Aquest estiu hem pogut veure com s’afiançava a
la xarxa el moviment “Dones contra el feminisme”, amb tota mena de derisions i provocacions.
A banda de seguir les múltiples reaccions que han generat, no m’he pogut estar
de pensar en tot allò que les dones de la meva generació hem fet i estem fent
malament perquè a hores d’ara encara no s’entengui el feminisme.
Aquestes dones que reivindiquen en contra del
feminisme ho fan des d’unes posicions difícilment defensables i amb unes argumentacions
menys que sòlides. Cauen en el deteriorat parany d’afirmar que el feminisme és
la lluita contra els homes. Defensen la feminitat contraposada al feminisme (els
hi agrada porta roba femenina, servir el seu marit, que el seu company els hi
obri la porta...). Tot plegat, tòpics servits per unes bledes. Diuen que opinen
com a iguals dels homes, que no han patit mai de sexisme a la seva vida (quina
sort!) i que, per tant, en aquest moment el feminisme és inútil. M’aclapara la
seva ignorància pel que fa al què és realment el feminisme i la seva miopia de
la realitat social de les dones.
És necessari dir encara que feminista és
aquell que lluita pels drets de les dones? Cal recordar encara que la igualtat
és una exigència legítima per a dones i homes? Cal explicar encara que hi han
moltes maneres de ser feminista i que tant ho pot ser una “fashion víctim”
hiperfemenina com un camioner viril? No n’hi ha prou encara dels clixés on les
feministes són lletges, lesbianes, castradores o masculines?
Això sí, mentre elles s’expressen amb
llibertat, gaudeixen de la planificació familiar, són autònomes, voten i porten
minifaldilla (gràcies a la lluita de feministes), avui milions d’altres dones
viuen en l’explotació social, econòmica i emocional, i les seves exhibicions no
ajuden a eradicar la violència sexista, els matrimonis forçats o l’excisió de
les nenes, ni tampoc a aconseguir la igualtat salarial, la igual representació
econòmica i política de dones i homes, o el repartiment equitatiu de les
tasques domèstiques.
