24 de març 2014

Suárez 24-03-2014 El Periòdic d'Andorra - La finestra oberta


Sotmesos a l’influx dels mitjans dels països veïns i sobretot del veí del sud, hem assistit en directe a l’agonia d’Adolfo Suárez amb una munió de retrospectives, d’opinions de periodistes i de laments de politòlegs de tots colors. No puc –ni vull– entrar a parlar de la persona, ni tan sols del personatge, d’altres –molt més qualificats– ho estan fent a bastament.
Aquest pre-dol i aquesta exhibició de nostàlgia em recorden aquella sensació tòpica –basada en les meves lectures adolescents– que tenia de jove, quan vivia en terres gal·les, de que el tarannà “espanyol” (i com més del sud, més encara) era quixotesc, fet d’una barreja de romanticisme, d’ingenuïtat i d’orgull, i que rere un caràcter aparentment alegre amagava un sentiment ombrívol derivat del saber de la fatalitat del destí.
La història de Suárez –la figura contemporània per excel·lència de l’Hidalgo castellà, nat en la classe mitjana, que gràcies al seu talent personal i empatia va assolir no solament la presidència del govern, sinó també la Grandesa d’Espanya, en reconeixement als seus mèrits en la creació de l’Estat democràtic modern– ha estat marcada per la tragèdia de la malaltia i de la mort dels seus, i es correspon de ple amb el tarannà del qual us parlava al principi, el què fa que qualsevol espanyol s’hi pogués reconèixer.
En uns moments en què la pell de brau s’esquerda, en què més enllà de la crisi el pes internacional del país es troba reduït al no res, i en què els seus habitants més reflexius constaten la mediocritat de l’ordre i el desgovern a que els sotmeten els governants, pot semblar evident que tota la nostàlgia s’hagi d’abocar al voltant del final d’una persona que, després de més de quaranta anys de foscor, va obrir la porta a la llum i al retorn de l’acció política, a la tolerància ideològica, a la represa econòmica o a la dignificació internacional.

Més enllà d’allò que fes bé o malament Suárez, li devem una magnífica citació: “El futur no està escrit, perquè només el poble el pot escriure”.