25 de juny 2012

Memòria dels sentits 25-06-2012 - El Periòdic d'Andorra - La finestra oberta


Molts de nosaltres hem pogut veure algun dels acudits enginyosos que recorden tecnologies evidents a la nostra infantesa i que avui han desaparegut o s’han desvirtuat de forma irremeiable, com per exemple els tocadiscs amb discs de vinil, les cintes de radiocassettes o, fins i tot, els primers televisors.
Al nordamericà Brendan Chilcutt, segurament tocat per aquestes desaparicions o transformacions dels últims avenços tecnològics, se li va ocórrer crear el Museu dels Sons Amenaçats, un museu numèric el fons del qual, format pel soroll d’objectes del passat, conserva els sons dels aparells que fa uns anys ocupaven el nostre quefer diari, abans de ser reemplaçats per estris més punters.
En el text de presentació, Chilcutt pregunta als espectadors si recorden encara el soroll que podia fer “una cassette VHS aspirada per un magnetoscopi JVC”; la veritat és que a mi se’m fa força difícil rememorar aquest so, que els DVD o els vídeos en streaming, més silenciosos, han tornat obsolet.
Aquesta voluntat de memòria acústica-tecnològica s’inscriu en la línea dels col•leccionistes, cada cop més nombrosos, que acumulen les restes dels primers canvis tecnològics (vegis aparells de música, de radiodifusió, audiovisuals, de telefonia mòbil, computadores...), que en el fons són parcials i mancats d’humanitat.
Per la meva part preferiria considerar la possibilitat de crear el Museu Personal, directament relacionat amb la història de cadascú, amb un arxiu audiovisual de fotografies, vídeos i gravacions sonores de les persones estimades, dels moments i dels indrets més significatius, així com amb un arxiu olfactiu en el què es podria emmagatzemar tots els aromes que ens han acompanyat al llarg de la vida, sense oblidar l’arxiu de tasts i sabors de les vivències.
Seria un museu romàntic i unipersonal que donaria la possibilitat d’accedir amb tots els sentits al viscut passat, cercant el temps perdut (o no), però també un futur de feliç nostàlgia revivint l’instant d’assaborir la nostra madalena...