5 d’oct. 2011

La petita història de Peggy Guggenheim i Andorra - Octubre 2011 - UT OPINOR - Fòrum.ad


Diuen que la història no seria tal sense les petites històries que la coloren; aquelles anècdotes, aquelles aventures, aquells incidents a voltes divertits i de vegades horripilants que donen un gir inesperat o una tessitura diferent a la Història que després es transcriu als llibres escolars. Per la meva part, sempre m’ha agradat conèixer aquests vessants ocults i aquestes anècdotes que poden passar desapercebudes, perquè acostumen a donar una perspectiva i una dimensió més humana a personatges il•lustres o a esdeveniments mitificats. Així, per exemple, quan seguint una biografia captes i investigues una petita història, aparentment sense gaire transcendència, aquesta et porta a altres històries i consideracions, és talment com si seguissis un fil d’Ariadna que t’anés portant per un laberint en el qual no saps si al final hi trobaràs un tresor, una altra sortida o simplement un cul de sac.

Això em va passar no fa pas gaire quan, fent una mica de recerca per escriure una article sobre la biografia de Peggy Guggenheim que es va publicar a la revista Pons&Bartumeu lifestyle amb el títol “Peggy Guggenheim, mecenes lliure”, vaig tenir l’ocasió d’endinsar-me en l’aparentment estupenda vida d’aquest reconeguda col•leccionista d’art i vaig descobrir, darrera de la història oficial, un munt de petites històries, algunes delicioses i altres malauradament dramàtiques, i també, oh sorpresa! una petita connexió amb el meu país, Andorra.

Allò que les biografies oficials presenten de Peggy Guggenheim és evidentment la seva dimensió cultural de mecenes i de col•leccionista. Ho fan repassant la seva infantesa en una família acomodada i una joventut de rebel•lia i de certa excentricitat; descrivint una vida emocional feta d’amors, enganys i desenganys; relatant una vida aventurera i viatgera, com escau a una rica hereva, i la descoberta a l’edat adulta de l’art, mitjançant unes relacions exclusives amb els millors artistes de la seva generació; i, ben entès, narrant el final de la seva vida com a dogaressa al Palau Venier dei Leoni de Venècia, lloc que va deixar a la seva mort a la Fundació Solomon Guggenheim i on, avui encara, s’hi pot visitar la seva col•lecció.

Darrera dels fets i de les dates dels diferents esdeveniments que van marcar la vida de la Peggy i indagant una mica més, vas descobrint, per exemple a la seva correspondència, com des de força jove va mostrar una debilitat i sensibilitat que la portarien a crear-se –com tantes altres persones anònimes– una cuirassa per protegir-se dels embats de l’exterior.

El seu físic, amb uns trets marcats, un nas més aviat aquilí, una cara llarga i una primor no desitjada, la van fer sentir ben aviat –en comparació amb les seves germanes, que tothom complimentava per la seva bellesa i intel•ligència–com l’aneguet lleig de la família. Això, lligat a una salut delicada que la mantenia sovint allitada, i a una educació fèrria –l’habitual d’aquella època en les classes benestants, tot cal dir-ho– la van portar a tenir un caràcter ansiós i acomplexat, que es va acabar de forjar en el fatalisme quan va perdre el seu pare en l’enfonsament del Titànic, una pèrdua que no superaria mai.

De la seva joventut pública com a jove hereva i darrera de la seva excentricitat –que la va portar, entre altres, a flirtejar amb la ideologia socialista i a tenir diverses aventures amoroses fins arribar al matrimoni amb un jove de la seva mateixa casta–, cal recuperar en el vessant emocional la seva particular cerca de l’estabilitat i la seguretat, la necessitat de donar un sentit a la seva vida –que ni tan sols la maternitat va aconseguir– i, sobretot, la impossibilitat de superar una relació malaltissa amb el seu marit, que la maltractava físicament i psíquicament sense que ella trobés la força de rompre el vincle, i que la portava –ho confessava privadament als més íntims– a una constant fugida endavant procurant viure al màxim, encara que només tenia la sensació de sobreviure.

És en aquesta part de la història, quan ella es trobava a França amb marit i fills i en plena voràgine d’activitat, que vaig descobrir que la Peggy va fer un viatge als Pirineus l’estiu del 1926, amb una escapada a Andorra, i en passar per la carretera (que poc devia estar asfaltada en aquell temps) prop d’Encamp va poder parar i saludar el Síndic general, Pere Font, que es trobava dallant. Per al record Peggy Guggenheim va deixar escrit en una carta que en aquell viatge l’havia sorprès descobrir “un país tan democràtic com diminut”.

La resta de la història és de tots sabuda o es pot conèixer amb facilitat. Encara que finalment es va poder separar del seu marit, la tragèdia la va continuar perseguint amb el pas del temps, amb el suïcidi de la seva filla. La soledat la va seguir acompanyant també en la intimitat, tot i efímeres històries d’amor, fins al punt que va acabar confessant al final de la seva vida que res li havia donat tanta satisfacció com els seus amics artistes, les obres d’art o els seus gossos.

Potser finalment tenia raó Jean Paul Sartre quan deia que “la història d’una vida, sigui la quina sigui, és la història d’un fracàs” afegiria però que no deixa mai d’ensenyar alguna cosa.