Es nota que
s’albiren eleccions. Els mitjans recullen notícies oficials o oficioses al
respecte, els partits polítics fa dies que han iniciat moviments, i els
polítics de reraguarda han començat a fer esmorzars, dinars, berenars i sopars
per perfilar aliances i poder jugar en aquest petit tauler de la política nacional.
La veritat és que
és un escenari potinejat, al què els pobres electors estem tan acostumats que
només ens queda esperar quina nova aliança o quin nou programa consensuat –i poc
creïble– se’ns voldrà vendre, i que, segons el tarannà de cadascú, ens prendrem
amb humor o amb sarcasme.
Deixant de banda
aquesta letargia dels electors, que segurament –així ho espero– ens espolsarem
abans de l’hora de les urnes, allò que es veu, allò que se sent i allò que es
respira, no és gens engrescador; fins i tot, algun cop, arriba a ser dissuasori.
El sentir general és el d’un cansament –per no dir un fàstic– de partits i de
polítics. Si bé alguns, durant anys, hem estat capaços de votar programes presentats
per partits amb una ideologia que es podia correspondre, més o menys, amb les
nostres conviccions i de creure en aquells que els defensaven, això –ras i curt–
s’ha acabat.
La desídia ha
estat tal –i ja ningú en vol saber les raons– que, als ulls dels votants, la
coincidència de qualsevol acció amb el programa originari ha estat més fruit de
la casualitat o de l’interès –del moment, d’alguns– que no pas de la necessitat
de ser fidel a una línia ideològica o programàtica, ni tan sols per respecte
als electors que la van votar. Així, el compromís es fon i la fe es desgasta,
irremissiblement.
Estem en uns
moments en què sembla que tornem a pensaments ancestrals, de quan pocs partits
(per no dir cap) existien, de quan es votaven les persones per la confiança que
inspiraven, pel seu seny, per la seva honestedat. Els electors d’avui enyoren
cada cop més les llistes obertes –passant de la governabilitat– perquè voldrien
retrobar la fe en uns elegits que anessin a defensar els interessos col·lectius
des del sentit comú i la coherència, pensant realment en el present i sobretot
en el futur del país.
Tot plegat, ¿un
camp adobat per als candidats demagogs i populistes? Potser no, si els electors
som prou clarividents per destriar cants de sirena de compromisos reals i,
sobretot, si som capaços de tenir memòria i d’analitzar com cal actuacions
passades, defugint dels chaqueteros,
dels que han estat sempre al servei de l’amo i dels que han confós el seu
interès amb el de tots.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada