Quan has tingut la sort de parlar amb padrines i padrins que guarden el record d’una època feixuga, en què l’economia era la de la supervivència, en què el treball remunerat no estava assegurat i que, per tant, sovint havien d’emigrar temporades senceres per anar a servir o a les veremes, te n’adones també, quan t’ho expliquen, que en aquella comunitat petita, exigent i rústica existien fórmules de solidaritat que es desencadenaven de forma automàtica quan la desgràcia s’abatia en una família. En casos de catàstrofes naturals o d’accidents fortuïts, que podien portar a passar moments de penúria o fins i tot a la ruïna, s’establia un sistema d’ajudes i suport que podien arribar des del veïnat fins tot el poble o parròquia.
Tot això va quedar per a la història amb el naixement de la nova Andorra, un país d’èxit i de creixement extraordinari al llarg de més de mig segle, en què molts nacionals i residents, colze a colze, van arribar a assolir estàndards de qualitat de vida força superiors als d’altres països d’Europa.
Ahir, en una trobada d’amics, va sortir la reflexió de la duresa de la nostra col•lectivitat, de l’individualisme que ens marca el ritme diari i de l’ostracisme al què –conscientment o no– moltes vegades condemnem els que ens envolten. Tots sabem, perquè els mitjans i la realitat ens ho recorden, que tenim en aquests moments quasi 800 persones aturades, un 20% de les famílies fregant el llindar de la pobresa i molts petits negocis en vies de tancament, però tot plegat són dades, només dades.
Ara bé, quan t’assabentes que el veí s’acaba de suïcidar –deixant una vídua i tres fills en situació precària– perquè la ruïna l’havia portat a la depressió, la realitat et colpeix molt més durament i sents, més que mai, que el campi qui pugui ja no pot continuar i penses que, com els padrins, hem de tornar a la solidaritat ancestral perquè el sistema falla, el sistema no serveix i, en el camí de canviar-lo, aquesta actitud és la única que et farà sentir persona.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada