21 de febr. 2014

Col·loqui sobre el llibre DONES D'ANDORRA 20-02-2014 BIBLIOTECA NACIONAL

Pels que no van poder assistir al col·loqui retranscric al bloc la meva intervenció íntegra.


Presentació


El llibre Dones d’Andorra que vam publicar juntament amb la Lali Garcia Puy i amb el suport de Crèdit Andorra i de Gala, va sorgir com una iniciativa destinada a recollir de primera mà i en primera persona les vivències d’un grup de dones d’Andorra que, al nostre entendre, havien conegut una època històrica cabdal, fent la transició d’una era amb hàbits i costums locals quasi medievals cap a una era moderna marcada per l’inici de la globalització.

Com que havíem d’acotar la recollida d’informació vam seleccionar dones andorranes, nascudes en el primer quart del segle XX i que estaven disposades a lliurar-nos els seus records amb la seva parla i accent.

El llibre (els que l’heu pogut llegir ja ho sabeu), ha estat doncs una avaluació bastant exacta del què eren els costums i les formes de vida a Andorra en la darrera part del segle XIX i la seva evolució fins als anys 2000.

Vull precisar (cosa que no vaig fer en la presentació del llibre) que la Lali i jo ens vam limitar a recollir aquests records i vivències sense entrar a valorar la certesa o la justesa d’allò que se’ns explicava. És evident que la memòria d’aquelles entrevistades podia fallar en alguns moments, o que la versió que ens donaven era aquella que elles ens volien donar; potser contrastada amb altres protagonistes, hauria pogut divergir substancialment.

Finalment, mencionar i agrair la gran acollida que va tenir el llibre no solament prop de les famílies de les Dones entrevistades i de la societat andorrana en general, sinó també prop de nombrosos lingüistes estudiosos de la parla catalana als Pirineus, que han referenciat en diverses ocasions extractes, expressions i vocabulari del nostre recull.



Anàlisi transversal de les històries


Mitjançant una recerca transversal de les vivències comentades vaig poder contrastar les diferències més importants que hi ha hagut entre la forma de vida de la població femenina d’aquella època i la de la nostra.

Aquestes diferències es basen essencialment en 5 factors:

·       El concepte de la “casa” com a fil conductor de qualsevol història personal
·       El tipus de convivència familiar, amb diferents generacions sota un mateix sostre
·       El rol de la comunitat social en les vides de les nenes, noies i dones
·       El pes de la religió sobre les persones, i més concretament sobre les dones
·       La resignació o la submissió al destí, que va fer que en sociologia es definís aquella generació com la del silenci o la de la resignació.

Ja vaig detallar àmpliament aquests apartat en una conferència el Dia internacional de la dona, al març del 2006; tot i així, si algú hi té interès ho podrà trobar en l’annex adjunt al final de la meva intervenció.



Reflexions i preguntes d’una dona d’avui fruit d’aquesta experiència


Les dones d’avui sabem bé la importància del treball, ens hem criat sabedores que el treball dignifica, que conforma un àmbit de la nostra vida que és irrenunciable ja que és el que ens permet, no solament afavorir la nostra autonomia, sinó també desenvolupar els nostres coneixements, les nostres capacitats i, perquè no, desenvolupar un altre tipus de relacions. El treball -remunerat s’entén- és una manera de guanyar-se la vida, de ser independent en relació a la família, però també és una base per a la integració social, pel reconeixement professional i personal, i, en definitiva, és un estrat més de la nostra identitat.
Si les dones que ens van criar no haguessin estat alhora protagonistes i víctimes de la seva generació silenciosa, creieu que la nostra consciència d’alliberació pel treball seria la mateixa?

La societat ens ven des de fa temps que la nostra participació a l’economia és fonamental, però la percepció que la nostra contribució individual o col·lectiva és imprescindible per a la generació de valor i de riquesa no tindria cap impacte si al darrera no hi hagués la nostra voluntat de dones de contribuir i de participar.
Penseu que la nostra voluntat d’autonomia i de contribució seria la mateixa si no ens haguessin precedit dones que, tot i aportar treball, no van gaudir mai de reconeixement ni de visibilitat explícits?

L’Estat del benestar es troba en crisi; els més reaccionaris diuen que és culpa de les dones, que han deixat el rol tradicional d’organització de la llar, de cura dels infants, dels padrins i, en general, de la família. El concepte de conciliació, en tant que repartiment de responsabilitats, ha esdevingut clau quan es parla del nou model de societat basat en la igualtat de gènere.
Creieu que el fet històric de que les nostres avantpassades compatibilitzessin la cura de les famílies amb la seva aportació a les activitats productives o de supervivència (sovint des de l’ombra), permetent que els homes dirigissin i organitzessin la societat i l’economia, no ha influït en la voluntat de les dones d’avui de participar en la política, en l’economia i, en definitiva, en l’evolució de la societat a la qual pertanyem?

Tampoc podem deixar de parlar del pes de religió i del rol de la comunitat social, que han marcat el destí de totes aquestes Dones d’Andorra, però també de dones d’altres països i indrets (rurals, remots o allunyats de la modernitat) en què les tradicions, les supersticions o les malevolències han malmès -i fins i tot a vegades destruït- destins.
Si no fos per elles i els seus influxos, penseu que les dones d’avui manifestaríem les mateixes reivindicacions per la igualtat, lluitaríem pel dret al nostre propi cos, i seríem igualment combatives contra les discriminacions de les què parlem, dia sí dia també, les que tenim el privilegi de poder-nos expressar públicament?


Per canviar la nostra societat ens manca temps i, segurament, molta energia; però ens manca també perspectiva històrica per aprendre de les nostres avantpassades, i pensament crític per desdramatitzar i valorar en el seu punt just comportaments i comentaris fruit d’unes vivències d’altres temps. Definitivament, ens cal seguir sent combatives per transmetre amb fermesa, però també amb sentit de l’humor i amb respecte a les generacions futures, la necessitat d’aquesta lluita per aconseguir una societat realment igualitària i no solament des de la perspectiva del gènere.

Per acabar i en homenatge a les Dones entrevistades (gran part de les quals malauradament ja ens han abandonat) m’agradaria reprendre unes paraules de l’escriptor argentí Jorge Luis Borges que diuen: “Som la nostra memòria, som aquest quimèric museu de formes inconstants, aquest munt de miralls trencats”.






Annex.
Anàlisi transversal detallada de les principals característiques de les formes de vida i percepcions de les Dones d’Andorra


1.- La casa

El concepte de la casa és un fil conductor en totes les vivències.

La casa és entesa com un conjunt patrimonial de béns que inclou la casa, la cort o la borda, les terres, els animals, els estris, però també engloba la família, que sovint en comparteix el nom, oblidant fins i tot en alguns casos els cognoms dels integrants familiars que hi viuen; en tenim molts exemples que encara perduren avui.

La tradició fa que la casa, en tan que estructura patrimonial i social, ha de passar de pares a fills sense dividir-se per assegurar-ne la perennitat, sobretot si es tracta d’una casa petita amb pocs béns. Per això la figura de l’hereu o de la pubilla, figures comunes a Catalunya i a part del Pirineu francès, és fonamental a l’hora de la transmissió hereditària.


La pubilla

L’hereu o la pubilla, habitualment el més gran dels germans, hereta tots els béns (dels quals ha de tenir cura), però també hereta el rol social de cap de casa amb responsabilitats sobre els familiars que viuen a la llar.

La responsabilitat primera de la pubilla o de l’hereu és mantenir la Casa, gestionar-la, fer-la prosperar per a poder-la transmetre i evitar la seva desaparició, que, si escau, és percebuda pitjor que una defunció.

Si bé la dona no té el dret de vot, en les cases en què hi ha pubilla aquesta és la que decideix sobre el vot a realitzar, encara que l’emeti físicament el seu marit.

En les vivències recollides, el fet de ser pubilla és viscut de forma ambivalent: per una banda hi ha l’orgull de ser la mestressa i d’ostentar la representativitat de la casa, però algun cop el fet també va lligat a una certa frustració per no haver pogut marxar a fora, a treballar o a estudiar, i haver hagut de carregar amb més responsabilitats que les, potser, realment desitjades.

També les opinions expressades per altres dones sobre les pubilles són sovint contradictòries, oscil·len entre el respecte i la consideració a dones mestresses, però també al temor de suposar-les extremadament autoritàries.



2.- El tipus de convivència familiar

2.1. El nucli familiar

El nucli familiar es troba habitualment composat per tres o quatre generacions que conviuen sota el mateix sostre: els padrins, els pares, els tiets o tietes concos (solterons), els germans o germanes solters, i, quan arriben, els fills.

La distribució del treball de la casa es fa en funció del nombre i característiques dels membres de la família; les dones s’ocupen més de la cuina, de la llar, dels infants i de l’hort, poden tenir cura dels animals i ajudar al camp, però arribat el moment i de manera encara força excepcional també podran treballar a la fàbrica (per exemple, fent caliquenyos des de casa) o desplaçar-se a treballar en algun altre indret.
Pel que fa als homes, s’ocupen més dels treballs del camp, menen el bestiar, van a fires i, quan en tenen la necessitat, van a treballar fora d’Andorra per mantenir la família.

Els nens formen part de la casa i, si a les èpoques de més fred alguns van regularment a l’escola, quan arriba al bon temps, si les necessitats de la casa ho requereixen, també participen a les tasques del camp o al manteniment del bestiar.


2.2. El matrimoni

El matrimoni té una gran consideració social; des del punt de vista de la casa és imprescindible per a la seva perpetuació i la influencia del clergue el fa imprescindible per a la reproducció i “l’èxit social”.

Les generacions més antigues es troben majoritàriament amb casaments arreglats, que vénen preparats per les famílies per qüestions de propietats que s’agrupen o, més simplement, d’amistat o de família. Altres també són propiciats pel clergue; en aquest cas veiem com els casaments es fan també entre andorrans i catalanes, o viceversa.

En algunes parròquies, la proximitat geogràfica amb França o amb Catalunya fa que es formin parelles transfrontereres; per als homes, una altra forma de trobar esposa fora d’Andorra es troba en l’assistència a fires de la veïna Catalunya.

Dels tipus de parelles que trobem, la majoria són de cabalers o cabaleres casats amb pubilla o hereu, seguits per casaments entre cabalers; els més excepcionals, són matrimonis entre pubilla i hereu.

Més tard, amb la creació de FHASA i l’arribada de refugiats de la guerra civil espanyola, s’incrementen els matrimonis entre andorranes i immigrats espanyols. En aquestes generacions més modernes, com la de les nostres protagonistes, encara trobem algun casament convingut, però ja són menys; la majoria ja comenta haver triat company al seu gust o, fins i tot alguna vegada, en contra de l’opinió de la seva família.


2.3. La cabalera o el cabaler que es casa amb hereu o pubilla

La dona que es casa amb hereu aporta habitualment una dot si la seva família la pot assumir. Es tracta majoritàriament de roba de casa, d’algun moble, arca o armari, i molt més excepcionalment d’algun animal, terra o diners.

L’home que es casa amb pubilla pot aportar alguna eina, però generalment no se li exigeix dot, ja que s’entén que aporta la seva força de treball a la casa, necessària com dèiem abans per mantenir-la i fer-la prosperar.

La dona o l’home que es casa amb hereu o pubilla té una consideració social ambivalent: per una banda d’admiració, si es tracta d’una casa gran, però també sovint de compassió, ja que en alguns casos s’entenia que passaven sota la subordinació del sogre o la sogra, o del seu cònjuge, que eren el cap de casa, amb tot allò que podia significar de càrrega de treball o de submissió als bons o als mals tractes.


2.4. La cabalera que es casa amb cabaler i crea una casa nova

La fundació de noves cases està supeditada a una disponibilitat econòmica per poder disposar d’un hort on fer-hi una casa nova, fet relativament rar a finals del segle xix quan, com hem dit, el patrimoni s’havia de conservar indivís, però a partir de l’obertura econòmica, en què homes i dones comencen a treballar percebent un salari, molts cabalers i cabaleres es casen i funden una nova llar.


2.5. Els concos

Aquelles i aquells que no es casen queden lligats a la casa baix la responsabilitat de l’hereu o la pubilla; el seu estatus és majoritàriament el d’un treballador més, que treballa a la casa sense sou però a canvi de la seva manutenció. La consideració social que els envolta és habitualment la compassió, per entendre que no han tingut la sort de casar-se.



3.- La comunitat social

La influencia de la comunitat és molt important. Si haguéssim de fer un esquema per descriure la importància dels diferents cercles socials que rodegen les persones, podríem veure una forma de diana de la que el punt central seria la casa, el primer cercle seria el veïnat, el segon cercle seria la família, el tercer cercle el poble, el quart la parròquia i el cinquè i últim, el país.


3.1. El veïnat

Per a aquelles generacions la primera i més important vinculació és la del veïnat, és on es troba el suport en les penes i les alegries, s’hi comparteix les malalties, els naixements i les defuncions, les tasques feixugues del camp, però també la matança o les vetllades.



3.2. El poble

Com he dit, desprès es troben la família i el poble, amb els que es comparteix més les activitats religioses i festives, quan no el treball comú, com pot ser fer la bugada.

El pes de la comunitat és important degut a la facilitat de conèixer les realitats d’uns i altres; és freqüent la crítica, la burla, fins i tot se’ns relaten algunes anècdotes de baralles al riu o al safareig.


3.3. Les dones/noies vigilades

Les dones són, en tot moment, les més vigilades pels ulls de tots, el seu comportament ha de ser impecable, sobretot en les festes i els balls, o en el terreny del festeig. Algunes vivències relaten el cas de noies que “s’han deixat enganyar”, amb el què es vol significar que han tingut relacions prematrimonials i s’han quedat en estat.

Curiosament, no es critica el fet de tenir relacions, però sí l’embaràs. Aquesta intolerància social porta a l’avortament, quan no a la desaparició d’algun nounat. La major part dels testimonis femenins són, en aquests casos, més de solidaritat i de compassió vers aquestes noies que no de crítica.



4.- El pes de la religió

4.1. Les celebracions religioses

Les celebracions religioses, com les estacions de l’any, són el que, al meu entendre, marquen el ritme de la vida de la comunitat.

Al llarg de tot l’any el calendari ofereix tot un reguitzell d’actes i celebracions que pauten la vida de les nostres Dones, com també ho fan els diumenges amb la missa o el rosari, que moltes de les nostres entrevistades qualifiquen com una de les poques distraccions que tenien...


4.2. La discriminació de la dona per l’Església

La major part de les dones estan subjectes al poder de l’Església i del clergue, de manera molt més important que els homes; com a tota Europa, hi ha multitud d’aspectes que podríem tractar al respecte, però necessitarien més d’una conferència per fer-ho. A tall d’exemple, allò més destacat de manera crítica, per part de les nostres protagonistes, és el cas del bateig al qual la mare, considerada impura per l’Església, no hi podia assistir; havia d’esperar la missa de purificació que li feia el capellà per poder tornar a reintegrar la vida comunitària.



5.- La submissió al destí

Un altre títol del llibre Dones d’Andorra hauria pogut ser Coses que han de ser”. És la frase més repetida, i amb poques variacions, per part de les nostres Dones d’Andorra.

Aquesta expressió reflecteix perfectament, al meu entendre, el seu estat d’esperit i la seva filosofia de vida: l’acceptació del seu destí, que amb tota humilitat consideren corrent.

Tots els que heu llegit el llibre podreu comprovar com s’hi parla de treball, de la multiplicitat de tasques que realitzaven les dones al llarg de jornades laborals molt llargues i de nits sovint massa curtes. També s’hi parla molt de la duresa de l’entorn: el clima, les malalties, els accidents, però també s’hi parla d’alegries, de festes, de balls i de solidaritat.

Reprenent el terme sociològic de “la generació silenciosa”, les característiques d’aquesta van ser el treball dur, la paciència i el conformisme, el respecte, però també l’individualisme; capaces d’anteposar el deure al plaer, la seva màxima satisfacció era el treball ben fet i la consciència que els temps passats van ser millors.




6.- El seu balanç

Valoren positivament:
à la nostra llibertat en la forma de vida: casament o solteria, maternitat triada, accés a la formació
à en l’àmbit laboral, la nostra independència econòmica
à en l’àmbit de la innovació tècnica, totes les eines que ens ajuden en el dia a dia: màquines de rentar la roba i de rentar plats, neveres, microones, però també tot allò que contribueix a la difusió de la informació, com la televisió o Internet
à l’evolució que han tingut els homes en el compartir les càrregues domèstiques i familiars
à l’evolució social, que porta la societat a ser més tolerant i integradora.

Valoren negativament
à la pèrdua de la relació interpersonal que hi havia amb el veïnat o el poble
à la pèrdua d’una solidaritat femenina que anava més enllà de l’amistat
à la pèrdua d’unes festes i diversions senzilles realitzades sense grans despeses
à la humilitat i una forma de vida que equipara a tots, rics o pobres, que avui s’ha perdut i que es transforma en grans diferències i nivells de vida.