16 de gen. 2012

El pensament positiu 16/01/2012 - El Periòdic d'Andorra - La finestra oberta

A la Margarida

Fa uns anys que es practica la teoria del pensament positiu. La idea és senzilla: cal tenir una actitud positiva, pensar en positiu, esforçar-se per buscar la part bona a totes les adversitats que ens succeeixen. Emocions com la tristor, la por, la decepció, l’angoixa, la ràbia o la gelosia, ens poden envair en qualsevol moment, portant-nos al malestar; per gestionar-les, res millor que el pensament positiu.

Avui, però, sembla que aquesta idea tan difosa està sent posada en dubte per nous estudis científics, bàsicament en dos casos: quan el pensament positiu no forma part de les creences reals de l’individu –aplicar el pensament positiu no és solament recitar una lletania de “mantras”, correspon a un procés molt més profund que produeix un canvi en la personalitat, i això només pot ser fruit d’un procés llarg que, a voltes, fins i tot requereix l’acompanyament d’un professional– i quan es tracta d’una persona malalta –un recent estudi canadenc afirma que, en casos de malaltia, l’exercici del pensament positiu pot fer que els pacients empitjorin, quan descobreixen que no obtenen els resultats esperats.

En l’àmbit quotidià el què cal és trobar un equilibri, adaptant el pensament positiu a la nostra manera de ser i al nostre estat d’ànim del moment. Quan estem envaïts per alguna emoció negativa cal buscar el perquè ens sentim així –ja que conèixer l’arrel de la situació ens pot ajudar a posar-hi mà–, però sobretot el que ens cal entendre és el com, com ens afecten aquestes emocions i quins són els impactes que ens generen. El simple fet d’esdevenir observador ja dóna una certa serenitat i ens marca una certa distància amb l’emoció. Aquest és el primer pas cap a la meditació o la introspecció, que ens són tan necessaris i que tan poc practiquem en la societat occidental. Tot i així, front a la tristor per la pèrdua d’un ésser estimat, la meditació i el pensament positiu poc tenen a fer; l’absència, a vegades, no té cura, i només el temps, potser, l’apaivaga.

1 comentari:

  1. Certament Montse vivim en una falsa societat feliç. Hem de ser optimistes, mirar positivament el present i el futur, no deixar-nos portar per la tristor. Es considera una feblesa sentir-se trist, plorar públicament, etc.

    El cert és que el dolor i la tristor formen part de la vida. Com molt bé dius és necessari buscar l'equilibri entre la negativitat absoluta i el positivisme desfermat.

    Però no es poden amagar el sentiments negatius perquè també son necessaris per créixer i madurar.

    Una bona reflexió. Felicitats.

    ResponElimina