Sotmesos a l’influx dels
mitjans dels països veïns i sobretot del veí del sud, hem assistit en directe a
l’agonia d’Adolfo Suárez amb una munió de retrospectives, d’opinions de
periodistes i de laments de politòlegs de tots colors. No puc –ni vull– entrar
a parlar de la persona, ni tan sols del personatge, d’altres –molt més
qualificats– ho estan fent a bastament.
Aquest pre-dol i aquesta
exhibició de nostàlgia em recorden aquella sensació tòpica –basada en les meves
lectures adolescents– que tenia de jove, quan vivia en terres gal·les, de que
el tarannà “espanyol” (i com més del sud, més encara) era quixotesc, fet d’una
barreja de romanticisme, d’ingenuïtat i d’orgull, i que rere un caràcter
aparentment alegre amagava un sentiment ombrívol derivat del saber de la
fatalitat del destí.
La història de Suárez –la
figura contemporània per excel·lència de l’Hidalgo
castellà, nat en la classe mitjana, que gràcies al seu talent personal i
empatia va assolir no solament la presidència del govern, sinó també la Grandesa
d’Espanya, en reconeixement als seus mèrits en la creació de l’Estat democràtic
modern– ha estat marcada per la tragèdia de la malaltia i de la mort dels seus,
i es correspon de ple amb el tarannà del qual us parlava al principi, el què fa
que qualsevol espanyol s’hi pogués reconèixer.
En uns moments en què la
pell de brau s’esquerda, en què més enllà de la crisi el pes internacional del
país es troba reduït al no res, i en què els seus habitants més reflexius
constaten la mediocritat de l’ordre i el desgovern a que els sotmeten els
governants, pot semblar evident que tota la nostàlgia s’hagi d’abocar al
voltant del final d’una persona que, després de més de quaranta anys de foscor,
va obrir la porta a la llum i al retorn de l’acció política, a la tolerància
ideològica, a la represa econòmica o a la dignificació internacional.
Més enllà d’allò que fes bé
o malament Suárez, li devem una magnífica citació: “El futur no
està escrit, perquè només el poble el pot escriure”.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada