Els que pertanyen a la meva generació han pogut gaudir de petits amb la presència i l’intercanvi amb generacions anteriors, formades per persones amb històries molt diverses però molt sovint dures, fetes de treball, d’opressió, d’angoixa i de lluita, per haver passat una o dues guerres, per la fam i per les crisis abans que se’n diguessin així.
Malgrat uns orígens diversos, entre els que venien de la terra o els que vivien a les urbs, la procedència geogràfica tant del nord com del sud, el nivell educatiu escàs o més imponent, tots tenien una base comuna, una saviesa popular tramesa de generació en generació en èpoques en què l’observació de la natura i de les persones i la transmissió oral d’aquets experiments constituïa el sediment dels coneixements més bàsics per endinsar-se en la vida.
Curiosament, de totes aquelles frases que els ancians sempre sabien utilitzar en el moment adequat, per encaminar els nostres exabruptes de cadells esbojarrats, no totes han acabat sent certes i aplicables a la nostra ben nodrida vida d’alts i baixos d’avui. Per la part que em toca encara en recordo algunes, que m’agradaria emprar amb el mateix talent que els padrins però que, a l’hora de la pràctica, la reflexió més bàsica m’ho impedeix.
Saber escoltar, per exemple, era tota una virtut i una manera d’aprendre dels més grans i experimentats. Així, avui, quan l’espontaneïtat i la llibertat d’expressió (en el sentit literal) han esdevingut professió de fe, han quedat desfasats “Qui mal entén mal respon” i “Qui parla, sembra; qui escolta, cull”. De la mateixa manera, la prudència en l’expressió era una qualitat unànimement acceptada: “Abans de parlar, pensar” ja que “No hi ha paraula ben dita que no pugui ser mal compresa”. Actualment gaudim de tantes tècniques d’oratòria, de múltiples assessoraments d’imatge i de coachs, a més dels coneixements bàsics per a què, òbviament, les paraules ben dites siguin per força sempre ben enteses.
En l’àmbit laboral, la formació juntament amb l’experiència eren un grau de difícil superació per als més joves, “Abans d'ensenyar, aprèn”, però això s’ha anat relativitzant amb el temps; la nostra societat s’ha adonat que l’edat, àdhuc l’experiència, estaven molt sobrevalorades i que el fenomen burn out ataca principalment aquells treballadors experimentats que no poden suportar la pressió que només fa pessigolles als més joves, amb plus d’energia, de modernitat, d’impuls... vaja, que han confirmat que “Escombra nova neteja millor”.
Què dir d’aquella capacitat tan lloada en les famílies del pensar en l’endemà, de recollir, d’estalviar, de reciclar (abans que la paraula es posés de moda). Eren temps en què tant en sentit propi com figurat “Els petits rierols feien els grans rius”, avui però l’expressió s’ha marcit, ara l’aigua escasseja i pel que fa a l’estalvi les estratègies d’impuls al consum –que ara veiem on ens han portat– van eradicar la idea que el “pa per avui, fam per demà”, però avui de pa poc en queda.
Abans el treball era motiu d’orgull, un mèrit afegit, tot allò aconseguit per l’esforç tenia un valor doble. Avui en què el treball esdevé un “bé” escàs “Com el mestre Maurici, que treballant, treballant va perdre l'ofici”, molts es desesperen de no tenir-ne. Veiem com també s’ha desenvolupat una “contracultura” del treball, ja que del què es tracta és de treballar poc i de guanyar molt, i tot plegat sense massa escrúpols, no fos el cas que les moralines dels padrins poguessin fer trontollar uns instants aquella veritat absoluta “Amb diners a tot s’arriba”. Finalment “Amb diners, encara que ximplet, que bona persona el noiet!” i el que no es ven la dignitat per quatre rals ben ruc és, ja que “Qui vulgui peix que es mulli el cul” i que, en definitiva, és la manera d’aconseguir el respecte dels congèneres, ja se sap, “Llops amb llops no es mosseguen” i en el pitjor dels casos “Del mal que fan els llops, molt se n’alegren els corbs”...
En fi, que aquest petit diverimento em porta a pensar en la bona feina que seria la de reprendre les dites i refranys populars per adaptar-los als temps d’ara. Podríem pensar en “El cantar vol ritme i el plorar també”, o “Amic de molts, amic de Facebook”. Doneu-hi una volta i en tornarem a parlar...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada