6 de nov. 2011

Andorra, el país a reinventar 04/11/2011 - FÒRUM - Ut Opinor


Fa pocs dies un interessant reportatge de Carles Cols al Periòdic de Catalunya recordava com s’havia reinventat la ciutat de Barcelona en la primera meitat del segle XX, molt concretament en l’àrea més turística de la capital catalana com és el Barri gòtic. La inspiració per fer el reportatge li havia estat facilitada per la publicació de la tesi doctoral d’Agustín Cócola –que porta per títol “El barri gòtic de Barcelona: planificació del passat i imatge de marca” –, que va dedicar més de sis anys a documentar les remodelacions d’aquesta zona i a recopilar els textos originals que explicaven els motius d’aquests canvis.

Deixant de banda l’explicació exhaustiva dels edificis i monuments remodelats i les anècdotes que se’n podien derivar, la part realment interessant del treball, al meu entendre, rau en la visió de futur que van tenir els impulsors d’aquests canvis, sent precursors –sense saber-ho– del màrqueting urbà.

Tot va començar per una campanya de sensibilització als mitjans de comunicació –només mitjans escrits, a l’època– per part dels que avui en diríem líders d’opinió, bàsicament intel•lectuals de la burgesia catalana vinculats al món de l’art –la literatura i l’arquitectura principalment–, alguns dels quals progressivament van anar entrant en el terreny de la política ocupant llocs de responsabilitat. En aquest terreny abonat va resultar més fàcil arribar a una entesa per transformar aquell barri insalubre, però cor de la història medieval de la ciutat, en un nou punt d’atracció turística a semblança d’allò que existia en altres urbs dels nord d’Europa.

Com en tot pla de màrqueting eren clars la definició de la missió –dotar Barcelona d’una imatge en acord amb el seu passat històric– i l’objectiu a assolir –posar Barcelona al mapa del turisme internacional. La definició de l’estratègia era, en canvi, segurament més difícil d’aconseguir, ja que requeria l’acord i l’entesa dels regidors de l’ajuntament; tanmateix, cal creure, veient els resultats, que els líders d’opinió i influenciadors varis devien tenir els suficients arguments per superar també aquesta fase.

En darrer terme, la fase segurament més complexa –que consistia en deixar en mans dels tècnics el pla d’accions per la posta en pràctica d’aquest pla i, a la vegada, obtenir l’acord i la complicitat dels propietaris afectats per tal de dur a terme els canvis desitjats– també va ser superada gràcies, novament, per la influència conjunta d’opinadors, tècnics i polítics, però també per la disponibilitat dinerària dels afectats, per una voluntat col•lectiva de millora econòmica i, sobretot, per les ganes de veure dignificat un passat històric i arquitectònic que podia redundar en benefici de la imatge de les famílies propietàries.

Dels tècnics artífex d’aquells canvis es recorden els noms dels arquitectes Josep Puig i Cadafalch, Lluís Domènech i Montaner, Jeroni Martorell i Terrats o Joan Rubió i Bellver, entre d’altres. Han quedat en l’anonimat, en canvi, els tècnics d’enginyeria civil que van ser capaços de desplaçar edificis sencers d’una zona a una altra per aconseguir l’estructura actual del Barri gòtic, amb una forma de treballar artesanal i que avui titllaríem de sostenible.

Cal valorar l’èxit de tot aquell procés, realitzat fa menys de cent anys, que tot i haver passat a l’oblit no ha deixat d’aconseguir el seu objectiu principal, que era convertir Barcelona en un referent històrico-cultural per als viatgers, i fer concretament d’aquest barri un punt de visita obligada per a qualsevol visitant de la ciutat.

Extrapolant a casa nostra –com és el meu costum– he començat a recordar aquells tècnics que a mitjans del segle passat també havien volgut promocionar un urbanisme controlat i adequat al nostre entorn de muntanya, com Àlvar Menendez, Bonaventura Adellach o el meu pare, persones que havien vist com en altres indrets de muntanya es promovia un determinat estil de construcció de cases petites, rústiques, emprant els materials autòctons, mentre que les infraestructures públiques se centraven al cor de la vall i es dissenyaven en la justa mesura per no impactar en l’entorn, i que quan es decidia el traçat de les estacions d’esquí i els ginys de muntanya es feia d’acord amb els traçats naturals. Malauradament, les seves idees i planejaments no corresponien a l’expansió comercial i econòmica que va experimentar el nostre país i pocs van ser els polítics i els propietaris que van creure en aquest futur parc temàtic que hauria també pogut ser Andorra.

Seixanta anys més tard hem arribat a tenir un país saturat de construccions dispars, sense cap mena d’ordre ni concert. Tot i els diversos plans urbanístics que els diferents comuns han anat aprovant –que de planificació només en portaven el nom–, la sensació de pot pourri que deixen a la vista les zones urbanitzades fa mal als ulls, i pocs racons queden ja on poder gaudir d’una natura impol•luta o amb construccions d’impacte visual reduït.

Aquesta constatació, però, no és fatalista, en la mesura que –com Barcelona ho va fer en el seu moment al Barri gòtic– crec que encara és possible reinventar el nostre país. Avui tenim la sort de disposar d’un nombre important d’arquitectes i enginyers que destaquen no solament per la seva visió estètica de la construcció d’edificis i infraestructures, sinó també per l’estudi aprofundit de noves formes de construcció més sostenibles. Dels requisits necessaris per a un replantejament del nostre país ja en tenim diversos: d’entrada, l’opinió pública hi és favorable, ja que hi ha un gran cansament i saturació pel que fa a l’urbanisme actual; la crisi econòmica, que ha marcat una aturada important en aquest creixement, ens ha de permetre també crear un clima propici al treball i la reflexió dels tècnics abastament preparats; pel que fa als propietaris i grans patrimonis que prefereixen invertir a l’estranger, és probable que reconsideressin la seva decisió si veiessin des dels poders públics, d’àmbit comunal i nacional, una voluntat comuna de reinventar en nostre país o, si més no una part del mateix, en benefici d’un objectiu comú: fer que Andorra esdevingui un parc temàtic en un entorn el màxim protegit i privilegiat.

Per tal de fer avançar la idea caldria que el col•legi d’arquitectes i el d’enginyers treballessin conjuntament en un projecte col•lectiu per al bé comú, que encara que no ens permeti veure’n uns resultats de forma immediata sigui el garant de la perdurabilitat del nostre país i de la seva imatge de marca per a les generacions futures.