24 de febr. 2014

“...su infalible mañana y su poeta.” 24-02-2014 El Periòdic d'Andorra - La finestra oberta


Amb motiu del 75è aniversari de la mort d’Antonio Machado no solament es publiquen nombrosos articles a Espanya i a França, on és enterrat, sinó que també es preparen celebracions i merescuts homenatges.
Recordo perfectament el dia en què vaig visitar la seva tomba, a Cotlliure, quan tot just comptava 17 anys; era la tardor, un dia assolellat amb un buf de tramuntana que allunyava qualsevol núvol d’aquell cel blau característic, que en el meu record comparteixen Catalunya nord i l’Empordà; m’acompanyava la meva millor amiga, que –tot i la distància– encara ho segueix sent a dia d’avui; havíem decidit fer una excursió especial per estrenar el seu recent carnet de conduir i Cotlliure ens va temptar amb la seva història –que també era la nostra–, la badia acollidora, els carrers tranquils i aquell caire de poble que només es podia gaudir fora de la temporada d’estiu. A mitja tarda, a punt ja per la tornada, vam passar pel cementiri, en un dia plàcid i ple de somnis i esperances adolescents; el darrer vers de Machado, segurament escrit en aquella vila, se’ns va revelar naturalment: “Estos días azules y este sol de la infancia”.

S’ha explicat i comentat molt la vida de Machado, el seu compromís polític i republicà, i també, és clar, la seva obra, la seva escriptura feta de profunditat, de senzillesa i de romanticisme, el què li ha suposat ser àmpliament explotat comercialment i artística, amb cançons, òperes, pel·lícules i obres diverses, de les que la SGAE en comptabilitza més de 800 de registrades. Però més enllà de la seva persona i de la seva obra, Machado també es va convertir, sense voler-ho, en un símbol. Com diu el periodista i escriptor Xavier Febrés, “Avui no solament són recordats els seus versos o la seva vida, també la seva mort. Per això la tomba mantinguda a Cotlliure té el mateix sentit que el primer dia. És el memorial de l’èxode de 1939. A ningú se li escapa que Machado es troba allí en l’exili, perquè precisament del que es tracta és de recordar-ho.”