20 de febr. 2011

Europa - Crònica Econòmica d'Andorra - Febrer 2011


L’any 2010 va resultar un any força complicat amb quatre crisis encadenades: l’econòmica, que afectava molts països; la financera, que feia trontollar entitats bancàries internacionals; la de moltes administracions europees i dels seus respectius deutes públics, derivats de les diferents maneres d’administrar; i finalment la política, que en major o menor mesura també afectava uns quants països, incloent el nostre. Sembla que l’any 2011 segueix pel mateix camí.
Per la nostra petitesa ens hem pogut escapar de la mirada dels mercats internacionals que s’han centrat en els PIGS (Portugal, Irlanda, Grècia i Espanya). Tot i així, observant la nostra situació al dia d’avui no podem obviar que és igual de preocupant, no tan sols conjunturalment sinó també estructural.
Com deia un periodista espanyol, parafrasejant el bon amic Josep Chias (DEP), els mercats són persones i, en aquest cas, les persones dominants potser busquen només el seu propi benefici, amb visions a curt termini i amb actuacions mediàtiques sobredimensionades. Però de fet compleixen la seva funció, alerten els països en crisi sobre les qüestions que van o que poden anar malament, com un senyal d'alarma que obliga als governants a actuar.
Això, per cert, ha estat exemple per a la veïna Espanya, a la que Europa, sí o sí, ha marcat un canvi de rumb en la seva gestió. Aquest fet ens demostra que Europa pot certament restringir la llibertat d’un Estat i aquest és un tema que indirectament també ens afecta a nosaltres, havent fer córrer darrerament rius de tinta, en relació a l’acord monetari.
Europa acostuma posar unes regles de joc als seus membres i als seus aliats en l'àmbit econòmic o en el social que difícilment poden obviar. Si la interpretació que es vol fer d’aquestes regles és la d’una cotilla massa ajustada que talla la lliure respiració del país afectat, com molts polítics de casa nostra sostenen, la visió de qualsevol acord amb Europa s’interpreta com un fre o un control innecessari. Si, al contrari, s’interpreta aquestes regles, encara que a vegades restrictives, com un marc d’actuació de legalitat recomanable per a tots, llavors apareixen com una garantia per als ciutadans.
Seguint amb la recent experiència espanyola, veiem com algun periodista d’aquell país manifesta que “Sempre havia pensat que el Govern quan més proper al ciutadà, millor. Ara penso que no: com més llunyà, millor. Que el Govern posi les regles del joc, iguals per a tots, independentment del seu color polític; i que les apliqui igual per a tots. Per a això, és millor estar lluny que a prop. Potser és una tesi atrevida. Però de moment dic gràcies a Europa, perquè ens facilita la sortida d'aquest embolic en què estem i ens han ficat.”
I jo em pregunto, des d’Andorra estant, al mig de la batalla política i d’una precampanya electoral, fins quan haurem de donar suport a tesis ultrasobiranistes, defensant la parcel•la, la parròquia, el país, els interessos d’alguns i, en definitiva, les fronteres que ens enclaven i aparten d’una Europa que, finalment, tampoc sembla tan negativa per als seus membres i aliats? Crec que hem de girar la vista cap al davant i anar cap a una major col•laboració i transparència en les nostres relacions amb Europa. És evident que hi ha diferents formules per arribar-hi, caldrà buscar la que ens sigui més còmoda com a país. Però també haurem d’assumir que, sigui quina sigui la vinculació finalment escollida, tot i que hi haguem de deixar alguna llibertat, en tant que Estat hi guanyarem en consideració i respecte, mentre que com a ciutadans hi guanyarem en garanties i possibilitats de futur.