La setmana passada afirmava que la ciutadania d’Andorra està
acostumada a viure amb normalitat la figura del coprincipat i que no sembla que
ningú vulgui fer trontollar aquest equilibri mil·lenari. Tanmateix, també em
semblava evident que els representants triats a les urnes votarien, en benefici
de la pròpia ciutadania –en aquest cas de les dones–, a favor de la
despenalització de l’avortament en els tres supòsits proposats pel Partit
socialdemòcrata. Malauradament no ha estat així; la majoraria en ple va negar
ni tant sols la possibilitat del debat i no van acceptar la presa en
consideració de la proposició de llei.
Totes les justificacions que s’han pogut llegir, escoltar
o veure han anat en la línia de la salvaguarda institucional, a banda de les
veus demagògiques que han afirmat que ara no era el moment i que la societat
andorrana té altres prioritats abans que aquesta. Tot i tenint en compte les
altres prioritats –de les que tots som conscients i en les què ens cal actuar
amb premura–, crec que aquest “petit” afer marcarà un abans i un després en la
política andorrana, ja que una gran part de la ciutadania no ha acceptat els
motius reals del posicionament del Govern i de la majoria parlamentària; el
propi cap de Govern ens ho demostra quan comenta la necessitat –la voluntat?–
de buscar una forma legal de superar aquestes situacions.
Sembla que ens hem desviat del camí més planer per
aventurar-nos per un camí més pedregós; considerant que per motius de
supervivència ens caldrà fer molts altres canvis en el nostre futur més
immediat, potser que la majoria ciutadana veurà amb bons ulls uns canvis més
profunds que aquesta despenalització. Al final del camí se n’albiren alguns:
una major participació i representació ciutadana, més transparència, un nou
equilibri territorial, una nova distribució dels fons públics, un encaix internacional
diferent; en definitiva, l’assumpció de què la nostra sobirania només podrà
estar limitada pel respecte a les d’altres pobles.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada