4 de nov. 2012

Trollejar 22-10-2012 El Periòdic d'Andorra - La finestra oberta



No em canso d’explicar als joves els perills de donar als amics codis d’accés a pàgines d’internet o a les xarxes socials; els sembla normal facilitar o intercanviar passwords amb el pretext de tenir una presència més constant o de fer més divertides les aportacions. A hores d’ara, tot i les múltiples recomanacions de vigilància, també passa i és freqüent  que l’ús d’un ordinador, en el qual s’han memoritzat uns codis d’accés, fa que el següent usuari es trobi amb la facilitat de poder accedir a les mateixes pàgines i sota la mateixa identitat que el seu antecessor. Aquest, després, es pot trobar que algú ha “trollejat” el seu compte i ha penjat comentaris o imatges de gust més o menys dubtós.

Fa pocs dies hem pogut veure com s’ha desemmascarat un usuari de xarxes socials que, amagat sota diferents sobrenoms, portava blocs i interactuava en plataformes i fòrums relacionats amb la pornografia, la pedopornografia i el racisme, on fomentava, entre d’altres, la violència contra les dones, l’incest, la persecució de jueus i d’àrabs, i un llarg etcètera.

Aquest blogger poc convencional, que comptava amb prop de 20.000 seguidors (tot un èxit), va despertar la curiositat d’un periodista que, després d’un llarg procés d’investigació, va acabar descobrint l’autor real de tot plegat: es tractava d’un informàtic de 49 anys, pare i avi de família, amb un aspecte anodí i uns interessos corrents, l’activitat del qual era coneguda per la seva família i que, a conseqüència de la seva gesta, ha perdut la feina i s’ha vist eliminar de les seves xarxes de predilecció.

Tothom hauria de saber que el rastre informàtic permet arribar a identificar els usuaris i que, per tant, el nostre ordinador i les nostres dades han d’estar curosament resguardades de qualsevol manipulació per part d’altres persones. Ja que som susceptibles de veure la nostra identitat investigada i difosa per Internet, hem de ser totalment responsables d’allò que hi aboquem i, també, de tenir cura que ningú ho pugui fer per nosaltres.