Fa uns mesos vaig llegir un article on es recollia una
anàlisi comparativa feta en diferents països del món, en relació amb l’opinió
dels seus habitants davant l'afirmació “Els rics es mereixen la seva fortuna”.
A banda de constatar que el rànquing de respostes afirmatives estava encapçalat
pels països d’Amèrica del Nord i Austràlia –gairebé el 60% dels enquestats deien
estar d'acord amb l’enunciat–, també podem veure que a la cua de la
classificació es trobaven els països del sud d’Europa (Espanya, Grècia, Itàlia)
així com els antics països de l’Est, amb només un 20% d’acord.
En aquell moment l’articulista afirmava que la forma de
respondre a la pregunta indicava la percepció que definia la posició ideològica
d'una persona, de forma més precisa que l'etiqueta d’“esquerra” o “dreta”, ja
que –segons deia– la percepció del paper que juga el mèrit en la societat
determina el grau d'igualitarisme que els ciutadans demanden: allí on la
riquesa i l'èxit professional eren percebuts com una conseqüència del mèrit, la
protecció social hi era menor i hi havia una major llibertat econòmica, mentre
que en els països més solidaris o amb major protecció social els ciutadans
creien en major nombre que la fortuna és aleatòria i que es devia a qüestions
de l'atzar, com haver nascut en una “bona família” o tenir bons contactes.
No entraré a valorar l’extrapolació comentada, simplement
perquè l’argumentació no em sembla suficient i, sobretot, perquè bàsicament les
dues opinions són igualment vàlides, et trobis en un estat liberal o en un
estat social. Qui s'esforça més estudiant i treballant i qui arrisca més per
emprendre sol obtenir millors resultats, però també és cert que l'entorn
familiar i els contactes faciliten molt la vida a alguns mentre suposen una
barrera gairebé infranquejable per a uns altres, i no parlem de l’èxit quan
ambdues situacions coincideixen.
En relació amb els països, al final de la llista, en els
quals els seus ciutadans consideraven que vivien en una societat molt poc meritocràtica
–és a dir, que el bressol i els contactes polítics eren determinants a l’hora
de fer fortuna–, podem veure com avui són els que estan tocats més profundament
per la crisi. D’aquí a relacionar aquesta percepció ciutadana, aparentment subjectiva,
com estretament relacionada amb l’evolució econòmica i política només hi ha un
pas, sobretot quan veiem les estadístiques sobre la corrupció en els diferents Estats
i constatem que els països més convençuts de que els rics es mereixen la seva
fortuna són els que pateixen menys corrupció, mentre que, al contrari, els
països que menys ho creuen són els que pateixen més corrupció i els que es
troben avui amb un desgavell econòmic i financer.
Fora bo poder analitzar també els nivells de
transparència dels diferents Estats comparats, ja que el més probable és que
els països amb menys corrupció són els que gaudeixen d’una gestió política més
transparent i, doncs, on els ciutadans creuen que els que assoleixen l’èxit és
perquè se’l mereixen, mentre que els països on menys transparència hi ha són
els més corruptes i on és més fàcil “arribar” per les vies de “l’endoll”, de la
recomanació o del favor.
Com gairebé sempre (i potser per sort) Andorra no figurava
en cap de les llistes, per això podem imaginar lliurement on ens trobaríem en
el cas d’haver contestat la pregunta. Per la meva part estic convençuda que per
als nostres ciutadans hi ha un abans i un després: si bé la meritocràcia havia
pogut ésser un convenciment per a molts al llarg dels anys 60, 70 i 80, crec
que a la dècada dels 90 hi va haver un punt d’inflexió i que avui probablement
la majoria ciutadana diria que la família i les bones relacions són claus a
l’hora de fer fortuna o de tenir èxit al nostre país. Reprenent el fil d’allò
que he dit abans, som un país amb poca transparència, on ens trobem amb rics
molts rics i una classe mitjana que cada cop es va aprimant més cap a la banda
baixa, i on si ningú s’atreveix a parlar de corrupció, l’eufemisme de la
microcorrupció fa diana, ja que els favors, els endolls i els tràfics
d’influències si bé han estat sempre presents i s’han tolerat durant l’ona
econòmica expansiva, ara en un entorn de crisi global ja no els vol veure
ningú.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada