Pels que no van poder assistir al col·loqui retranscric
al bloc la meva intervenció íntegra.
Presentació
El llibre Dones
d’Andorra que vam publicar juntament amb la Lali Garcia Puy i amb el
suport de Crèdit Andorra i de Gala, va sorgir com una iniciativa destinada a
recollir de primera mà i en primera persona les vivències d’un grup de dones
d’Andorra que, al nostre entendre, havien conegut una època històrica cabdal,
fent la transició d’una era amb hàbits i costums locals quasi medievals cap a una
era moderna marcada per l’inici de la globalització.
Com que havíem d’acotar
la recollida d’informació vam seleccionar dones andorranes, nascudes en el
primer quart del segle XX i que estaven disposades a lliurar-nos els seus
records amb la seva parla i accent.
El llibre (els que
l’heu pogut llegir ja ho sabeu), ha estat doncs una avaluació bastant exacta
del què eren els costums i les formes de
vida a Andorra en la darrera part del segle XIX i la seva evolució fins als
anys 2000.
Vull precisar (cosa que
no vaig fer en la presentació del llibre) que la Lali i jo ens vam limitar a
recollir aquests records i vivències sense entrar a valorar la certesa o la
justesa d’allò que se’ns explicava. És evident que la memòria d’aquelles
entrevistades podia fallar en alguns moments, o que la versió que ens donaven
era aquella que elles ens volien donar; potser contrastada amb altres
protagonistes, hauria pogut divergir substancialment.
Finalment, mencionar i
agrair la gran acollida que va tenir el llibre no solament prop de les famílies
de les Dones entrevistades i de la societat andorrana en general, sinó també
prop de nombrosos lingüistes estudiosos de la parla catalana als Pirineus, que
han referenciat en diverses ocasions extractes, expressions i vocabulari del
nostre recull.
Anàlisi transversal de les
històries
Mitjançant una recerca
transversal de les vivències comentades vaig poder contrastar les diferències
més importants que hi ha hagut entre la forma de vida de la població femenina
d’aquella època i la de la nostra.
Aquestes diferències es
basen essencialment en 5 factors:
·
El concepte de la “casa” com a fil conductor de
qualsevol història personal
·
El tipus de convivència familiar, amb diferents
generacions sota un mateix sostre
·
El rol de la comunitat social en les vides de les
nenes, noies i dones
·
El pes de la religió sobre les persones, i més
concretament sobre les dones
·
La resignació o la submissió al destí, que va fer
que en sociologia es definís aquella generació com la del silenci o la de la
resignació.
Ja vaig detallar
àmpliament aquests apartat en una conferència el Dia internacional de la dona,
al març del 2006; tot i així, si algú hi té interès ho podrà trobar en l’annex
adjunt al final de la meva intervenció.
Reflexions i preguntes d’una dona d’avui fruit d’aquesta
experiència
Les dones d’avui sabem bé la importància del treball, ens hem criat
sabedores que el treball dignifica, que conforma un àmbit de la nostra vida que
és irrenunciable ja que és el que ens permet, no solament afavorir la nostra
autonomia, sinó també desenvolupar els nostres coneixements, les nostres
capacitats i, perquè no, desenvolupar un altre tipus de relacions. El treball
-remunerat s’entén- és una manera de guanyar-se la vida, de ser independent en
relació a la família, però també és una base per a la integració social, pel
reconeixement professional i personal, i, en definitiva, és un estrat més de la
nostra identitat.
Si
les dones que ens van criar no haguessin estat alhora protagonistes i víctimes
de la seva generació silenciosa, creieu que la nostra consciència d’alliberació
pel treball seria la mateixa?
La societat ens ven des de fa temps que la nostra participació a
l’economia és fonamental, però la percepció que la nostra contribució
individual o col·lectiva és imprescindible per a la generació de valor i de
riquesa no tindria cap impacte si al darrera no hi hagués la nostra voluntat de
dones de contribuir i de participar.
Penseu
que la nostra voluntat d’autonomia i de contribució seria la mateixa si no ens
haguessin precedit dones que, tot i aportar treball, no van gaudir mai de
reconeixement ni de visibilitat explícits?
L’Estat del benestar es troba en crisi; els més reaccionaris diuen que és
culpa de les dones, que han deixat el rol tradicional d’organització de la
llar, de cura dels infants, dels padrins i, en general, de la família. El
concepte de conciliació, en tant que repartiment de responsabilitats, ha
esdevingut clau quan es parla del nou model de societat basat en la igualtat de
gènere.
Creieu
que el fet històric de que les nostres avantpassades compatibilitzessin la cura
de les famílies amb la seva aportació a les activitats productives o de
supervivència (sovint des de l’ombra), permetent que els homes dirigissin i
organitzessin la societat i l’economia, no ha influït en la voluntat de les
dones d’avui de participar en la política, en l’economia i, en definitiva, en
l’evolució de la societat a la qual pertanyem?
Tampoc podem deixar de parlar del pes de religió i del rol de la
comunitat social, que han marcat el destí de totes aquestes Dones d’Andorra,
però també de dones d’altres països i indrets (rurals, remots o allunyats de la
modernitat) en què les tradicions, les supersticions o les malevolències han
malmès -i fins i tot a vegades destruït- destins.
Si
no fos per elles i els seus influxos, penseu que les dones d’avui manifestaríem
les mateixes reivindicacions per la igualtat, lluitaríem pel dret al nostre
propi cos, i seríem igualment combatives contra les discriminacions de les què
parlem, dia sí dia també, les que tenim el privilegi de poder-nos expressar
públicament?
Per canviar la nostra societat ens manca temps i, segurament, molta
energia; però ens manca també perspectiva històrica per aprendre de les nostres
avantpassades, i pensament crític per desdramatitzar i valorar en el seu punt
just comportaments i comentaris fruit d’unes vivències d’altres temps. Definitivament,
ens cal seguir sent combatives per transmetre amb fermesa, però també amb
sentit de l’humor i amb respecte a les generacions futures, la necessitat
d’aquesta lluita per aconseguir una societat realment igualitària i no solament
des de la perspectiva del gènere.
Per acabar i en homenatge a les Dones entrevistades (gran part de les
quals malauradament ja ens han abandonat) m’agradaria reprendre unes paraules
de l’escriptor argentí Jorge Luis Borges que diuen: “Som la nostra memòria, som
aquest quimèric museu de formes inconstants, aquest munt de miralls trencats”.
Annex.
Anàlisi transversal detallada
de les principals característiques de les formes de vida i percepcions de les Dones d’Andorra
1.- La casa
El concepte de la casa és un fil conductor en totes les vivències.
La casa és entesa com
un conjunt patrimonial de béns que
inclou la casa, la cort o la borda, les terres, els animals, els estris,
però també engloba la família, que
sovint en comparteix el nom, oblidant fins i tot en alguns casos els cognoms dels
integrants familiars que hi viuen; en tenim molts exemples que encara perduren
avui.
La tradició fa que la
casa, en tan que estructura patrimonial
i social, ha de passar de pares a
fills sense dividir-se per assegurar-ne la perennitat, sobretot si es
tracta d’una casa petita amb pocs béns. Per això la figura de l’hereu o de la pubilla, figures comunes a Catalunya i
a part del Pirineu francès, és
fonamental a l’hora de la transmissió hereditària.
La
pubilla
L’hereu o la pubilla, habitualment el més gran dels germans, hereta tots els béns (dels quals ha de
tenir cura), però també hereta el rol
social de cap de casa amb responsabilitats sobre els familiars que viuen a la
llar.
La responsabilitat primera de la pubilla o de
l’hereu és mantenir la Casa, gestionar-la,
fer-la prosperar per a poder-la
transmetre i evitar la seva desaparició,
que, si escau, és percebuda pitjor que una defunció.
Si bé la dona no té el dret de vot, en les
cases en què hi ha pubilla aquesta és la que decideix sobre el vot a realitzar, encara que l’emeti
físicament el seu marit.
En les vivències
recollides, el fet de ser pubilla és
viscut de forma ambivalent: per una banda hi ha l’orgull de ser la mestressa i d’ostentar la representativitat de la
casa, però algun cop el fet també va lligat a una certa frustració per no haver pogut marxar a fora,
a treballar o a estudiar, i haver hagut de carregar amb més responsabilitats
que les, potser, realment desitjades.
També les opinions expressades per altres dones
sobre les pubilles són sovint contradictòries, oscil·len entre el respecte i la consideració a dones mestresses,
però també al temor de suposar-les
extremadament autoritàries.
2.- El tipus de convivència familiar
2.1.
El nucli familiar
El nucli familiar es
troba habitualment
composat per tres o quatre generacions
que conviuen sota el mateix sostre: els
padrins, els pares, els tiets o tietes concos (solterons), els germans o germanes solters, i, quan
arriben, els fills.
La distribució del treball de la casa es fa en funció del nombre i característiques dels membres de la
família; les dones s’ocupen més de la
cuina, de la llar, dels infants i de l’hort, poden tenir cura dels animals i
ajudar al camp, però arribat el moment i de manera encara força excepcional també
podran treballar a la fàbrica (per exemple, fent caliquenyos des de casa) o
desplaçar-se a treballar en algun altre indret.
Pel que fa als homes, s’ocupen més dels treballs del camp,
menen el bestiar, van a fires i, quan en tenen la necessitat, van a treballar
fora d’Andorra per mantenir la família.
Els nens formen part de la casa i, si a les èpoques de més fred
alguns van regularment a l’escola, quan arriba al bon temps, si les necessitats de la casa ho requereixen, també participen a les tasques del camp o al
manteniment del bestiar.
2.2.
El matrimoni
El matrimoni té una gran consideració social; des del punt de vista de la casa
és imprescindible per a la seva perpetuació i la influencia del clergue el fa imprescindible per a la reproducció i
“l’èxit social”.
Les generacions més antigues es troben
majoritàriament amb casaments arreglats,
que vénen preparats per les famílies per
qüestions de propietats que s’agrupen o, més simplement, d’amistat o de família. Altres també són
propiciats pel clergue; en aquest cas veiem com els casaments es fan també
entre andorrans i catalanes, o viceversa.
En algunes parròquies, la proximitat geogràfica amb França o amb Catalunya fa que es formin
parelles transfrontereres; per als homes, una altra forma de trobar esposa fora d’Andorra es troba en l’assistència
a fires de la veïna Catalunya.
Dels tipus de parelles
que trobem, la majoria són de cabalers o
cabaleres casats amb pubilla o hereu, seguits per casaments entre cabalers; els més excepcionals, són matrimonis entre pubilla i hereu.
Més tard, amb la
creació de FHASA i l’arribada de refugiats de la guerra civil espanyola, s’incrementen
els matrimonis entre andorranes i immigrats espanyols. En aquestes generacions més modernes, com la de les
nostres protagonistes, encara trobem
algun casament convingut, però ja són menys; la majoria ja comenta haver triat company
al seu gust o, fins i tot alguna vegada, en contra de l’opinió de la seva
família.
2.3.
La cabalera o el cabaler que es casa amb hereu o pubilla
La dona que es casa amb hereu aporta
habitualment una dot si la seva família la pot assumir. Es
tracta majoritàriament de roba de casa,
d’algun moble, arca o armari, i molt més excepcionalment d’algun animal, terra
o diners.
L’home que es casa amb
pubilla pot aportar alguna eina, però
generalment no se li exigeix dot, ja que s’entén que aporta la seva força de
treball a la casa, necessària com dèiem abans per mantenir-la i fer-la
prosperar.
La dona o l’home que es casa amb hereu o pubilla té
una consideració social ambivalent: per una banda d’admiració, si es tracta d’una casa gran,
però també sovint de compassió, ja que
en alguns casos s’entenia que passaven
sota la subordinació del sogre o la sogra, o del seu cònjuge, que eren el cap
de casa, amb tot allò que podia significar de càrrega de treball o de submissió
als bons o als mals tractes.
2.4.
La cabalera que es casa amb cabaler i crea una casa nova
La fundació de noves cases està supeditada a una
disponibilitat econòmica per poder disposar d’un hort on fer-hi una casa nova,
fet relativament rar a finals del segle xix
quan, com hem dit, el patrimoni s’havia de conservar indivís, però a partir de l’obertura econòmica, en què homes i dones
comencen a treballar percebent un salari, molts cabalers i cabaleres es
casen i funden una nova llar.
2.5.
Els concos
Aquelles i aquells que
no es casen queden lligats a la casa
baix la responsabilitat de l’hereu o la pubilla; el seu estatus és majoritàriament el d’un treballador més, que treballa
a la casa sense sou però a canvi de la seva manutenció. La consideració
social que els envolta és habitualment la compassió, per entendre que no han
tingut la sort de casar-se.
3.- La comunitat social
La influencia de la comunitat és molt important. Si haguéssim de fer un esquema
per descriure la importància dels diferents cercles socials que rodegen les
persones, podríem veure una forma de diana
de la que el punt central seria la casa, el primer cercle seria el veïnat, el segon cercle seria la família, el tercer cercle el poble, el quart la parròquia i el cinquè i últim, el país.
3.1.
El veïnat
Per a aquelles
generacions la primera i més important
vinculació és la del veïnat, és on
es troba el suport en les penes i les alegries, s’hi comparteix les malalties,
els naixements i les defuncions, les tasques feixugues del camp, però també la
matança o les vetllades.
3.2.
El poble
Com he dit, desprès es troben la família i el poble, amb els
que es comparteix més les activitats religioses i festives, quan no el treball
comú, com pot ser fer la bugada.
El pes de la comunitat és important degut a la
facilitat de conèixer les realitats d’uns i altres; és freqüent la crítica, la
burla, fins i tot se’ns relaten algunes anècdotes de baralles al riu o al
safareig.
3.3.
Les dones/noies vigilades
Les dones són, en tot moment, les més vigilades pels ulls de tots, el
seu comportament ha de ser impecable, sobretot en les festes i els balls, o en
el terreny del festeig. Algunes vivències relaten el cas de noies que “s’han deixat enganyar”, amb el
què es vol significar que han tingut relacions prematrimonials i s’han quedat en
estat.
Curiosament, no es critica el fet de tenir relacions,
però sí l’embaràs. Aquesta intolerància
social porta a l’avortament, quan no a la desaparició d’algun nounat. La
major part dels testimonis femenins són, en aquests casos, més de solidaritat i
de compassió vers aquestes noies que no de crítica.
4.- El pes de la religió
4.1.
Les celebracions religioses
Les celebracions religioses, com les estacions de
l’any, són el que, al meu entendre, marquen el ritme de la vida de la comunitat.
Al llarg de tot l’any el calendari ofereix tot un reguitzell
d’actes i celebracions que pauten la vida de les nostres Dones, com també
ho fan els diumenges amb la missa o el
rosari, que moltes de les nostres entrevistades qualifiquen com una de les
poques distraccions que tenien...
4.2.
La discriminació de la dona per l’Església
La major part de les dones estan subjectes al poder
de l’Església i del clergue, de manera molt més important que els homes; com a
tota Europa, hi ha multitud d’aspectes que podríem tractar al
respecte, però necessitarien més d’una conferència per fer-ho. A tall d’exemple,
allò més destacat de manera crítica, per part de les nostres protagonistes, és
el cas del bateig al qual la mare,
considerada impura per l’Església, no hi podia assistir; havia d’esperar la missa de purificació que li
feia el capellà per poder tornar a reintegrar la vida comunitària.
5.- La submissió al destí
Un altre títol del llibre Dones
d’Andorra hauria pogut ser “Coses
que han de ser”. És la frase més repetida, i amb poques variacions, per
part de les nostres Dones d’Andorra.
Aquesta expressió reflecteix perfectament, al meu entendre, el
seu estat d’esperit i la seva filosofia de vida: l’acceptació del seu destí,
que amb tota humilitat consideren corrent.
Tots els que heu llegit
el llibre podreu comprovar com s’hi parla de treball, de la multiplicitat de tasques que
realitzaven les dones al llarg de
jornades laborals molt llargues i de nits sovint massa curtes. També s’hi
parla molt de la duresa de l’entorn: el
clima, les malalties, els accidents, però també s’hi parla d’alegries, de
festes, de balls i de solidaritat.
Reprenent el terme sociològic de “la generació
silenciosa”, les característiques d’aquesta van ser el treball dur, la
paciència i el conformisme, el respecte, però també l’individualisme; capaces d’anteposar
el deure al plaer, la seva màxima satisfacció era el treball ben fet i la
consciència que els temps passats van ser millors.
6.- El seu balanç
Valoren positivament:
à la nostra llibertat en la forma de vida: casament o solteria,
maternitat triada, accés a la formació
à en l’àmbit laboral, la nostra independència econòmica
à en l’àmbit de la innovació tècnica, totes les eines que ens
ajuden en el dia a dia: màquines de rentar la roba i de rentar plats, neveres,
microones, però també tot allò que contribueix a la difusió de la informació,
com la televisió o Internet
à l’evolució que han tingut els homes en el compartir les càrregues
domèstiques i familiars
à l’evolució social, que porta la societat a ser més tolerant i
integradora.
Valoren negativament
à la pèrdua de la relació interpersonal que hi havia amb el veïnat
o el poble
à la pèrdua d’una solidaritat femenina que anava més enllà de
l’amistat
à la pèrdua d’unes festes i diversions senzilles realitzades sense
grans despeses
à la humilitat i una forma de vida que equipara a tots, rics o pobres, que
avui s’ha perdut i que es transforma en grans diferències i nivells
de vida.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada