment va començar a circular per les xarxes el lema #JeNeSuisPasCharlie,
en què –sense recolzar la barbàrie de l’acte– es censurava la línia editorial de
la publicació, per irrespectuosa amb les religions en general, i poc després els
hashtags #JeSuisKouachi i #JeSuisCoulibaly, en els quals musulmans recolzaven els
actes dels delinqüents, tot causant estupor i indignació.
Una època difícil de viure a França i arreu, en què
caldrà destriar acuradament el fanatisme de la religiositat, la xenofòbia de
l’antiterrorisme i la discriminació de la multiculturalitat.
