Aquests darrers anys hem atribuït tota mena de culpes a la crisi econòmica, fins i tot les derivacions polítiques que n’han succeït. Així, per exemple, aquest estat de benestar que era el paradigma de les societats progressistes i solidàries i l’abanderament dels partits d’ideologia socialista, s’ha convertit de sobte en l’amenaça per a la sostenibilitat econòmica dels estats i per a la banda mitja i alta de la societat, que ha vist trontollar la perdurabilitat dels seus –petits (o no)– privilegis. Aquest temor, més o menys important segons la situació de l’Estat local de cadascú, lligat a l’impacte de la informació internacional que ens colpeja amb immediatesa, ha portat a una crisi ideològica i de valors encara més profunda que l’econòmica. El resultat és que la major part de l’electorat progressista ha caigut en el desencís i la desafecció de la classe política i dels partits socialdemòcrates, en els que, fins fa poc, es trobaven representats, i una petita part de la ciutadania es rebel•la i busca vies alternatives de participació al govern (Islàndia, 15-M a Espanya, entre d’altres). Encara que politòlegs de tots signes esmenten una crisi ideològica de la socialdemocràcia europea, cal parlar abans que res d’un allunyament excessiu –per no dir d’una fractura– entre els òrgans dels partits i la ciutadania.
A hores d’ara és impensable, per agafar exemples propers, que el principal repte del PSF sigui unes primàries a la recerca del candidat amb més suport dins del partit, que el del PSC sigui una directiva més amplia i col•legiada, o que el del PSA sigui evitar una guerra fratricida apostant pel continuisme. A la gent del carrer no els importen tots aquests “grans” debats: l’autocrítica, la ideologia, el lideratge... són qüestions internes que motiven (o no) als afiliats. La realitat del ciutadà és una altra, cal conèixer-la, estudiar-la i, senzillament, donar-hi resposta de forma clara i valenta, des del compromís per la llibertat, la igualtat i la justícia.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada