Diuen que la vida és un etern recomençar i que només els
anys permeten observar-ho. La veritat és que encara que a vegades ho digui a
tall de provocació, no hi estic ben bé d’acord. Als que tenen suficient memòria
històrica i veuen els cognoms d’alguns candidats que sonen (Pintat, Martí,
Aleix, Torres, Alís...) els hi pot
semblar haver fet un zapping de gairebé trenta-cinc anys, ja que eren els que
estaven llavors fent política, però la realitat no és així: la major part dels
cognoms pertanyen avui a la generació dels fills dels anteriors i, si bé
ostenten el cognom i representen gairebé una mateixa ideologia, han canviat
substancialment la formació i l’experiència dels hereus, i doncs també la seva
manera de veure la política. A més, també cal considerar l’alenada d’aire fresc
aportada per molts andorrans fills d’immigrants i que, segons les seves
conviccions, s’han decantat per entrar a formar part d’un o altre projecte
polític, aportant noves ideologies o noves maneres de fer.
Poc s’haurien pogut imaginar els governants i polítics
dels anys 80 –que van liderar la transformació de l’Andorra d’institucions
medievals cap a l’Andorra constitucional i moderna– que els seus fills, conjuntament
amb altres nouvinguts, serien els que haurien d’assumir, entre d’altres, la
transició de l’Andorra paradís fiscal independent cap a un Estat
internacionalment acceptat, gràcies a un marc fiscal i social homologable.
Perquè, en el fons, i malgrat la diferència de maneres de fer política o de les
ideologies presentades, del que es tracta globalment –i crec que de manera
conscient, per part de tots els polítics– és de convertir el nostre petit país
en un Estat integrat en el concert polític i econòmic internacional, tot i
garantint la seva sostenibilitat.
Em direu que, si és tan evident que es tracta d’un
objectiu inevitable i comú a qualsevol partit i a qualsevol polític, poc
importa a qui votem, però no és així. La diferència es troba en dos elements
essencials: el primer és la manera d’assolir-ho i el segon el tempo que s’ha d’emprar. I aquí sí que
juguen un rol els partits amb els seus programes i les persones que presenten,
que han de ser les responsables de liderar-ho. A priori, semblaria lògic pensar
que les ideologies liberals es fixaran més en el vessant econòmic, mentre que
les ideologies ecosocialistes miraran més el vessant social, mentre els que no
es defineixen ideològicament aniran navegant entre unes i altres. Però la
realitat és que, amb l’objectiu final que tenen, tots hauran de treballar tots els
vessants en paral·lel i caldrà posar l’accent en el calendari. En aquest cas,
l’experiència ha demostrat que sovint el tempo
tampoc depèn de nosaltres, ja que ens ve fixat des de fora.
A partir de dijous, bona campanya als polítics i bona lectura
dels programes a la resta –i si pot ser amb lupa!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada