12 de gen. 2015

Étrangers à nous-mêmes 12-01.2015 El Periòdic d'Andorra - La finestra oberta


La setmana passada vaig anar al cine a veure l’èxit de taquilla a França “Qu’est-ce qu’on a fait au Bon Dieu”, una comèdia que narra un moment de la història d’una família burgesa que assimila el casament de les filles amb uns gendres francesos però d’arrels estrangeres: un xinès, un musulmà, un jueu, i el darrer un catòlic, però de color. Sense desvetllar la trama, cal reconèixer que està ben trobada i tractada de forma amable, en una època en què la ciutadania francesa està cada cop més propera de les tesis del Front Nacional –França pels francesos–, obviant que la integració massiva dels anys posteriors a la pèrdua de les colònies i la mixitat han portat a una societat multiforme, feta de francesos amb arrels, cultures, religions i races diverses, amb tot allò de positiu i de negatiu que comporta.
Uns dies després es van produir a França l’atemptat a Charlie Hebdo, l’atac a una patrulla de policia i la presa d’ostatges en un supermercat, que es van acabar saldant amb la mort de prop de vint persones. Els francesos, en estat de xoc, van descobrir que el perill gihadista no venia de fora i que els tres implicats eren nacionals, tant els germans Kouachi, d’arrels magribines i membres d’Al-Qaida, com Coulibaly, amb arrels a l’Àfrica de l’oest i membre de l’Estat Islàmic; també eren franceses i musulmanes algunes de les seves víctimes: el policia Ahmed i els dos Mustafa, l’un corrector i l’altre encarregat del manteniment a Charlie Hebdo.
Les reaccions, a banda de la lògica emoció, van ser diverses. La classe política francesa es va reafirmar en la defensa dels valors de la república i de la llibertat d’expressió, excepte el Front Nacional, que va optar –un cop més– per la provocació, denunciant l’auge del fonamentalisme islàmic, demanant un referèndum sobre la pena de mort i iniciant una campanya per Twitter amb el lema “Keep calm and vote Le Pen”, amb la vista posada en les eleccions i sabedors que aquest fet social tindrà unes conseqüències polítiques.
Pel que fa a la ciutadania, les reaccions majoritàries van ser de suport total a Charlie Hebdo i de defensa de la llibertat d’expressió,  i així ho van demostrar a les xarxes socials: #JeSuisCharlie va esdevenir viral pràcticament al món sencer. Però al mateix moment va començar a circular per les xarxes el lema #JeNeSuisPasCharlie, en què –sense recolzar la barbàrie de l’acte– es censurava la línia editorial de la publicació, per irrespectuosa amb les religions en general, i poc després els hashtags #JeSuisKouachi i #JeSuisCoulibaly, en els quals musulmans recolzaven els actes dels delinqüents, tot causant estupor i indignació.

Una època difícil de viure a França i arreu, en què caldrà destriar acuradament el fanatisme de la religiositat, la xenofòbia de l’antiterrorisme i la discriminació de la multiculturalitat.