29 de març 2012

El futur de l'agricultura - Març 2012 - FORUM.ad


El món europeu de l’agricultura ha esdevingut un terreny minat per als polítics de totes tendències. Efectivament, els agricultors dels països adscrits a la Unió Europea han vist com els comissaris els obliguen, cada cop més i de forma sistemàtica, a aplicar nous requeriments més específics i constrenyedors, tant a nivell econòmic com de sostenibilitat. El sector de la pagesia lamenta que Europa s’estigui creant per sí sola una important insuficiència i un desequilibri cabdal en l’alimentació.

Entre altres contradiccions, veuen com les ajudes més sucoses es reparteixen entre els qui menys treballen, però que també resulten ser els que contribueixen més a la pol•lució i a la major despesa d’aigua, quan els recursos hidrològics són tan importants per al nostre continent. També observen conflictes d’interessos, quan les ajudes econòmiques estan orientades a comprar material sofisticat als Estats Units o a adquirir carburant “verd”, que a més de la seva poca qualitat resulta caríssim, és poc sostenible –ja que es produeix en base a cereals subvencionats que serien més útils per a l’alimentació– i bàsicament només afavoreix un lobby empresarial.

La repercussió també es produeix al plat del consumidor, ja que s’afavoreix al màxim l’estètica i el manteniment del producte, que entra per la vista de qui el compra, i que malauradament es tradueix en aliments molt estètics però poc gustosos i pràcticament mai arribats a una maduració natural, fet pel qual al client tant li fa comprar fruites i verdures europees o importades d’altres països, ja que per un mateix sabor va a buscar el diferencial de preu, que se situa, òbviament, a favor dels productes importats de països tercers.

Un altre aspecte a tenir en compte és la dificultat de mantenir les explotacions agrícoles. La duresa del treball, lligat a la poca rendibilitat de la feina, afavoreix que cada cop menys joves vulguin continuar amb l’empresa familiar o que, tot i l’atur, ni tan sols considerin entrar a treballar en el món de l’agricultura. D’altra part, una necessitat constant d’inversió, amb marges gairebé nuls, fa que cada cop vagin desapareixen més explotacions tradicionals.

Tot plegat fa que les ajudes comunitàries acabin sent percebudes no solament com una aberració econòmica sinó també com una mena d’esclavitud pels qui les perceben. D’altra part, posen en dubte les estratègies polítiques dels seus governants, siguin de la tendència que siguin, ja que sembla que existeix un cert continuisme en les diferents polítiques i accions, aplicades sempre a remolc de les normes comunitàries.

Els agricultors exigeixen una major definició al voltant del model de societat al qual s’aspira i cap a quin tipus d’alimentació es vol avançar, ja que el que resulta obvi per a ells –i no tant per als polítics– és que els aliments són imprescindibles, com també ho és la seva qualitat, tant nutritiva com gustativa. No menys importants resulten les demandes d’una major transparència a nivell comunitari, així com la posada en funcionament d’un nou sistema de distribució que permetria un consum més just i equilibrat.

En mig d’aquest mar europeu, la nostra petita illa va important els productes agrícoles indistintament de països comunitaris com de països tercers, però els consumidors patim, com arreu, una pèrdua qualitativa pel que fa a productes tan bàsics com els cereals, les verdures o la fruita. Sembla que hem fet unes tímides passes cap a la producció autòctona (vegis la trumfa andorrana o les plantes aromàtiques) però estem lluny de poder aspirar a una producció diversificada, que ens permetria accedir a millors productes amb la garantia d’un cultiu qualitatiu i, perquè no, biològic, i més sostenible per al nostre entorn, tant ecològic com econòmic. Però això implica, a més de la participació de treballadors del camp i/o propietaris, una política agrícola governamental activa que sàpiga defugir dels errors comesos en altres indrets.